Quan vaig arribar a l’illa pensava que la mort m’era ben propera, que no podria resistir totes les inclemències del temps, ni l’estada indefinida, ni la solitud, ni la tristesa, ni la por de les nits. Què menjaria? Tot el que m’envoltava era aigua i més aigua. Aquesta es presentava de diferents colors, matisats segons el reflex del cel que harmonitzava amb un horitzó adormit. Hi vaig arribar nedant, esgotat, però entreobrint els ulls amb dificultat, encara vaig poder divisar la cua del vaixell submergint-se en les fondàries submarines, produint simultàniament un parell d’enormes bombolles que certificaven la seva defunció.
Coincidint amb aquesta desesperació, del meu interior ressonava una veu plàcida i serena que em mussitava a l’oïda paraules de tranquil·litat, pau, valor... impregnant-me d’una energia indescriptible per afrontar l’adversitat. Érem dos a lluitar: quan ja m’ho veia tot perdut, i el desànim em conduïa a buscar una alternativa, de sobte la veu interior il·luminava la meva ment, transformant els meus pensaments. Lentament vaig anar descobrint el meu entorn. Tot agafava un altre caire. Vaig començar a prendre consciència de la meva solitud i quina seria la meva perspectiva. Sortia el sol cada dia amb més força i tot ho canviava. Ara, els fruits, plantes i animalons de totes classes que cobrien aquell diminut paratge, que semblava transportat del paradís, formava part del meu món.
Vaig començar d’integrar-me en aquesta comunitat, fins ara per mi, ignorada. Utilitzàvem un llenguatge comú que ens facilitava la convivència. Era un gaudi constant. Realment ens compenetràvem de tal manera que intuíem les necessitats de cada un. Vaig adonar-me que tots formàvem part de la naturalesa, que era com una simbiosi on tots ens beneficiàvem els uns dels altres i fins i tot ho fèiem extensiu a tot l’Univers.
Rosa Vila
Coincidint amb aquesta desesperació, del meu interior ressonava una veu plàcida i serena que em mussitava a l’oïda paraules de tranquil·litat, pau, valor... impregnant-me d’una energia indescriptible per afrontar l’adversitat. Érem dos a lluitar: quan ja m’ho veia tot perdut, i el desànim em conduïa a buscar una alternativa, de sobte la veu interior il·luminava la meva ment, transformant els meus pensaments. Lentament vaig anar descobrint el meu entorn. Tot agafava un altre caire. Vaig començar a prendre consciència de la meva solitud i quina seria la meva perspectiva. Sortia el sol cada dia amb més força i tot ho canviava. Ara, els fruits, plantes i animalons de totes classes que cobrien aquell diminut paratge, que semblava transportat del paradís, formava part del meu món.
Vaig començar d’integrar-me en aquesta comunitat, fins ara per mi, ignorada. Utilitzàvem un llenguatge comú que ens facilitava la convivència. Era un gaudi constant. Realment ens compenetràvem de tal manera que intuíem les necessitats de cada un. Vaig adonar-me que tots formàvem part de la naturalesa, que era com una simbiosi on tots ens beneficiàvem els uns dels altres i fins i tot ho fèiem extensiu a tot l’Univers.
Rosa Vila
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada