Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa a terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on poder viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada