Hi ha certs records viscuts al llarg de la cursa de la vida que sovint apareixen frescos com si haguessin estat viscuts ahir. I no són pas els països exòtics que he visitat, ni els mars d´aigües transparents color maragda en els quals he nedat, ni els plats de peixos i marisc que - de viu en viu- anaren a parar a l´olla ( pobrets) per tal d´assaborir-los amb tot el seu gust, no. El que més em plau és recordar els cargols amb all i oli de la tieta Roseta . En acabar l´escola els pares em portaven a Martorelles a ca l'avi a fer salut. La tieta Roseta - la jove de la casa – tenia cura de la meva persona per tal de retornar-me a l´urb en immillorables condicions . Davant el porxo de la casa hi teníem un hort on collíem les fruites, verdures i aquells enciams verd-morat que amb tanta dedicació pintava el sol dia a dia. A l´albada quan la rosada mandrosament dipositava petites perles d´aigua transparent damunt les fulles verdes de les cols, en pocs moments, cargols afamats grimpaven pel tronc fins arribar a les fulles més tendres per deixa-hi les empremtes de la seva devoradora gana. Aleshores la tieta i jo amb un sac a la mà fèim el nostre “ agost “: un a un anaven caient dins el sac i en pocs moments ja era ple de cargols que desesperats treien les banyetes entre els forats del sac intentant escapar de tan tràgic final .
Després d´una setmana de desdejuni ja eren a punt d´anar a parar a l´olla a bullir amb herbetes collides en el mateix hort. Tots a taula fent salivera érem a punt per degustar tan modesta per exquisida menja. Closca a closca anaven fent munt al plat desprès de haver-los fregat amb all i oli. Sovint competíem per saber qui era el gran Golafre jo mai quedava enrere del concurs .
És quelcom incomprensible, al menys per a mi, que cada cop que penso en els cargols amb all i oli em torni la salivera amb golafreria
Montserrat Subirà
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada