Per a mi l'olor del pa acabat de fer és una de les coses més bones que hi pot haver. Deixa anar una flaire! Quan entro a la fleca i veig totes aquelles barres i barretes, pans rodons i llargaruts, de no sé quantes varietats, tots afilerats dins les panistres, m’entren els dubtes: sempre m’entren els dubtes de quin comprar, i no sé per què si sempre acabo agafant la barreta més llarga i torrada que veig. Però el plaer total ja és quan pel carrer acabo trencant la punta i menjant-me-la. Quan era petita, la meva mare sempre em deia que el pa s’ha de tallar amb el ganivet, però com que ara ja sóc gran ...
La tossuda memòria ha magnificat determinats passatges de la meva vida, atorgant categoria superior a fets considerats intranscendents, i entre ells ocupa un lloc honorífic el terrat de la meva casa d’infantesa, al carrer Portaferrissa. No negaré que era un senyor terrat ben situat, fent cantonada, més alt i més ampli que el de les cases veïnes, però tenia molts altres atributs per fer-lo el meu ideal d’esbarjo els mesos d’estiu, aquella inacabable temporada de vacances en la Barcelona grisa de postguerra. Recordo que quan obria la porta que el separava de l’escala i em trobava en un espai on tenia el cel per sostre, respirava una deliciosa sensació de llibertat; i quan mirava al voltant amb una munió d’edificis familiars que semblaven esperar la meva arribada, sentia que aquell paisatge era només meu. Per un costat em saludava l’estimada catedral, més a la dreta sorgia el sever campanar del Pi, al fons endevinava la línia del mar amb la torre de Sant Sebastià i allargant la mirada arribava fins la pètria silueta de Montjuïc, presidida per l’infaust castell. Segurament, condicionat el meu ànim per aquell esclat de magnificència i llibertat, sabia trobar tota mena d’atractius en qualsevol racó: Els pendents que conduïen als desguassos eren baixades sublims fetes exprés per accelerar la bicicleta; les raconades que seguien el contorn de la finca es convertien en fantàstics amagatalls; la caseta que allotjava dipòsits i safareigs afegia al poder seductor de l’aigua l’ocasió de veure rentar la roba a les mestresses de casa que hi pujaven a fer bugada. També recordo que esdevenia motiu de diversió recollir la roba a corre-cuita per ajudar la mare o qui fos, quan la natura deixava anar l’aixeta de l’aigua, sota un impressionant cel de plom. Aquell era un terrat molt concorregut on tothom hi era benvingut. Hi havia un avi venerable que cada dia pujava a prendre el sol o l’ombra segons l’època de l’any; una velleta sorruda que duia menjar a l’estrany habitant d’un àtic construït sobre el mateix terrat, un gat encara més sorrut que la mestressa; un veí sense bany que s’havia empescat una enginyosa dutxa dins la cambra dels safareigs, copiada segurament d’algun invent del TBO, que pujava els calorosos vespres d’estiu a refrescar-se. Però potser el que més em fascinava era el mar de llençols que estenia la minyona de la pensió del principal, que es transformava en meravellós laberint per obra i gràcia de la imaginació de la quitxalla, que esbojarrats ens hi perdíem tan bon punt la minyona en qüestió girava cua. Oh, quines irrepetibles jornades! Tot allò tan llunyà sona a música desfasada, completament fora dels temps que ara corren, però segurament l’alè d’humanitat que envoltava aquelles vivències fa que no les pugui oblidar mai.
Cada matí entrar al forn del barri és un delit, la flaire deliciosa del pa acabat de sortit del forn.
Les dependentes joves, acollidores, amb un bonic somriure al llavis, mentre no paren de trafeguejar i endreçar els panistres plens de pa de tot tipus. Lesxapates cruixents, a primera hora se'n troben totes les mides, les petites per fer un mos, les més grans per a tota la família , totes arrenglerades provocant els clients. Les baguets mostrant la seva esveltesa, mirant desafiadorament al públic. El pa de pagès, petit i gran, amb la seva cara rodona i afable, sap que no estarà gaire estona a la prestatgeria . Els bastons, alts i prims , torradets, cruixents, deliciosos, albirant inquiets per si algun menut se li atansa, i se l'emporta content. És un gaudi per la vista aquest assortiment cada dia igual i sempre diferent. Amb una llambregada m'adono que ja van col·locant ,els croissants, les coques, els pastissos; no saps què triar. Des de el fons ens arribar el soroll i l'aroma del primer cafè. Davant aquest espectacle d'abundor i delicadesa, oblidem aquesta crisi amenaçadora que amb tanta insistència ens anuncien , i tots gaudim per un instant d'aquest petit plaer que ens ofereix la vida.
Sobre sublimar alguna cosa quotidiana. Text del Capítol V del carrer dels Petons
“Aquell devessall de draps se li va afigurar un batec de vida i li va produir una sensació d’il.lusió i de llibertat com el que donen les banderoles i els domassos que es posen per anunciar l’arribada de les festivitats”.
Baixen la roba del terrat amb sa tendror humitejada, i encara serva olor de sol i apar esquinços una flama. Com es gronxa, estesa al vent, amb sa rossor de carn rosada! Ara és un munt de claredat dins de la penombra de la cambra. Poema de J. Agelet i Garriga
Exaltació d'un cistell de fruites
Com la reina de la taula del menjador l’observo, plàcida i olorosa gallardejant de les acolorides fruites que s’hi barregen dins de la seva balma. Elles han estat guarides pels braços nodridors dels arbres fruiters que han anat contemplant el seu creixement. I així, quasi sense madurar, als mercats les han venudes. Ara quan les observo barrejades en aquest cistell, em transporten el camp i la natura al meu racó de casa. Coses tant senzilles i quotidianes provoquen agradables sentiments i sensacions.
Comprem les fruites al mercat tot just la primavera treu el nas, i quan encara els seus arbres esclaten amb flors d’intenses tonalitats. Elles es balancegen, ostentant els seus colors, impulsades pels vents d’arreu del món. Ara són un cistell d’oloroses sensacions al centre de la taula del meu petit menjador.
Els tendals de les finestres i balcons que jo veig des de casa un dia ventós.
El vent gronxava sense parar els serrells dels tendals com saludant-se els uns als altres, al seu ritme. Semblava talment com si es comuniquessin, com si aixequessin els braços o es fessin reverències. El conjunt cromàtic dels diferents tendals harmonitzava amb el balanceig, que feia les delícies d’un reguitzell de gossos que es movien al compàs de les ombres projectades pel sol. Era increïble veure com hi jugaven, com les trepitjaven, les perseguien es posaven a bordar amb joia augmentant el volum del seu lladruc, que era repetit des de l'altra punta de la ciutat, ignorant el que passava. De mica en mica les ombres es reduïen i canviaven de direcció fins a desaparèixer. Era al bell punt del migdia. Com si intuïssin el que passava, l’endemà, i l’altre i l’altre, acudí una colla de gossos curiosos, en el mateix lloc, en espera del que passaria. Fins que un dia el sol va brillar per la seva absència i aquell tropell de cans van començar a fer mitja volta i cada un per la seva banda va anar escampant la boira.
Al capítol VIII d'El carrer dels Petons l'Antoni i en Miquel mantenen una conversa. "Entre mos i mos, vam comentar qüestions referides a les nostres... Em va explicar quin era el fibló que l’agullonava. " Fes una narració en què algú explica un secret a una altra persona a l’hora d’esmorzar.
Va venir a casa a passar uns dies. Feia molt temps que no ens vèiem, no perquè no volguéssim ni tampoc per oblit o negligència, sinó perquè havia anat a viure lluny, molt lluny, a l'altre costat de l'immens mar que ens separa d'Amèrica: a l'Argentina. Teníem tantes coses per explicar-nos! Aquell matí mentre compartíem l'esmorzar, entre mos i mos, comentàvem l'alegria de estar altre cop plegades xerrotejant sense parar. El plaer de la Maria al poder parlar en la seva estimada llengua, el català, era música celestial per a la seva oïda. A l'Argentina li anava molt bé, era un país força acollidor i amb grans possiblitats per la seva feina de psicòleg. Però mentre parlava, la seva mirada no concordava amb el que deia, i s'anava entelant amb un vel de tristor. Aviat vaig descobrir el fibló que l'agullonava. Va començar dient que Buenos Aires era una ciutat extraordinària, a la Universitat valoraven molt bé la seva feina, però quan arribava a casa es trobava molt sola i només pensava amb la família i tots els amics que havia deixat a Barcelona. Aleshores digué: "De què em serveix ser tan recompensada pel meu treball si no sóc feliç i cada dia decandeixo més d'enyorament?" En aquell moment vaig saber que les seves vacances es transformarien en una tornada a casa.
- Bé,.. què passa? Com és que em truques tan tard?
- No res dona, tot bé. Només que estic sola, m’avorria i he pensat amb tu.
- I com és que estàs sola? Que no hi és el Jacint?
- No. No hi és. Els dijous, sempre arriba cap a les 10. És per coses de la feina, ja saps …el canvi de director, la crisii tot això.
- Què vol dir tot això? Escolta, no serà pas que s’ha embolicat amb algú? Que a mi sempre m’ha donat mala espina, això de fer tants viatgets de negoci ¡
-No t’acceleris , que no va ben bé per aquí.
- Què vol dir “ ben bé”? A veure si t’aclareixes! Si era d’esperar ! Mira que jo ja li deia a la mare quan el vas conéixer; “la Montse s’ha buscat un tio massa guapo. Tan presumit i primmirat…”Ésque ho portavaescrit a la cara! És que tots són iguals!
-Montse! Vols parar i deixar-me parlar! Et truco per desfogar-me i encara em poses més nerviosa!
- Au! Va! No diré res més. Però fes-me'n cinc centims i no em facis patir més.
- Bé, t’ho explico en sintesi però no fiquis la cullerada fins que acabi.
Com ja t’he dit, i des de fa un mes, cada dijous, el Jacint arriba a les 10 de la nit I sempre que arriba està exultant, afectuós, il.lusionat, atent.
De fet, em va explicar que tenia aquesta reunió setmanal perquè el nou director volia parlar amb tots els comercials i comprovar les xifres de vendes.
Tot bé fins aquí… però, …per casualitat, el dijous passat vaig trucar a l’oficina per avisar-lo que agafés les claus del pàrking perquè jo no les trobava. Em va contestar la recepcionista i em va dir que aquelles hores mai no hi havia ningú a l’oficina exceptuant ella, és clar!. Em vaig esverar molt i vaig decidir que el següent dijous el seguiria. I així ho vaig fer.
El dijous en qüestió, em vaig esperar en una porteria fins que sortis i el vaig seguir .El Jacint va agafar el metro i va baixar a la Plaça Urquinaona.
Jo estava angoixadíssima. Pensava;¡ara es trobarà amb la fulana de torn” Donsc saps què va fer? Va entrar en unes cabines XXX que hi ha darrera d’una botiga de roba. No m’ho podia creure!
- Òndia , Això sí que és nou! . I tu què vas fer?
- Res no vaig tenir coratge de fer res .Vaig tornar a casa i el vaig esperar. Va venir radiant com cada dijous des de fa un mes. Vàrem sopar i no va parar de parlar de les vacances de l’estiu, de fer un soparet pel nostre aniversari, de comprar aquell sofà verd que tant m’agrada. I després va venir el millor nena, no saps pas la festa que vàrem tenir. Mare meva! Quina marxa!, quines voltes! Quines enroscades!
Semblava que estigués en una pel·li americana. No t’ho creuries mai!
A l’endemà, abans de marxar a la feina, em va dir; Nena, mira que ens ho muntem bédesprés de 30 anys! No et sembla? I em va fer un petonàs.
-I tu què vas dir?
- Doncs jo només li vaig dir: - Jacint , mira que et senten bé les reunions dels dijous. Tant de bo t’haquessin canviat de director abans!
Tot i l'amistat que ens unia a la Mercè i a mi des que érem menudes, la feina ens ocupava tant temps de les nostres vides que passàvem mesos sense que poguéssim trobar un moment per fer aquelles xerrades que ja en la nostra adolescència s'havien arribat a perllongar tota una nit, aquell afany dialèctic nocturn que propiciava no poder fer el cim previst per l'endemà. Aquell dia, però, ens havíem proposat retrobar aquells bons temps tan enyorats, quan ja s'han complert uns quants anys. Estava esperant-la asseguda davant d'una olorosa tassa de te quan la vaig veure entrar tota esperitada per la porta de l'establiment. Després dels petonets i abraçades de salutació no vaig poder estar-me de preguntar-li, a ella que era una persona tan pausada i serena, a què es devia tant nerviosisme. La meva pregunta la va torbar enormement fins al punt de fer-me incomodar, tot i la confiança que ens teníem. Vaig pensar que seria millor donar un gir a la nostra conversa i redreçar-la cap a qüestions més trivials, i passar de puntetes per les coses més íntimes; però es veu que no era pas el meu dia, ja que també la vaig vessar. "Mira", em va dir, "val més que enfrontem la situació de cop, ja que tinc un nus que em neguiteja i si no ho aboco avui, no sabré com fer-ho". Tant de misteri em va fer pensar el pitjor, una malaltia com la que ens havia pres la seva estimada mare, o potser algun disgust familiar, o de feina, o qui sap si era jo que sense voler-ho havia sigut la causa del seu malestar. Però qui s'havia de pensar que la notícia que intentava dir-me era que es casava. Tot m'ho hauria pensat tret d'això, la Mercè feminista alliberada, que havia tingut l'atreviment d'enviar-me un preciós ram de flors amb una cinta de condol el dia del meu casament. Aquella noia que no havia volgut acompanyar-me en un dia tan especial perquè anava en contra dels seus principis: ajudar una amiga al suïcidi, ara es casava, i em volia demanar que li fes de testimoni. No vaig voler aprofundir en el tema per no posar-la en una situació encara més difícil, i em vaig limitar a felicitar-la i, tot i el meu estorament, accedir de bon grat al que em demanava.
Maria Aguadé
EL CARRER DELS PETONS
Capítol VI
Els dies següents d’aquells fets 8 l’obrador romania en silenci. 9+1. En Miquel no obstant, encuriosit 10 volia saber més del món. 8 No era prou valent, no s’atrevia 9+1 i aquell silenci volia trencar 10 d’aquella rutina cansat 8 i una altra vida nova enyorava. 9+1 El món és més que la feina del forn.10
Quan estava encaboriat 8 fou l’amo qui li comunicava 9+1 l’aprenentatge havia superat. 10 Dispesa es podia buscar 8 i així disposar de cert temps lliure 9+1 i trepitjar per fi el carrer també. 10 L’amo va ser qui l’adreçà 8 cap aquell carrer dels Petons, ara 9+1 un passatge amb un passat resplendent. 10
Ja dins la dispesa instal•lat 8 i habitació amb vista, escollida, 9+1 va poder gaudir de llum i escalfor. 10 El bon tracte que allí rebé 8 junt amb l’Antoni, un amic del Bages 9+1 fou d’una gran consideració. 10 Una bona relació 8 tots dos estadants, allí gaudiren. 9+1 i l’harmonia deixà bon record. 10
Al corral de casa meva, al sostre, hi havia una construcció de fang i palla, enganxada a un cabiró. Era la caseta de les orenetes que any rera any venien al seu niu, podríem dir que era la seva segona residència perquè la seva estada era temporal.
Elles, però, mai em van dir, ni jo els ho vaig demanar, on tenien l'altra casa.
A casa era notícia: "ja he vist les orenetes en el seu niu!" i cada u feia la seva visita de cortesia.
No haver nedat en l'abundància, de petita, va fer que les meves inexitents joguines fossin substituÏdes per altres, manufacturades a l'instant i sense disseny previ: imperatiu de les ganes de jugar, on és la nina? au!, a fer-la a l'instant.
De les ponzelles de la flor de la rosella, abans d'esclatar jo me'n feia nines... primer obria la part verda que recobria els pètals de la flor i aquesta un cop oberta, mostrava com una mena de
capseta on hi ha les llavors i jo la feia servir per als caps de les meves nines, estarrufava els pètals i la part verda més resistent feia com de jaqueta llarga que els donava un aire elegant...
Tenia nines a dojo que duraven poc perquè es marcien. Encara perduren en el meu imaginari. Jo vaig jugar, com havia de ser, a nines.
La lectura d’El carrer dels Petons és una excusa plaent per submergir-me en el passat de Barcelona, la meva ciutat. Val la pena entretenir-se en conèixer l’origen i la història dels indrets que la conformen, sobretot de la part més representativa. Quantes vegades caminem apressats sense adonar-nos dels tresors històrics i artístics que ens envolten! Fent una passejada distesa, descobrim carrerons amb nomenclatures suggeridores i antics edificis carregats del misteri que desprenen les velles pedres. Per uns moments podem intentar retrocedir a temps pretèrits, quan eren uns altres els que omplien de vida la ciutat. Segurament no sospitaven els canvis socials, ni intuïen el creixement tan desaforat que es produiria amb els anys. Si ara tornessin no entendrien la nostra manera de viure i tan sols els confortaria la visió dels edificis i esglésies que s’han conservat. No reconeixerien els baixos i les botigues d’ara, tan diferents en estètica i contingut i sobretot els sobtaria el soroll, la pressa i la deshumanització ciutadana. Però deixant de banda la Barcelona més antiga, la romana, la gòtica o la renaixentista i sense haver de retrocedir a gaires anys, tenim el carrer que apareix en el llibre en el tercer capítol, el carrer de Ferran, construït en honor d’un rei nefast, com tots els reis que hem tingut la desgràcia de patir. Aquesta via de traçat rectilini, va irrompre de manera més aviat sobtada enmig del complicat món de carrerons medievals, i aviat es convertí en el centre mundà de l’elegància. Les seves botigues, entre elles moltes joieries i argenteries eren les millors de la ciutat. Era famosa la processó de Corpus, amb els balcons endomassats, i durant les èpoques d’agitació política, era l’avinguda de totes les manifestacions que es dirigien a la plaça de San Jaume. Fins fa poc encara s’hi podia veure alguna botiga que conservava el sabor de mitjan segle XIX, com la pastisseria Massana, però actualment s’ha convertit en una via turística amb establiments d’escàs interès. Tan sols val la pena mencionar l’elegant enllumenat i la parròquia de San Jaume, d’un gòtic decadent. És aquest el destí dels nostres antics carrers? Transvestir-se en postal turística per esbarjo de visitants? Allotjar gent forana que ignora olímpicament el seu passat esplendorós? Malauradament sospito que sí. Els temps no sempre canvien per a bé i els que ara corren no són precisament per fer volar coloms. Els que hem conegut una Barcelona autènticament viscuda, contemplem amb por la ràpida transformació de la nostra ciutat. Ens queda el deure de preservar el que resta i esperar èpoques millors.
Ferran VII i els cent mill fills de Sant Lluis. El fi del trienni liberal (1823) i el retorn de l'absolutisme
Una petita introducció:
"La burgesia barcelonina tractà d'atreure's el rei Ferran VII i el rebé molt bé quan visità la ciutat el 1827 amb motiu de la guerra dels Malcontents, però la retirada dels francesos i el nomenament de Charles d'Espagnac, comte d'Espanya, com a capità general de Catalunya en substitució de Campo Sagrado sotmeté la ciutat al caprici vesànic d'aquest militar desequilibrat, que exercí un veritable terror amb el pretext de castigar els liberals". http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm
Per poder comprendre millor els esdeveniments que ens narra en Miquel al Carrer dels Petons m’he permès transcriure en aquest bloc un resum de la història d’Espanya en aquell període perquè potser així seran més entenedors tots els seus relats.
"El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.
En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.
Maribel Rafel
Si desitgeu llegir l'article sencer visiteu el blog de la Maribel Rafel.
Al principi va ser el caos. Els conceptes de xarxa, servidor, correu, finestra, carpeta, http i www giraven en espiral confosos dins una nebulosa de tenebres. Lentament es féu la llum i els significats de Mozilla Firefox, Internet Explorer, Gmail, maximitzar i minimitzar esdevingueren nítids. Procedent de la constel·lació d’Oriol aparegué pel ciberespai el continent Blogger, esfereïdor sota un brogit còsmic del qual només sobresortien uns sons semblants a ais i uis. Del continent nasqueren amb dolors uns nous espais virtuals de molts colors, anomenats blocs personals, la buidor dels quals era espantosa i atractiva alhora. Sobre els camps dels blocs començaren a sorgir breus apunts i petites reflexions. Després arribaren imatges fugisseres que, com els estels del firmament, eren difícils de capturar. Els escrits anaren evolucionant fins a convertir-se en contes, descripcions, resums, ressenyes històriques, haikús, tankas i poemes complexos que, nodrits per tota mena d’estratègies vinyolianes, reforçaren la seva estructura i guanyaren agilitat, funcionalitat i bellesa. Les imatges es multiplicaren i il·luminaren els textos. Algunes, corprenedores o impactants, s’emanciparen i prengueren protagonisme i moviment. A l’Edèn virtual no hi creix l’arbre del coneixement del bé i del mal ans hi creixen alzines, magraners, pins, mimoses, lilàs, ginjolers, i pruneres que vigilen l’arribada de la lluna encara envermellides pels rajos de crepuscles rutilants mentre el vent hi escampa la flaire d’espígols, glicines i flors boscanes.
Aquella matinada del dinou de novembre de 1828 … “Una conspiració revolucionària s’havia descobert i gràcies a la perícia i a la prodigiosa intel·ligència del comte d’Espanya havia estat desarticulada. Tretze empresonats havien estat afusellats a trenc d’alba”. Així en descriu Marcel Fité, per boca del Lluís, les escenes macabres a l’Esplanada de la Ciutadella.
Aquests fets són històricament verídics i reproduïts, amb el català d'aquella època, a l’Esquella de la Torratxa. (Font:ROCA Y ROCA, J.:Barcelona durant la "Dècada Ominosa" (1823-1833) Barcelona.Esquella de la Torratxa ,nº 1147. 4-I-1901. p.6-8)
"El Capitá general de Catalunya ´l Conde d´España, va deixar un recort tan amarch del seu mando, que no s´ha borrat may més. Fou el tal Comte’l prototipo de déspota desalmat:sanguinari com un tigre y ab rams de bojería. Ab fiscals com en Cantillon, en Chaparro y en Cuello, y ab una policía de perdularis estrets en sa major part dels presiris, bastá inventar l’existencia de una conspiració pel restabliment de la Constitució del any 12, pera omplir les presons á curull, y guarnir tot sovint la forca de l’Esplanada. Per tandas de 30 y de 40 eran tancats els ciutadans als calabossos, ahont sufrían els tractes més cruels y inhumans. Els aposentos eran infectes, sense llum ni respirall:els presos se veyan privats de tota comunicació ab sas familias, y se’ls obligava á consuimir la menestra asquerosa de la cantina de la Ciutadela pagada á pes d’or. Ab l’excusa de practicar registres en els calabossos molts cops els treyan nusos de pel á pel á la intemperie, deixantlos horas enteras sobre la neu, en las fredas nits de un rigorós hivern. Y sobre’ls detinguts pesava sempre l’amenassa de morir ó de ser deportats arrossegant groixudas cadenas als presidis d’Africa.Se contan á dotzenas els que moriren, víctimas de aquests maltractes.que pera acabar ab tant sufriment, apelavan al suicidi. Un tal Sabater s’obrí la vena yugular ab un os afilat, fent servir l’orinal del calabosso de receptácul de la sanch.Y’ls sacrificis en massa se succehían, en una forma la més terrorífica. Sense que ningú sapigués precisament el nom de las víctimas destinadas á la execució, aquesta se realisava en la forma següent: s’issava á la Ciutadela bandera negra, se fusellava després als reos un á un , disparantse á cada mort una canonada perque Barcelona s’enterés del cas y pogués contar esgarrifada’l número de las vístimas, y per últim el cos destrossat de aquestas era issat en la forca. Al peu del patíbul pululava la policía secreta, espiant fins la impresió que l’ espectacle produhía en el rostre dels curiosos, distingintse en aquesta tasca un tal Arqués, titulat Estudiant Murri, realista furibundo y escolar del seminari, quals propósits pel porvenir se revelaren en aquesta frasse que solía dir molt sovint.-“ O arribaré á bisbe ó al pal.” Conseguí l’ últim terme de aquesta proposició, puig en los aconteixements del any 35 fou fusellat. La primera tanda portada al patíbul el 19 novembre de 28, se compongué de 13 infelissos, entre’ls quals s’hi contava’l coronel Ortega, gobernador que havia sigut de Monthuich l’any 20 y alguns altres militars. Entre’ls paisans hi figurava un pintor nomenat Porta, que á última hora, empenyat el Conde de Espanya en que els executats havien de ser 13, sigué tret del calabosso, com se treu lóvella del corral pera completar el número de las destinadas al escorxador, en sustitució de una altre que estant ja en capella, á copia de diners logra un passaport pera Fransa". I van continuar les execucions l’any següent, 1829 i ...."
Mimosa, flor de febrer borrissol d’or de casulla que arribes quan l’ametller silenciosament s’esculla. Mimosa, flor de febrer d’un groc de nena malalta tu saps que el bon temps que ve no t’ha de besar la galta. Mimosa, flor de febrer que tan curta tens la vida penses en el mes que ve i t’esfulles esporuguida. Si ens esfullessis del cor l’hivern de gebre i boirina entre les flors del record fores la flor més divina.
Dins el vestíbul t'acull un tro de reina, ets benvinguda a un món ple de saviesa. Ous i farina, les mans es fan més útils. Roba i tisores, els dits es fan més ràpids. Pinzells i llapis, els ulls es fan més hàbils. Ritmes i notes, l'oïda es fa més dòcil. Mots i sintaxi, la ment es fa més àgil. Companyonia, la vida es fa més fàcil. M. Carme Juan
"Aquesta remor" Miquel Martí i Pol - Ramon Muntaner
Dedicada al comte d'Espanya: "El comte va crear un sistema que li va permetre de dominar Barcelona per la via d'infondre inseguretat, desconfiança i por als cors de la gent." El carrer del Petons
"Mariner de terra endins" J. Bastons - Els pescadors de l'Escala
Ens fa pensar en el primer cop que el Miquel va veure el mar: "Però el que per a mi va significar la visió més corprenendora i majestuosa -ho recordo perfectament- va ser veure el mar per primera vegada. Em va semblar que em trobava davant d'un estany infinit que s'estenia, pla i compacte al principi, cap a un espai cada cop més obert, més resplendent i difús. El dia era clar, i la blavor del mar i del cel, neta, gairebé enlluernadora." El carrer dels Petons
La Rosa Vila és la "trobadora" de l'assignatura perquè ens explica les històries en vers. És bonic llegir els seus poemes, però encara ho és més sentir-los quan els recita. Aleshores sí que, a la vora del blog, és com si veus de joglars ens contessin històries.
Capítol III
Des del seu poble contemplant la natura, ara recordava els anys a Barcelona per sempre inoblidables.
Poc es pensava aquell noiet del poble que la dispesa on ara s’hostatjava seria destruïda.
Ara a la força la gent desallotjaven. Alguns ploraven, altres es lamentaven. Tot el carrer frisava.
El capità era el que tot ho movia doncs pretenia enderrocar edificis per satisfer els seus capricis
Ja s’aposenta a Sant Pau del Camp ara. És des d’aquesta que de les salvatjades, aviat s’assabenta. La seva estada li permeté conèixer tota la Rambla, palaus, convents, teatre, muralles i Drassanes.
Montjuïc veia, el castell i muntanya. La imatge nova d’un mar blau, net i enorme per primera vegada
CAPÌTOL IV El forn del carrer Fonollar
No gaires dies en aquella dispesa es va quedar.
En un forn el llogaren, d’aprenent l’agafaren a canvi de menjar i dormir. Esclavitzat estava fins que aprengué l’ofici i aviat de lleure gaudí.
Amics féu de seguida quan ingressar en la fleca. Eren Cisco, Lluís i Pep. Entre saques dormia i una sola obertura el comunicava amb el món.
Ara bé recordava aquella cantarella del sereno en nits de tardor. Alguns tocs de campanes, que al poble el transportaven, també crits d’algun presoner.
Era aquella vesprada quan semblà que sentia que els laments, els gemecs i crits d'aquells sons que arribaven, més punyent el to era que d’altres dies, diferent.
El motiu ignorava. Aviat va saber-ho. Era aquell fatídic canó que la fi anunciava i el terror començava. No s’ho podia imaginar.
"Aquell mateix dia, per tota la ciutat -i també a través d'El Brusi- es va tornar a difondre una altra proclama dictada pel comte:" El carrer dels Petons
El Brusi és el nom de la publicació periòdica fundada a Barcelona l'1 d'octubre de 1792 i que amb algunes interrupcions va seguir essent publicada fins la dècada dels noranta del segle XIX. Va ésser durant mols anys el diari més antic de la premsa continental europea.
Evolució
A finals del segle XVIII i principis del XIX en les pàgines del diari s'hi va recollir la polèmica sobre l'ortografia i gramàtica catalana entre els lectors de la publicació. Després de la guerra del francès, el 6 de juny de 1814, el Diari de Barcelona va ser concedit a Antoni Brusi i en anys posteriors administrat per familiars seus motiu pel qual se l'anomenà popularment durant anys "El Brusi". Molts escriptors catalans van escriure-hi, entre ells Joan Maragall.
Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.
El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas deltemps,muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.
Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar: "de quina hora"? M'ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells m'anunciava que ja eren al voltant de les sis, (ells mai cantaven de nit), poques vegades m’equivocava.
Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.
Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa a terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on poder viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.
Text inspirat en el Capítol IV: "Els sons que sentia en Miquel en la nit misteriosa."
EL SERENO
En el silenci misteriós de les nits d´infantesa les pors a les ombres projectades per una làmpada penjada al bell mig del llarg corredor de casa, desfermaven la meva esporuguida imaginació, negant-me la son necessària per llevar aquelles pors. Per acabar-ho d´adobar els sorolls que traspuaven per les parets igual com ho fa l´aigua del càntir a l´estiu, feien irreconciliables la son amb la poruga persona que jeia al llit. Esperava amb frisança l´únic so que aconseguiria abatre les meves parpelles que tan aferrissadament es negaven a tancar-se: la veu del sereno. Les campanes de Santa Madrona m´anunciaven que ja era a prop el so tan desitjat, unes lleugeres passes s´aturaven davant la porta metàl•lica ( vivíem a la planta baixa ), i com si d´un repertori musical es tractés, tres cops segurs, forts, celestials, acompanyats de una veu vellutada cantava. ” Les deu han tocat, la nit calma i la porta ben fermada ”.Tot just acabats aquest mots s´ajupia per comprovar si la porta s´alçava per donar fe de la seva gestió, aleshores per concloure la seva tasca amb to greu deia: “ Passeu bona nit " Per Nadal, com era costum, els repartidors, els “ urbanos “, l´escombriarire, el sereno i un llarg etc. passaven les postals del seu ofici porta per porta cercant una propina per fer més dolces les festes (llavors no hi havia paga extra per Nadal ). Com que els pares coneixien la meva admiració per la figura del sereno aquesta tasca la deixaven a les meves mans.Jo em sentia feliç i cofoia de poder fer-li un petit regal a canvi de les tranquil•les nits que ell em feia passar. M´empolainava tal i com ho faria si del meu príncep blau es tractés, i sortia a la porta per demostrar-li tota la tendresa, admiració i devoció que sentia pel seu noble i dur ofici.
Els petits fòssils trobats a la muntanya, ratllats i grisos, són les petxines que fa mils d'anys vivien a Catalunya. A mi m'encisen perquè un secret amaguen de mar i vida.
Era un matí de diumenge. Passejant pel Parc de la Ciutadella, entre el brogit de fons de la ciutat sentia el so d'una campana que cridava a missa els feligresos i els records sorgiren a carrera feta. Un 7 de maig de 1945 el so de la campana de l'escola sonava sense parar. Totes érem a la classe ja feia estona i seguia tocant. De sobte entraren la directora, Mme. Llisterry, acompanyada de Mr. Ernest dient: "La guerra s'ha acabat! Tothom al pati d'aquí deu minuts" Quin guirigall es va organitzar! La alegria s'apoderà de totes nosaltres, una nena francesa plorava, el seu pare era a la guerra. Totes arrenglerades en fila de dos, com era costum en aquella època, baixarem al pati. Era ple de gom a gom, professors, alumnes, personal de l'escola i la directora. Quan s'aconseguí el silenci va començar a sonar un himne, prohibit en aquell temps pel govern espanyol, que tots seguirem emocionats:"La Marseillaise". Després crits de " Vive la France". L'himne, que va sentir-se des de fora de l'escola, va fer que a la hora de la sortida, la policia fos present en el vestíbul, però la directora que tenia una figura que imposava els va dir:" Aquí dins és França. Fora!
De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja vÈiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altra esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit vàrem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrere acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córrer a amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que es produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporuguits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que vés a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.
Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.
Estic acompanyada perquè m'embolcalla una amorosa solitud, sols sento el silenci. Ha fet un dia rúfol, fred amenaçant una pluja que no ha arribat. La tarda, una mica entelada, mostrava un cel sense núvols, llis, com si una fina tela de blau bàsaltic el cobrís. Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyen, i del vent de la imaginació que infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa. De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada més fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella és la merla, la mestressa del meu jardí. Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix. El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina, i el capvespre està apunt d'arribar. Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzegades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mirar la terra per tot el voltant. Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.
