Els tendals de les finestres i balcons que jo veig des de casa un dia ventós.
El vent gronxava sense parar els serrells dels tendals com saludant-se els uns als altres, al seu ritme. Semblava talment com si es comuniquessin, com si aixequessin els braços o es fessin reverències. El conjunt cromàtic dels diferents tendals harmonitzava amb el balanceig, que feia les delícies d’un reguitzell de gossos que es movien al compàs de les ombres projectades pel sol. Era increïble veure com hi jugaven, com les trepitjaven, les perseguien es posaven a bordar amb joia augmentant el volum del seu lladruc, que era repetit des de l'altra punta de la ciutat, ignorant el que passava. De mica en mica les ombres es reduïen i canviaven de direcció fins a desaparèixer. Era al bell punt del migdia.
Com si intuïssin el que passava, l’endemà, i l’altre i l’altre, acudí una colla de gossos curiosos, en el mateix lloc, en espera del que passaria. Fins que un dia el sol va brillar per la seva absència i aquell tropell de cans van començar a fer mitja volta i cada un per la seva banda va anar escampant la boira.
Com si intuïssin el que passava, l’endemà, i l’altre i l’altre, acudí una colla de gossos curiosos, en el mateix lloc, en espera del que passaria. Fins que un dia el sol va brillar per la seva absència i aquell tropell de cans van començar a fer mitja volta i cada un per la seva banda va anar escampant la boira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada