La vida ens fa somiar en paradisos de vegades llunyans, que nomès a nosaltres pertanyen. Els hem anat forjant de ben petits: són com bells mites que apareixen d'una manera o altra, de forma constant o intermitent, i formen part de la nostra personalitat. Així anem teixint el vestit de la il·lusió, creant expectatives que ens renovin. Alguns es poden moure per un desig aventurer o per l'ànsia del saber; altres per un ideal artístic, o per un sentiment altruista. Moltes vegades aquests desitjos i aquests ideals mai s'arriben a realitzar plenament. Però ens fa sentir bé tenir-los, i lluitar per ells dintre de les nostres capacitats. Són com llumetes que il·luminen, com estels que assenyalen el nostre camí.
(Podeu continuar llegint el text al bloc de la Francina Gili)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada