la carta
La Carme era a la cuina endreçant tot el que havia comprat per fer la paella, l'endemà es reunien tota la família per celebrar el 30è aniversari del seu fill gran ,en Miquel. S'havien repartit les tasques, ella faria la paella, l'altre fill, l'Àngel, portaria els entremesos i la dona d'en Miquel s'encarregaria del pastís.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament. Com havia lluitat, des de feia tants anys!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada, ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina; més tard, anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, que orgullosa se'n sentia! Era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven. Ara posaria la casa apunt, ho netejaria tot i després havent dinat, aniria a la perruqueria . Volia estar ben guapa ! Tot estava programat. Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! De sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més en llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó ,deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills. Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund a donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia dels remordiments i una malaltia que el rosegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a què va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, estripà la carta i la va estrènyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés, presa d'un atac de bogeria . Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. De mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractés, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada: semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa. Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència. Ella tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar. Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estaven casats. Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, van ser moments d'unió i felicitat, tots esperaven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill s'assemblava a ell. Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa más guapa del mundo". Però al cap d'uns quants mesos , tot va començar a canviar. Ella romania a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es tornà agressiu i prepotent.
Avui tenia festa a la feina, li sobrava un dia de vacances, l'havia demanat per poder fer els preparatius tranquil·lament. Com havia lluitat, des de feia tants anys!, però ara satisfeta podia gaudir d'un present, tranquil i feliç. L'escola havia estat com la segona casa, tots els avantatges havien sorgit arran d'entrar-hi per primera vegada, ara feia 15 anys , primer com a mainadera , a hores ajudant a les mestres del parvulari, després a la cuina; més tard, anant a classe per aprendre a llegir i a escriure i també català. El parlava tan bé que la confonien per catalana, que orgullosa se'n sentia! Era una manera de donar les gràcies.
De molt joveneta havia deixat l'escola i volia estar preparada. Tot això no havia estat en va, finalment havia aconseguit la plaça de conserge, una feina còmoda i rodejada de persones que la respectaven i estimaven. Ara posaria la casa apunt, ho netejaria tot i després havent dinat, aniria a la perruqueria . Volia estar ben guapa ! Tot estava programat. Primer faria una ullada a la correspondència. Quanta paperassa per a llençar! De sobte una carta escrita a mà la va sorprendre, encara més en llegir el remitent, era el seu marit. Què pretenia? feia 30 anys que no en tenia notícies. Què volia ? Una onada de ràbia, i desconcert l'envaïa.
La seva lectura encara la va trasbalsar més. S'atrevia a demanar-li perdó ,deia, per tot el mal que li havia fet i que fes d'intermediari, per poder veure als seus fills. Al cap d'uns anys quan semblava que el seny hagués tornat al seu cap, va intentar esbrinar on parava ella i els fills, però la seva família i amics van fer un fort comú inexpugnable, es van negar en rotund a donar-li cap informació. Ara vivia molt sol en una residencia com a única companyia dels remordiments i una malaltia que el rosegava, i amb poc temps de vida. Com s'atreveix a demanar-li ajuda?
En arribar aquests punt una sèrie d'improperis va començar a fluir a batzacades. Perdó deia?, perdó de totes les infidelitats a què va ser sotmesa, perdó... per la seva prepotència i autoritarisme, que li tenia prohibit fins i tot anar a veure la seva mare?
Va començar a plorar convulsivament, sense control, estripà la carta i la va estrènyer entre les mans, com si la volgués ofegar, llençant-la com si cremés, presa d'un atac de bogeria . Extenuada, perduda en un mar d'emocions , va asseure's a la butaca. De mica a mica es va anar tranquil·litzant, com si d'una pel·lícula es tractés, una corrua de records i esdeveniments va anar apareixent.
La romeria a la Virgen de la Cabeza per la Serrania d'Andújar , aquell paratge magnífic, exuberant, ple de matolls i arbres de romaní, amb l' olor que s'encampava per tota la contrada: semblava com si ara mateix aquesta flaire impregnés la casa. Allí es van conèixer, era un dia de recolliment, de jocs de convivència. Ella tenia 2o anys ell 30, ben plantat, ull negres com el carbó, un somriure alegre, es van mirar, i una guspira va encendre els seus cors , es van enamorar. Va ser el dia més feliç de la seva vida, i aquell encanteri va brollar en força, fins al punt que encara no feia 6 mesos de la primera trobada , i ja estàvem segurs que s'estimàvem i volíem estar junts. Va anar a parlar amb el pare de la Carmen i tanta fermesa hi havia en la seva proposta que els va donar el consentiment. Encara no havia arribat a l'any i ja estaven casats. Picarols d'alegria omplien la casa d'amor i felicitat. L'únic vel de tristor era el retret que li feia perquè sovintejaven massa les visites a casa dels seus pares, ella obedient passava setmanes sense anar-hi, la seva mare l'anava a veure enfadada .
En tombar l'any va saber que estava embarassada del primer fill, van ser moments d'unió i felicitat, tots esperaven amb il·lusió l'arribada d'aquest fill i de seguida li van escollir el nom, Miguel si era un noi com el seu pare , si era una nena Carmen com ella. El dia del naixement del nen , en Miguel estava excel·lit d'alegria. Orgullós deia que el seu fill s'assemblava a ell. Tenia el seus ulls negres i la seva dona "era la cordovesa más guapa del mundo". Però al cap d'uns quants mesos , tot va començar a canviar. Ella romania a casa dedicada al fill però ell va continuar la seva vida de gresca ,sol , amb la seva colla d'amics. Van començar les primeres infidelitats i el seu caràcter es tornà agressiu i prepotent.
Havien passat dos anys i va tornar a quedar embarassada. Aquest embaràs va ser una prova de força, va emmalaltir , i ell no va estar mai al meu costat.Quantes vexacions , quantes infidelitats, agressions!, bevia desmesuradament i ja no li interessava la feina. Cada dia més dèbil, havia d'anar a demanar menjar i diners als meus pares, l'ajudaven i l'aconsellaven que el deixés , però ella encara l'estimava i volia pensar que potser canviaria.
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'atreviment de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament. Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora. Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria. Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí. En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava. Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament; pas a pas va anar assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer van anar a l'escola , després van començar a treballar, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començaven a somiar. Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones , àngels, que li havien donat la mà. Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu. Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure el seu pare.
Raimunda Pàmpols
Fins que un dia, en Miguel va tenir l'atreviment de portar la seva amant a casa, s'hi havia de quedar fins que trobés allotjament. Cada dia la Carmen s'anava enfonsant més, ja havia perdut fins i tot la dignitat. En aquest temps la mort del seu pare la va portar en un estat de tristesa aclaparadora. Va aprofitar aquell motiu per marxar a viure a casa de la meva mare. Ell ho va acceptar, ho estava esperant en candeletes. Però quan se l'entollava venia a casa a fer un gran escàndol, amenaçant-la que si no tornava amb ell la mataria. Una nit, en aquest estat de xoc, va decidir marxar amb els meus fills, lluny a Barcelona , allí hi tenia una germana que li oferia tot el recolzament del món. Així doncs després de l'última trifulga, la seva mare li va donar ànims perquè marxes lluny d'aquell botxí. En arribar arribar a l'estació de França els va sorprendre la seva grandesa i magnitud, l'estol de gent que com ells tenia la intenció de quedar-se a la ciutat. La ciutat de l'esperança que com el ble d'un tremolós llumí els guiava. Van ser uns anys d'incertesa , d'enllorament, de gana , cercant feina , fins que va arribar a l'escola , la seva taula de salvament; pas a pas va anar assolint feines amb més responsabilitat. Els seus fills primer van anar a l'escola , després van començar a treballar, el dia que es van independitzar, havien trobat una persona que els estimava. Començaven a somiar. Estava feta un manyoc, però aquell atac de fúria s'havia apaivagat. Realment havia tingut una vida dura , però també havia tingut sort, salut, uns fills que l'estimaven , i moltes persones , àngels, que li havien donat la mà. Ell a la llarga ja havia patit el seu calvari, malalties , soledat. Ara ens demanava una engruna d'amor i perdó.
Arribat aquest punt, sense dinar, la tarda s'havia anat esmunyint, una foscor tènue s'escolava per les finestres, el programa previst no l'havia pogut dur a terme, però que estranya era la naturalesa!, molt de dedins li sortia una gran compassió i una tranquil·litat immensa fluctuava al voltant seu. Demà, ja trobaria el moment i la manera de convèncer als seus fills per anar a veure el seu pare.
Raimunda Pàmpols
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada