"CORATGIA " Poema de la Corry Kaslander

Unes fines herbetes,

amagades entre pedres,

trepitjades per tothom,

reneixen cada dia

amb orgull i satisfacció.

Fan un serrellet verdós,

que m'inspira poesia.

CORATGIA de Caterina Albert

... i cada cop que acalo l’esguard sento una dolça revinguda de
emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina que nia
entre les cintes dels carrers opressors i que, en lloc de
maleir-los, com fa tot empresonat i amb el seu ergàstul, emmarca
de poesia, de poesia sempre renaixent, l’eixorquia insensible i
incurable del seu botxí; i, amb l’emoció, s’aixeca dintre meu
una onada d’admiració càlida, punyent, confortadora, envers
l’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom que,
estiu i hivern, hivern i estiu, de cap a cap de l’any i a través
de totes les crueltats del destí, sap perdonar-les i oblidar-les
per oferir al món, amb triomfant coratgia, una enternidora esma
de bellesa.

Laura Trovo

ELS CARAGOLS - Basat en "Coratgia"

Hi ha certs records viscuts al llarg de la cursa de la vida que sovint apareixen frescos com si haguessin estat viscuts ahir. I no són pas els països exòtics que he visitat, ni els mars d´aigües transparents color maragda en els quals he nedat, ni els plats de peixos i marisc que - de viu en viu- anaren a parar a l´olla ( pobrets) per tal d´assaborir-los amb tot el seu gust, no. El que més em plau és recordar els cargols amb all i oli de la tieta Roseta .

En acabar l´escola els pares em portaven a Martorelles a ca l'avi a fer salut. La tieta Roseta - la jove de la casa – tenia cura de la meva persona per tal de retornar-me a l´urb en immillorables condicions . Davant el porxo de la casa hi teníem un hort on collíem les fruites, verdures i aquells enciams verd-morat que amb tanta dedicació pintava el sol dia a dia. A l´albada quan la rosada mandrosament dipositava petites perles d´aigua transparent damunt les fulles verdes de les cols, en pocs moments, cargols afamats grimpaven pel tronc fins arribar a les fulles més tendres per deixa-hi les empremtes de la seva devoradora gana. Aleshores la tieta i jo amb un sac a la mà fèim el nostre “ agost “: un a un anaven caient dins el sac i en pocs moments ja era ple de cargols que desesperats treien les banyetes entre els forats del sac intentant escapar de tan tràgic final .

Després d´una setmana de desdejuni ja eren a punt d´anar a parar a l´olla a bullir amb herbetes collides en el mateix hort. Tots a taula fent salivera érem a punt per degustar tan modesta per exquisida menja. Closca a closca anaven fent munt al plat desprès de haver-los fregat amb all i oli. Sovint competíem per saber qui era el gran Golafre jo mai quedava enrere del concurs .

És quelcom incomprensible, al menys per a mi, que cada cop que penso en els cargols amb all i oli em torni la salivera amb golafreria

Montserrat Subirà

L'AROMA DEL CAFÈ

Text paral·lel a Coratgia de Caterina Albert

Un dia rera l'altre, sempre la mateixa rutina durant anys i anys. Tots els companys de feina anàvem arribant i ens arreplegàvem al voltant de la taula de la sala de professors i ens preníem una tassa de cafè. Només entrar ja se sentia aquella aroma penetrant que em donava empenta i embranzida per començar una nova jornada.

Tota la tertúlia matinal rondava entorn el líquid màgic que embriaga i aglutina. No ansiejo perfumar-me amb un esplendent "Chanel número 5". No desitjo concentrar el meu olfacte en la fragància d'un sabó de luxe. No friso per la flaire d'un vi anyenc. La meva estima és més modesta, quotidiana i senzilla. La meva atenció es centra en l'olor que es desprèn d'una tassa de cafè i és l'única que em transmet una calidesa especial.

Per això, recordo com un fet entranyable el cafè del matí a l'escola on treballava.

Magda Simon

ENS ASSEMBLEM A "L'HERBETA"?

Per què quan llegeixo cadascun dels textos que ens són lliurats per fer el treball setmanal, sempre, a més de trobar-los magnífics, em duen a fer alguna reflexió?

Està clar que puc fer-la i punt, però resulta que tinc un no sé què per dins que m’empeny a penjar-la al nostre bloc per si alguna persona de les que compartim curs m’ajuda a aprofundir-la. Anticipadament gràcies.

Doncs mireu “l’herbeta” que surt a Coratgia l’he trobat tan magnífica, tan “gran” que em suggereix:

a) Arranada, segada, escapçada. Quantes vegades en les vides de les persones succeeixen esdeveniments que els podríem assenyalar amb aquests qualificatius. L’herbeta malgrat tot això sobreviu amb triomfant coratgia.

b) Com pot oferir a cada sol ixent, gai i reentendrit, el candi i alegre somrís?, L’alegria de participar d’un nova albada, de veure el sol, ens hauria de portar a dir-li, molt bon dia amb un somrís i que aquest ens acompanyés tota la jornada.

c) Sento una dolça revinguda d’emoció davant d’aquell vívid serrellet d’herba fina. Quina força transmet aquesta petita herbeta. M’adono que no cal pas ser molt important, tenir molta visibilitat, per arribar a transmetre una onada d’admiració càlida, punyent i confortadora.

d) L’herbeta inadvertida de tothom, trepitjada per tothom. Passar inadvertit no pressuposa no ser-hi; ser trepitjada tampoc ho podem entendre com desaparèixer, ans al contrari “l'herbeta”, “les persones” hem de saber perdonar totes les crueltats del destí i oblidar-les per oferir al món, una entendridora esma de bellesa.

* * * * * *

Disculpeu si avui això sembla més aviat un examen de consciència, però malgrat aquesta coincidència, la lectura d’aquest text és el que m’ha inspirat i m'ha agradat aprofundirhi.

M Dolors Figueras

Espígol, record de ma infantesa

L'armari de la meva àvia era un bé de Déu de roba blanca amb brodats i puntes de coxí. M'agradava molt obrir-lo, sobretot per l'olor que sortia d'aquella roba tan ben cuidada. Desprenia aroma de l'espígol que ella guardava enmig dels llençols. Sempre que anava a casa seva, havia d'obrir l'armari.

Tot i que he seguit el seu costum, mai no he recuperat aquella aroma de la infantesa.

Roser Barata

Calendari del mes de gener - Maribel Rafel

CORATGIA de Caterina Albert

Sobtadament de Josep Carner - Túrnez & Sesé

CORATGIA - Rosa Vila

Què és el que et té el cor robat? 12
no són paratges d’anomenada, 9+1
ni de prestigi turístic ni històric, 10+1
ni les Drassanes ni el barri gòtic, 9+1
ni el corrent multicolor de la Rambla, 10+1
ni aquell paisatge verd que et rodeja. 9+1
ni les amplades immensurables del mar. 12

Doncs, quin és aquest amor que t’ha enlluernat? 12
La meva amor és molt més modesta 9+1
que en comptes d’eixamplar-se i enlairar-se 10+1
s’ha encongit tant, per humiliar-se. 9+1
És l’herbeta que entre els junts de les pedres 10+1
creix molt suau i amb verd esperança, 9+ 1
fent un rialler somrís de vitalitat. 12

En som tots conscients? Pensem-hi i actuem. 12
La planta és feta per a la terra 9+1
per deixar-hi sa llavor i arrelar-hi, 10+1
i de ses substàncies nodrir-se. 9+1
La natura conjuga planta i terra, 10+1
fet indestructible, inviolable, 9+1
tant si és molt poderosa com elemental. 12

L’home, manefla de mena, i el “miracle” 12
L'home, que gaudeix d'esmenar sempre: 9+1
crea, inventa, destria, agrupa, empelta, 10+1
i copia les traces i manyes. 9+1
Mes, l’herbeta, en res d’això no compta 10+1
sols per una llei desconeguda 9+1
pot fer el miracle cada nit, reeixint de nou. 12

CORATGIA de Caterina Albert

Pensa en algun objecte animat o inanimat (ha de ser aparentment modest o quotidià) que t’hagi produït una sensació semblant a la que va experimentar Caterina Albert. Aplica-hi l’estructura de la narració "Coratgia".

LA MONA DE PASQUA DE LA MEVA ÀVIA

De la barreja de sensacions plaents d’infantesa idealitzades dins la meva ment, en destacaria una en primer lloc; i no ho faria perquè es tractés del record d’un acte molt assenyalat, ni perquè suposés l’arribada d’un regal de molt preu. No, el meu record és modest i evoca la mona de Pasqua que la meva àvia i padrina m’enviava cada any des d’Oliana, el seu poble. Era una mona elemental, hereva de tradicions molt antigues, feta per ella mateixa amb pasta de pa lleugerament ensucrada, i guarnida amb un nombre d’ous durs igual als que jo havia acomplert aquell any. Aquella rodona casolana era el nexe des de la llunyania, un missatge familiar transmès per qui podia representar millor la família.
Els pastissers, sempre disposats a unir tradició amb negoci, ja havien sofisticat al seu dia l'ancestral costum competint en habilitats, ideant mil formes, incorporant tota mena d’ingredients llaminers i guarnint el conjunt amb figures populars; per no parlar d’ous de xocolata i d’autèntiques filigranes fetes amb tan noble matèria. Aquesta magnificència enllaminí la tradició i transformà l’antiga mona en un pastís ornamental.
Certament era impossible ignorar l’abisme tècnic que separava la meva primària mona de les que jo veia lluir any rera any pels aparadors de les pastisseries barcelonines. No tenia ni ous de xocolata, ni melmelades, ni altres elements per resultar atractiva als meus ulls, però jo cada any l’esperava amb la mateixa il·lusió. Com era possible que tan discreta llepolia em resultés seductora? Senzillament perquè al darrera hi podia veure les mans que l’havien treballada només per a mi i perquè personificava la bellesa de les coses autèntiques enfront d’altres artificioses. Tot això un infant ho pot percebre clarament, sobretot si ha tingut la sort de créixer en el si d'una llar que ho ha propiciat. En aquella humil mostra culinària s'hi endevinava tota la força de la tradició, de la tendresa i en definitiva, de l'amor.
I per aquestes raons aquest dolç record encara aixeca dins meu una onada d’emoció en evocar-lo. És una d’aquelles sensacions intransferibles, que ens agrada tant haver viscut perquè proporciona instants de felicitat.

Francina Gili



L'ESFERA DEL MÓN

Hi ha un objecte que m’atrau amb una força extraordinària i no vol pas dir que sigui ni molt car, ni gens especial, ni difícil d’aconseguir. És un objecte a l’abast de qualsevol, ja que n’hi ha de tots preus, de totes mides i qualitats. És tracta d’una senzilla esfera del món. Quan la veig a l’aparador d’algun establiment, m’hi quedo una estona, bocabadada i amb una sensació difícil d’explicar. Me la podria comprar? I tant que sí... però mai he entrat a comprar-la, potser el meu inconscient no vol esvair aquesta il·lusió.

Em recordo ara, de la famosa frase de la Mafalda, quan mirant-se el món, l’embena per una banda i explica: “Li fa mal l'Àfrica”. (Avui l’hauria d’embenar tot!...). En aquesta “pilota” més o menys gran (la mida no en té cap, d’importància) hi ha reflectides les veritats, les mentides, les guerres, els terratrèmols, les pors, la gana, les inundacions, les malalties, les angoixes; però també, les il·lusions, les alegries, l’amor i tantes i tantes emocions, fets i circumstàncies.

Lamentablement el que menys hi trobem, i us puc ben assegurar que m’esforço per trobar-ne encara que només sigui una petita guspira, és la PAU: Costa de trobar. Ens parla de lluitar, de relliscar, de tornar-se a aixecar, de viure, de morir de renéixer i de seguir.

Tothom diu que l’estima, però tothom se n’aprofita, tothom l’explota, tothom la malmet. És quasi un miracle que malgrat tot, ella encara ens aixoplugui sota un mantell protector i ens faci el regal de deixar-nos gaudir de tantes meravelles que encara no hem acabat de malmetre.

Jossie Casanovas

El paisatge que més m'enamora

Hi ha paisatges que m'inunden el cor d'emocions, però no són els camps verds que omplen la meva mirada de guspires de verdors melats, cítrics i maragdes; ni aquelles superfícies de grans amplades, de diferents formes, com si un arquitecte enginyós les hagués arranjades; ni l'esguard de la figura difusa d'un home que llaura capficat i atent en la seva feina; ni els racons més secs i calents de la plana on apareix la bosquina resseca de garric i arçot. Ni em trasbalsa aquest paratge que canvia i apareix ara perfilat per corrues d'oliveres d'un verd diferent matisat d'argent, ni els ametllers romàntics, vestits de blanc , fidels anunciants de la primavera, que encara trigarà a venir, conjurats per pintar de neu tots els camps i difondre la seva llum enlluernadora. No, no és aquest el miratge que em trasbalsa.

El meu esguard s'encongeix quan albiro a la llunyania la figura tendra i acollidora del campanar del meu poble. Un cúmul de dolces emocions m'envaeix i tot es transforma. Aquest és el paisatge que m'enamora.

Raimunda Pàmpols

LA BOTIGA DEL MEU BARRI

Hi ha botigues que em tenen el cor robat, però no són ni molt menys aquestes superfícies grans que estan tan de moda. Tampoc no són els supermercats tumoltuosos amb passadissos plens de gent, comprant el que no necessiten per res. No em trobaràs tampoc a les luxosos galeries, ni viatjaré mai a grans ciutats per trobar la botiga del meu somni. No , el meu gust és més modest.

El que m'enamora és la botiga del meu barri. Sí senyor, és aquesta botigueta fosca que em té el cor robat. M'emociona entrar-hi i trobar l'ambient familiar de sempre, amb el caliu que no he trobat mai en cap altre lloc. Dono gràcies al botiguer que ha sabut conservar, tan admirablement el seu espai.

Corry Kaslander

Aquelles xocolatades

De tots els records d'infantesa que em vénen a la memòria, n'hi ha un que desperta la meva emotivitat de manera especial. Podríeu pensar que són les festes que feien pel meu sant, o les representacions de teatre que organitzàvem amb el padrí, però no ho són pas. Ni tampoc aquelles excursions amb carro que feien empipar tant a la mare per por que poguéssim prendre mal.

Tots els bons moments viscuts al llarg d'aquests anys, ben segur que em fan sentir una persona afortunada, a qui la vida li ha regalat un munt de records agradables. Però cap d'ells no es poden comparar amb aquelles xocolatades dels diumenges al matí.

Fer la xocolata a l'estiu es convertia en tot un ritual on no tots hi eren convidats. Es veu que de petita ja deixava traspuar la meva afició a les arts culinàries, ja que, de tota la mainada que ens reuníem a l'hora d'esmorzar aquells estius enyorats a Esparraguera, tan sols jo era l'afortunada d'ajudar el padrí en l'elaboració de les coques, que l'endemà sucaríem golaframent a la xicra.

Quan sortíem de missa tots arrencàvem a córrer, afamats, cap a la taula del menjador. Quin esclat d'abundor lluïa damunt les estovalles, ni les llagostes més llampants, ni les fruites acabades de collir que reposaven al rebost ens feien la salivera de l'aroma del cacau que fumejava davant nostre esperant ser engolit per uns infants de ciutat que semblava que no havien bufat mai cullera.

Tot l'amor dels padrins era concentrat en aquelles menges que, després de tants anys, encara oloro amb el mateix desfici llaminer de llavors.

Maria Aguadé

Blat de moro

Hi ha plantes que m’emocionen; i no són els lliris esvelts, ni els rosers aplicats ni les margarides lluminoses. No, l’objecte de la meva tendresa no crida l’atenció, has de descobrir-lo.

Es tracta de les herbes de tota mena que arrelen solitàries entre l’asfalt o el paviment dels carrers de la ciutat. És ben cert que a les Rambles m’admiro davant de tantes varietats de flors aconseguides pels jardiners, les plantacions de fruiters fan goig de veure i no cal parlar dels boscos i dels camps amb tots els matisos del verd però, quina llavor hi ha més potent que la que aconsegueix trencar l’asfalt o el ciment que uneix les llambordes?

Aneu a la cruïlla entre l’Avinguda Meridiana i Felip II i allà, molt a prop de la benzinera, trobareu un plançó de blat de moro fresc, lluent, amb el seu projecte de panolla. Jo el visito sovint perquè per a mi representa la força i la bellesa de la vida.

M. Carme Juan

EL PA DE PESSIC

Hi ha una ciutat del nostre petit país que recordo amb gran plaer. Aquesta ciutat és Vic, i no és pas per la seva catedral farcida de les magnífiques pintures d'en Sert ni per la seva situació al bell mig de la plana, ni per el temple romà o l' impotant, alegre i pintoresc mercat a la plaça porxada, com jo el recordo en la meva infantesa quan des de Tona, el dissabte "anàvem a Mercat" i ens firàvem d'ous, pollastre i verdura.

Vic és el lloc on amb el pare anàvem a comprar uns deliciosos pans de pessic que tenien forma de bolet amb el capell daurat i la cama embolicada; sempre en comprava una capsa en què n'hi cabien sis. Quan sortíem de la pastisseria sèiem sota els porxos de la plaça en una "granja" i allí demàvem, ell un cafè i jo un "Cacaolat". Recordo el plaer que sentia en desembolicar la cama del pa de pessic i encara sembla que m'arriba la seva flaire dolça.

Però aquest modest pastisset que tant fruíem el pare i jo, ara que els anys han passat i el pare ja no hi és , el record de l' humil pa de pessic em fa sentir molt endins la immensa felicitat d'haver compartit amb ell aquestes dolces estones.

Carme Codorniu

Lluna de gener de Josep Pla

... Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern.
Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica.
A l'hivern la llum de la lluna téuna qualitat tensa i una llum
viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix
el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís.
No heu vist en aquest temps una paret blanca tocada per
la lluna, una masia a quatre vents, una massa arbòria

esquitxada per la seva resplendor?...


A mi també és la lluna que més m'agradava. Un any vaig
passar tot l'hivern en una caseta de fusta als afores d'un
petit poble dels Alps. Les nits de lluna plena i cel serè
tornar a casa a peu era un espectacle increïble, tot nevat
i silenciós, les muntanyes retallades en un cel ple d'estrelles
i la llum de la lluna augmentada per el reflex blanc de la
neu, donava una sensació d'irrealitat, com diu Pla,
de somni. Aquelles nits no les podré oblidar mai.

Laura Trovò

La nostra Lluna d'hivern

Petites reflexions sobre la lluminositat de la lluna a l’hivern:
Encara que molts pensem al contrari, en l'hemisferi on vivim a l'hivern el Sol està més a prop de la terra i també de la Lluna, per tant la LLUNA reflecteix més la llum del Sol, brilla més. Així mateix, la inclinació de l'eix de la Terra influeix d'una manera subtil. La inclinació fa que a l'hivern en l'hemisferi nord, on hi ha molta part de les terres nevades la llum de Sol es reflecteix més en la neu. La llum del Sol reflectida per la Terra va a la Lluna; per això encara és més brillant, amb una llum viva que fins i tot enlluerna.
"Jo sóc un entusiasta de les llunes dels cels d'hivern. Són cels rutilants, d'una netedat, d'una turgència metàl·lica. A l'hivern la llum de la lluna té una qualitat tensa i una llum viva. La lluna de gener és la més clara de l'any i converteix el paisatge en un somni, en un somni lúcid i precís." Josep Pla

Maribel Rafel

LLUNA ATÀVICA

Lluna atàvica, deessa cruel, manipuladora capritxosa de les forces irracionals de l'ànima humana. Les criatures del mal t'honoren ; els has donat la immortalitat a canvi d'una solitud extrema.
Vàmpirs, homes llop, morts vivents, tots ells t'obeeixen; però no t'enganyis , en el fons només somien escapar del teu regne despiatat i reconquerir la seva condició humana.

Lídia Bardina

L'alzina del passeig de Gràcia

El fet de llegir “L’alzina del passeig de Gràcia” m’ha fet interpel·lar-me, i molt, per dues raons:

Primera.- M’estimo la meva ciutat, sóc feliç vivint a Barcelona, m’agrada conèixer els seus racons, malgrat haver-hi alguns llocs de referències concretes que jo no he visitat de forma conscienciada; però sé que existeixen i això ja em dóna un cert convenciment de coneixença. Però quan m’adono que una persona tan nostrada com és Mn. Cinto, que ens parla d’una alzina i que la podem recordar perquè està ubicada en una de les vies que moltes vegades he transitat i ni tan sols m’he adonat d’aquesta existència, és quan constato que hi ha moltes coses que ignoro, i vet-ho aquí que llavors se’m desperta un sentiment de curiositat i alhora de tristor per la meva ignorància, d’allò que em sento molt propi.

Segona.- Quina metàfora tan preciosa per explicar que difícil que és canviar els hàbits de vida de cadascú. Sempre he cregut que la gent que ha nascut a pagès i que ho estima, ha de resultar-li molt difícil l’adaptació a la ciutat. Tinc família amb aquestes circumstàncies i ho he pogut constatar. Què profund quan li pregunta a l’alzina pel seu enyorament! Quin sentiment tan difícil de pair, de viure. Què difícil sentir-se sempre foraster d’un lloc on hi has de viure. Però aquestes dificultats també crec que les tindríem si els que hem nascut a ciutat, haguéssim de canviar de lloc i marxéssim al camp.

Què preciós fóra si les persones que vivim en un lloc i altre, fóssim capaces de dialogar, de explicar-nos de cada lloc què ens dona vida, com sabem observar i assaborir el que ens envolta i aprendre de cada indret allò que ens pot ajudar a ser més feliços.

Faig aquesta reflexió perquè a cops m’he trobat amb la incomprensió d’uns i altres, fent servir el menyspreu per allò desconegut. No obstant això, sempre queda l’esperança que el seny s’imposi i ens ajudi a potenciar el diàleg, el coneixement i ens permeti gaudir de les coses precioses que ens regala cada indret del nostre país.

M. Dolors Figueras

Què ens diria Verdaguer?

Fruit del temps que em va tocar viure va ser la injustícia que vaig haver de patir en la meva carn, mes mai en el meu esperit, que va mantenir tota la frescor de la llum que sentia cada cop amb més intensitat dins meu. Les paraules que volien ferir aquell pobre clergue i que varen convèncer a tantes ments obscures de les meves febleses, tan sols van aconseguir que la claretat del meu camí fos el bàlsam fresc que cellés les meves nafres terrenals i pogués arribar net, nu, lliure, a la veritable vida, a l’estat eteri on la saviesa és un do, i la bondat l’eina per guiar a tots vosaltres que tant estimo.
Aquí vaig ser calumniat, maltractat, privat de l’amor d’home, aquí vaig patir, vaig plorar, vaig cridar. Que errat que estava! Gràcies hauria hagut de dar a tots els que amb les seves emmetzinades paraules van llaurar el meu camí; no només els perdono, sinó que els beneeixo, ells, que creien que amb l’eucaristia que oferien a Déu aconseguien el Cel.
Al Cel és amb amor que s’hi arriba, amor a la Terra, a la gent, a les paraules, també escrivint podem arribar a Déu. Quin ofici més agraït el que ens permet compartir el nostre jo més íntim, aquell que materialitza els sentiments, art sublim de donar amor, de despullar el nostre esperit; i és veritat que aquesta nuesa ens deixa desprotegits davant les ànimes fosques de la de la incomprensió, però també lliures de la feixuga càrrega de la incultura.

Maria Aguadé

Totes les ones de la mar - Verdaguer

Maria Aguadé

La lluna - poema de Gina Porta

La lluna la pruna
de cara rodona
al núvol s'amaga,
és ben juganera.

Vestida de dol
la lluna subtil,
cobreix el seu mal,
el tapa amb un vel.

Son pare la crida,
la lluna no escolta,
el sol pel darrera
a casa l'empenta.

Sa mare no vol
que corrri amb l'estel.
La lluna humil
es torna cabal.

Son pare l'agafa
li renta la cara
¡ Espavila nena,
la feina t'espera!

I la penja al trespol.
Dels vaixells, fanal,
pels amants, consol.
Ets lluna d'abril.

L’ALZINA

És l’alzina
arbre energètic
de grans virtuts i bon transmissor.
Nodreix l’home
i dóna vida
tenaç exemple de bon amic.
Observar-lo
i d’ell aprendre
tots aquells trets que el fan diferent:
sobri i simple,
molt segur i càlid,
fort i protector dels desvalguts.

Rosa Vila


Guardes les fulles
dures, fosques, grisenques,
d'un any per l'altre.

Ets vella alzina,
les boscúries baixes
sopluig d'ovelles.

M. Carme Juan

TANKAS DE L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

DIÀLEG
---------

Vell testimoni
d'un temps on les arbredes
eren germanes,
t'obstines trista alzina
a viure en terra estranya.

Ben isolada
malvius a Barcelona
traspaperada.
Què hi fas vella antigalla
si ets filla de muntanya?

Tafanerota,
no veus que hi desentones?
Ets forastera.
Hi trobes harmonia
enmig de tant fatxenda?
-------------------------
Si responguera
mil coses et diria,
insolent dama.
Primer que sóc prou jove,
la vida pot ser llarga.

Sóc l'equilibri,
la veu que en desert clama
per bona causa.
Encara em queda corda;
per mi la vida és maca.

La poesia
s'ha fet per tots els homes.
Sembla mentida
però enmig de tanta rauxa
aquí en trobo encara.

Francina Gili

L'alzina del passeig de Gràcia - Verdaguer

Jossie Casanoves

L'ALZINA DEL PASSEIG DE GRÀCIA. Tankas.

Gentil alzina
filla de les muntanyes
què fas plantada
enmig de Barcelona
de plàtans encerclada?

Ets testimoni
d'una època passada
on t'envoltaven
els prats verds i frondosos
que al mar arribaven.

Mes, no t'enyores
de les teves germanes
de Collserola
i tu aquí tota sola
sent com ets bosquerola?

Seràs estranya
i sempre forastera,
un fútil arbre
que si eixamples ta copa
no moriràs de vella.

Carme Codorniu

L'alzina del passeig de Gràcia

En aquest poema escrit per Jacint Verdaguer, pels voltans del 1900, s'explica en una preciosa prosa poètica com una alzina havia quedat atrapada enmig del Passeig de Gràcia, dins la Barcelona que s’urbanitzava ràpidament. Com l’alzina “filla de muntanya” com ell, queda atrapada dins aquests canvis. Podem veure un paral·lelisme entre aquest arbre i el mateix Verdaguer, també, fill de muntanya, i que encara que foraster havia estimat aquesta ciutat dedicant-li molts poemes i escrits on es descrivien la seva història, el seu creixement i les grans transformacions. Es pregunta: “Tu arribes a la vida tot just i quantes vegades los vegeres canviar en aqueixa via? Quantes los veuràs canviar encara si et deixen envellir? Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la copa, no et deixaran pas morir de vellor .... "Te faran la corretgeta"
I així va ser quan al 1908 aquesta alzina va ser treta del Passeig de Gràcia.
La seva historia s’inicia quan al Passeig de Gràcia, davant el núm. 24 la propietària de la casa va fer va plantar aquesta alzina, procedent del bosc "El Rivet" de Benassal ( Alt Maestrat), El Rivet constitueix una esplèndida mostra de bosc de roure valencià però no només es troben roures al bosc del Rivet també hi ha exemplars d’alzina com la que va ser portada a Barcelona sobre el 1900 i que va ser lloada per Mossèn Cinto Verdaguer en aquest poema.
Al 1908 amb motiu de la instal·lació dels tramvies pel Passeig de Gràcia potser li van fer la corretgeta perquè va ser treta d’aquesta ubicació. Anys més tard l’Ajuntament va plantar al Passeig de Gracia davant el núm. 105 una altra alzina (Quercus ilex) commemorant la lloada per Mossèn Cinto. Just el passat 2008 va ser col·locat un cartell indicador on s’explica aquesta història.

Maribel Rafel

A VERDAGUER

Maria Aguadé

Obrir la porta al passat, ens pot regalar un munt de sorpreses, algunes potser no desitjades, d’altres ens faran espurnejar els ulls, i fins i tot n'hi haurà que ens provocaran una rialla, però el que és ben segur és que totes ens deixaran un pòsit de coneixements que ens farà un xic més savis. Recordar Verdaguer és quelcom més que recordar el poeta, és reafirmar tot el que ell va defensar, és patir els menyspreus i les injustícies de què va ser víctima, és estimar la nostra terra, és cavalcar com Gentil, enamorar-se de la Maleïda, parlar a Déu com un amic, resar amb les flors del calvari, reclamar justícia, demanar pels pobres, plorar la mort d’un infant a la mar, i finalment acceptar el propi destí amb resignació.

