Va buidar el pap

DEL PASSAT AL PRESENT

Sé ben bé per quina raó em vaig introduir en la seva vida. Des que ens vam conèixer el seu tarannà em cridava l’atenció, tenia quelcom que la distingia de tots els que ens tractàvem en aquelles reunions mensuals. Vestia amb senzillesa, però tot li lluïa d’una manera especial. Ella sempre hi era a l’hora de opinar i prendre decisions, però al final quan la reunió es relaxava i entre tots s’establia un tracte més íntim i personal, ella ja havia marxat. Un dia, casualment ens vam trobar al metro, venia de treballar. Em va explicar que estava un xic neguitosa perquè els seus tres fills: dos nens, de cinc i set anys, i una nena de deu, estaven sols a casa des que sortien de l’escola fins que ella arribava. Jo, que ignorant la seva situació, li vaig preguntar si no tenia ningú de família que en pogués tenir cura. Tant de bo tingués algú!, em va contestar. Va ser aquest, tant de bo!, expressat amb tanta vehemència, el que em va induir a interessar-me per la seva vida.

Venia d’una família benestant, el marit, amo d’una empresa tèxtil, quan les drogues per a nosaltres no eren més que el vi i el tabac, ell ja en consumia d’altres. Amb els seus tripijocs es van arruïnar i un atac de cor va acabar amb la seva vida. La família, en lloc d’ajudar-la, per raons que ara no vénen al cas, li van girar l’esquena. Ella, que no havia treballat mai, sola amb els fills va marxar a la ciutat, amb la intenció de poder trobar alguna feina i tirar la família endavant. Va assolir sortir-se’n compaginant diversos treballs, i amb l’ajut de molts dels companys que participaven en les reunions mensual, als quals, jo, prudentment, mai els vaig voler fer preguntes sobre la seva vida, encara que intuïa que quelcom en sabien.

M. Dolors Cerdanya