ENYOR

Va venir a casa a passar uns dies. Feia molt temps que no ens vèiem, no perquè no volguéssim ni tampoc per oblit o negligència, sinó perquè havia anat a viure lluny, molt lluny, a l'altre costat de l'immens mar que ens separa d'Amèrica: a l'Argentina.
Teníem tantes coses per explicar-nos! Aquell matí mentre compartíem l'esmorzar, entre mos i mos, comentàvem l'alegria de estar altre cop plegades xerrotejant sense parar. El plaer de la Maria al poder parlar en la seva estimada llengua, el català, era música celestial per a la seva oïda. A l'Argentina li anava molt bé, era un país força acollidor i amb grans possiblitats per la seva feina de psicòleg. Però mentre parlava, la seva mirada no concordava amb el que deia, i s'anava entelant amb un vel de tristor.
Aviat vaig descobrir el fibló que l'agullonava. Va començar dient que Buenos Aires era una ciutat extraordinària, a la Universitat valoraven molt bé la seva feina, però quan arribava a casa es trobava molt sola i només pensava amb la família i tots els amics que havia deixat a Barcelona.
Aleshores digué: "De què em serveix ser tan recompensada pel meu treball si no sóc feliç i cada dia decandeixo més d'enyorament?"
En aquell moment vaig saber que les seves vacances es transformarien en una tornada a casa.

Carme Codorniu