Maria Aguadé

Textos paral·lels a la Lluna de gener

L'HORTOLÀ

S’hauria de ser una persona poc sensible per no donar importància a la feines d’un pagès. Si tens amor a la naturalesa, veuràs que ens atorga de tot per poder viure: mines de ferro, d’or, tota mena de minerals, l’oxigen per poder respirar, tots el aliments que tenim al nostre abast, carns, peixos, hortalisses, llegums.... i tots els fruits de la terra.
Hi ha moltes persones que no han vist un hort. En Pere de petit ja va saber el que era cultivar un hort. Acabada la guerra el seu avi va fer un petit hort per poder tenir aliments per a la família, en Pere, era petit , però l’avi li va ensenyar a tenir amor a la terra. De la terra i els seus productes, s’han inspirat, poetes, músics, hi ha himnes, com el de la terra Murciana, sarsueles, com La Rosa del azafrán.
El Pere també es va dedicar una vegada jubilat a realitzar la il·lusió que li venia de petit: cultivar un tros de terra per fer-se el seu hort. A pesar de viure a Barcelona, anava a Sort molt sovint, allí va fer realitat el seu somni. Va començar primer a preparar la terra, adobar-la, passar-hi un petit motocultor, a col·locar el rec automàtic esperant la primavera.
A la primavera es van allargant els dies , comencen a florir els abrets; és l’època de plantar i sembrar, el sol els dóna vida i l’aigua l’aliment necessari per poder créixer i esperant l’estiu, per poder recollir els tomàquets, cebes, enciams, mongetes tendres, patates i altres aliments. A la vegada els arbres fruiters també donen el seu fruit, compensant tot l’esforç que s’ha realitzat. La il·lusió de recollir el primer tomàquet, la primera fruita, qui no té un hort no la pot sentir. En entrar la tardor es recullen els últims fruits, es prepara l’hort per la pròxima primavera, es recullen tots els estris, cauen les fulles. L’hivern és molt fred, les temperatures baixen sota zero, neva, és l’època de podar els arbres, que encara dormen, la terra descansa, la neu adoba la terra. Aviat la primavera despuntarà.

Pere Clarimón

Les postes de sol

A l'estiu, darrera les muntanyes de Ponent, a l'altra banda del Motseny, cada tarda es poden contemplar unes postes de sol dignes d'admiració. És un dels espectacles més bells que ens regala la natura. Els colors del cel són rogencs de diversos matissos. El sol ja el podem mirar cara a cara i ens obsequia amb un panorama sublim. A mesura que la nostra estrella s'amaga surten rajos brillants, intensos, que converteixen l'horitzó en un gran escenari de mil reflexos. Quan al cel hi ha núvols, aquests es vesteixen del mateix color de l'entorn, són gegants preparats per començar la funció.Els arbres i les muntanyes són actors que també participen en aquesta representació . Les seves siluetes es perfilen deixant el protagonisma a l'actor principal que és el sol.Però ,tot plegat, en qüestió de pocs minuts, es va fonent i tot aquell panorama esplendorós desapareix i la nit comença a fer notar la seva presència.

Les postes de sol han inspirat a molts poetes i ,en general, l'esguard d'aquesta meravella em fa pensar en la grandesa i l'ordre que regeix l'univers i sento que formo part d'aquest engranatge tan complex i alhora prodigiós.

Magda Simon

L'hivern


La naturalesa és sàvia, dia a dia va canviant i d'una manera subtil, rigorosa i disciplinada ens marca el pas de la vida, va pintant de colors, olors , de cants, el camí que nosaltres, d'una marera inconscient, anem fent.

Cada estació té el seu encant. L'esclat de la primavera, bella, sensual, alegre. L'escalfor de l'estiu a vegades aclaparant, els camps , la sega, les retvelles, les fogueres anunciant l'entrada d'aquesta estació màgica. La tardor senyorial i majestuosa amb els seus vestits grocs ,marrons de coure,"vermells colors ferruginosos, dels estanys extasiats que pengen dels núvols del cel? Aquests colors , que recorden les pintures del Greco".J.Pla.
La tardor es cuida de despullar la natura i arriba l'hivern, fred plujós ...per a mi l'estació predilecta. M'agraden els arbres quan mostren la seva nuesa, les branques llargues, primes, despullades de tot guarniment, mostren altius la netedat de les seves formes , tota la bellesa , la serenitat de les estructures i dibuixos que emmarquen de nou el paisatge.El caliu de la llar, el foc , la calefacció, els menjars de cullera,els contes al voltant de la taula...

Sempre m'ha agradat contemplar la lluna , sobretot a l'hivern, la seva claror de plata,tot mirant-la segons el meu estat d'ànim me l'ha fet veure riallera ,trista sàvia, evvollada d'estels de plata com una gran deessa de la nit. Però la seva qualitat més evident és la de l'acolliment.

Ella des de el seu lloc privilegiat ens acull a tots, a aquest món canviant i impevisible.La seva visió tendra i acollidora ens dóna la fermesa d'un gran far que ens guia

Raimunda Pàmpols

Com és la lluna a la tardor (lluna de gener)

Les llunes de tardor, toquen els núvols amb una mena de voravius. Veiem com hi pengen els grocs de rovell d’ou, els malves, els violetes, els vinagres, els coures, els oxidats, els colors ferruginosos els estanys extasiats que recorden les pintures del Greco. Aquest és l’únic pintor que ha arribat a reproduir, en les seves teles, els dramàtics colors que tenen els núvols tocats per la lluna de tardor.

Jossie Casanovas

"Totes les ones de la mar" Jacint Verdaguer - Rafael Subirachs

Arran del text: "L'alzina del passeig de Gràcia"

Fotografia de la Rosa Vila

Resum del gener - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs

Els tres reis de Josep Pla
Tanka de M. Carme Juan



Els tres Reis Màgics,
astròlegs doctes, savis,
bella llegenda,
cada any ens ofereixen
felicitat tangible.



TANKAS DE NADAL de Francina Gili

Nadal arriba,
petits i grans s'apropen
a la gran taula.
Les cares s'il·luminen,
de goig s'omple la casa.

Menjarem neules,
torró, gall dindi i cava.
Eterna festa!
Repetirem els tòpics,
el ritu mai no acaba.

Records afloren
i una dolça enyorança
el cor desborda.
Vestirem un nou dia;
encendrem l'esperança.

Text paral·lel a "LLuna de gener" de Josep Pla

Fes un text paral·lel al de “La lluna de gener” de Josep Pla; però canvia la lluna per un altre element. Intenta seguir el mateix esquema narratiu: de general a particular dins de la mateixa estació i després hi afegeixes les altres estacions.

LA MEVA TARDOR

Per què la tardor és l'estació de l'any que més m'agrada? Potser és perquè jo sóc a la tardor de la meva vida? La primavera amb el seu esclat de colors vius i alegres era l'estació que em fascinava quan era joveneta. Veure brotar els arbres, les flors i els verds brillants i joves em feia sentir la vida germinar dins meu.

Però tot i que la primavera és una estació tan esplèndida, la tardor en aquest moment és la que realment m'enamora. Com gaudeixo de l'espectacle dels seus colors! Els grocs i taronges, els marrons dels roures contrastant amb el verd fosc dels pins negres i avets, els vermells intensos, esclat de llum i d'amor, també de la fressa de les fulles, ja un xic seques, acaronades pel vent que vol despullar els arbres preparant-los per l'hivern; i no vull deixar-me la calidesa de les postes de sol. Voldria ser pintora per poder plasmar en una tela el que els meus ulls contemplen, però sobretot allò que sent la meva ànima.

Com la natura, la tardor de la meva vida és plena de colors: nostàlgies, alegries, penes, lluites, amor..., i la serenor que arriba desprès de la primavera i l'estiu.

Carme Codorniu

L'OMBRA DE L'HOMENOT

MAR D'OCTUBRE

-Quina gelor! Falten quinze dies pel Nadal. Que lluny queden aquells clars dies d'estiu cara al mar!
-Certament és gratificant contemplar el mar, però molt més a la tardor.
-A la tardor? No és molt trist?
-No, al contrari. El mar a la tardor té una lluminositat impressionant. La posició obliqua del sol el fa brillar, el vesteix amb espurnes de plata. El mar d'octubre és un espectacle enlluernador, inabastable, ple de majestat; i al mateix temps la solitud convida al serè retrobament. A l'octubre el sol ja no atordeix com a l'estiu. Amb calidesa embolcalla el mar; és com un bàlsam que regala calma a l'esperit. En aquesta època, la mera contemplació oceànica pot proporcionar instants de gran plenitud. Són aquells instants en què l'home és capaç de fer abstracció del món, dialogar amb la natura i recuperar la seva autèntica dimensió.

Francina Gili

ELS ESTELS DEL DESERT

Recordo aquelles nits d’estiu quan ens quedàvem al jardí fins ja ben entrada la nit, contemplant la immensitat d’un cel ple de petits brillantets que s’afegien a les nostres converses i quantes vegades havien estat ells, els petits/grans protagonistes d’aquelles inacabables xerrades.

Ens preguntàvem com eren, desitjàvem poder-los visitar i no sabíem per què ens atreia tant la seva inquietant i a la vegada plàcida i modulada presència.

Per Setmana Santa ens reuníem una altra vegada i aleshores ben abrigats tornàvem a mantenir aquelles xerrades silencioses amb els nostres petits/grans amics. En aquesta època de l’any, com que tot era més fosc, els estels eren més vius i ens atrapava encara més la seva màgica presència.

Però quan de veritat vam quedar fascinats va ser quan vam fer a mitjans d’octubre, la travessa pel desert del Sinaí fins arribar al Monestir de Santa Catalina al peu de la Muntanya de Moisès.
Durant el dia el cel es convertia en un sol gegantí que cremava tot el que trobava, però a la nit començaven a sortir els nostres petits/grans amics fins que omplien tot l’espai. Mai no havíem vist un cel tan ple de petits brillants. Només calia allargar la mà i semblava que el podíem arribar a tocar.

Els pocs monjos del Monestir es mofaven del nostre deliri. Per a ells quan s’amagava el sol, començava el problema, tot i que hi estaven avesats, en aquell lloc no hi havia arribat encara l’electricitat, i això els provocava més d’una dificultat, però nosaltres, embaladits, esperàvem amb impaciència una nit darrera de l’altra que tornessin els nostres amics. Quan vam marxar tots teníem la impressió que un trosset nostre s’havia quedat en aquell paratge tan inhòspit com fascinant.

Els he buscat moltes vegades, en nits d’hivern, de tardor, de primavera i d’estiu, en diferents indrets, però no els he tornat a veure. Aquells estels viuen en el desert i ja m’he convençut que mai no els podré trobar en cap altre lloc.

Jossie Casanovas

Lluna de gener de Josep Pla

En aquest text sembla com si Josep Pla, d'entrada, volgués amagar la profunda emoció que li produeix la lluna. Devia ser un home tan i tan sensible i emotiu que, sovint, es revestia d'un posat d'escepticisme, com d'una cuirassa d'indiferència.

M Dolors Vinyoles

D'hivern la lluna
és de l'any la més clara.
Esdevé somni
lúcid, viu, el paisatge
silenciós, patètic.

M. Carme Juan

Núvols


- ¿Com vols que no estigui als núvols? Amb el panorama que veig de la finestra estant, no t’estranyi que m’hi passi el dia, contemplant-los. Els cels blaus, rutilants dels dies clars prou que són bonics però hi trobo a faltar algun punt de referència... En canvi, quan hi ha núvols no m’avorreixo mai. Si em desperto a l’alba em captiva veure com els rajos de sol lluiten per fer-se pas a través de núvols prims, estirats, encara roses d’aurora. Mentre dino, uns dies contemplo el lent moviment de masses de cotó que competeixen amb el sol en brillantor i d’altres descobreixo uns vels transparents, tènues, que no arriben a tapar-lo. A les tardes de tempesta, haig de deixar de llegir per vigilar l’arribada de nuvolades de voravius blancs i cossos negres, panxuts, prenyats d’aigua. Quants crepuscles he vist embadalida, animats per núvols de color vermell, taronja, granat, malva o sèpia com una foto antiga. I a la nit, quantes hores he deixat de dormir guaitant els núvols que embolcallen la lluna o que s’esqueixen per la força del llamp... T’ho asseguro, el dia que aconsegueixi sortir d’aquesta cambra d’hospital, trobaré a faltar els meus núvols.

M. Carme Juan

Impressions tardorenques

Paisatges idílics de l'art dels pensaments que dibuixen daurades ombres de la meva infantesa. Ocres, actors sublims que la natura ha forjat amb la llavor del temps. Vermells de foc que guspireigen entre les fulles mandroses de l'estiu. Miralls de l'alba que reposeu com gemmes damunt les branques sacsejades pel vent gelat que presagia l'hivern. Tardor, paraula poruga, vigília del son plàcid del fred. Tardor de la terra, capvespre de l'any. Tardor a la vida, portal de cendres, avantsala del no-res. Tardor, foscor que vens per renéixer a la llum clara de la veritat eterna.

Maria Aguadé

Tardor al Vidranès

La setmana passada, mentreE prenia un tE en una cafeteria propera a casa, vaig poder escoltar una conversa entre dos amics d'edat que avui dia delicadament anomenem tercera, per evitar la por que ens fa la vellesa; quina ximpleria dispersar amb maquillatge lingüístic una cosa tan natural com el fet que l'home, igual que neix, envelleix i mor.
El motiu principal de la discussió era l'aspecte que ofereix la muntanya segons l'alçada i l'època de l'any. Mentre que el que semblava més gran s'entossudia a defensar que el paisatge muntanyenc variava no solament per l'estació i la comarca sinó per la quantitat de pluja i fred que feia, l'altre mantenia amb fermesa que la metereologia poc influïa, que simplement suavitzava el que li corresponia per l'estació.
Tot això em va fer retornar a la meva època d'excursionista i va fer créixer la necessitat impetuosa de treure el calaix de les fotografies per reviure totes les emocions que sentia renéixer altre cop dins meu. L'atzar va voler que la primera en arribar a les meves mans fos una bonica panoràmica de Vidrà, amb la casa on tota la colla passàvem hores i hores amb discussions com la que havia sigut l'espurna que acabava d'encendre el foc dels records. I és que el paisatge de tot aquell entorn era, o millor dit, és màgic, tan sols has de caminar una bona estona fins a pujar dalt del cim del Puigsacalm perquè els déus et regalin el plaer sublim de tot aquell paratge. Diuen que a la tardor els àngels van deixar caure la paleta del pintor del cel i va anar a parar just en aquell punt, i és que els ocres, rogencs, marrons, daurats, tots hi són representats difuminats per la boira matinera. L'espectacle està servit, els sentits s'alimenten de tan boniques menges: l'olor de les molses, la grisor els líquens, el soroll del goteig de l'aigua que es burla de la nuvolada orgullosa que es resisteix a marxar, empesa per l'aire que bufa des del cim.

Maria Aguadé

Text paral·lel a la LLUNA DE GENER - UN DIA VENTÓS

Des de la finestra contemplava com un remolí de ventijol aixecava una polseguera que, com un vel transparent, m’ennuvolava la vista. La nit feia acte de presència i una resplendor rogenca anava il·luminant la volta celeste, arran de les muntanyes que circumdaven la ciutat. El vent augmentava d’intensitat i com foragitat per esperits, aixecava les fulles que es rebolcaven com boges rodolant fins a trobar un topall, on grinyolant acabaven la seva existència. Les orenetes esvalotades presagiaven quelcom que s’apropava. L’hivern treia el nas i desgavellava tota normalitat. La tardor moria per donar pas a l’hivern. Era un espai de lluita còsmica permanent.

A la caiguda de la tarda, un aire dens pesava sobre les espatlles dels vianants, alentint-los el pas i xiuxiuejant sense força. El vent xiulava i entrava per portes i finestres, convidant-los a arraulir-se i anar-se’n a jóc. La cruesa del temps es resistia a abandonar el seu lloc i donava els últims espeternecs. La primavera accelerava la seva entrada xiulant i bramulant intermitentment. La tramuntana s’escolava per forats que ignoràvem, o crèiem impenetrables. L’herbei dels camps envellutats es movia acaronat pel vent d’un costat a l’altre, contrastant colors i transparències. No obstant i això, d’una manera traïdora, la tramuntana, a voltes, sorprenia l’esforç dels pagesos convertint-lo en desastre. No és difícil constatar, com un remolí invisible i ferotge esqueixava un ametller carregat de fruit. Trist espectacle. L’estiu, anunciava la seva arribada amb dies de bonança, l’aparició dels vents es produïa a base d’un horari fix, perfecte, seguint el camí del sol. Es produïa un moment de calma. L’harmonia s’aconseguia amb el cant de les cigales i el perfum sensacional que es desprenia amb el fregadís del vent sobre la pinassa. Els matins d’estiu a les platges, són inenarrables.

El vent seguint el trajecte del sol anava amainant a mesura que aquest arribava al zenit i llavors començava a cedir i a fluixejar: arribava la marinada, moment de perplexitat, de descans, de desig, fent més suportable les feines d’aquells homes que lluitaven per treure profit del seu esforç i gaudir de la recompensa any rere any.

Rosa Vila

En Josep Pla en el text fa referència a Leopardi. La Raimunda Pàmpols ens ha enviat aquest poema tan lligat a la narració que hem treballat.

A la lluna

Oh lluna graciosa, jo em recordo
que ara fa un any, a dalt d'aquest turó
venia ple d'angoixa a contemplar-te
tu penjaves llavors, sobre aquells boscos
tal com fas ara, que tots els il.lumines
Però velat i tremolòs, pel plor
que del ulls em brollava, davant meu
i el teu rastre sorgia, que era dura
la meva vida, i ho és, no ha canviat
lluna estimada. M'ajuda però
la recordança i el recompte del temps
del meu dolor. Oh que n'és d'agradable
als dies juvenils, quan l'esperança
té llarg curs i el té breu memòria
remomerar les coses ja passades
encar que tristes siguin, i l'afany romangui

Giocono Leopardi

Resum del desembre - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs

Resum del novembre - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs

Resum de l'octubre - Maribel Rafel

Disseny i idea: Maribel Rafel. Textos d'alumnes del curs