RAONS DE POEMES (tanka i haikú)

Ets inestable
haikú, va dir la tanka.
No, jo sóc àgil
i sense esforços volo,
els peus et pesen massa.
Dodecasíl·lab
el sonet els mirava
amb altivesa.

M. Carme Juan

COSES PETITES

NIU D'ORENETES

Al corral de casa meva, al sostre, hi havia una construcció de fang i palla, enganxada a un cabiró. Era la caseta de les orenetes que any rera any venien al seu niu, podríem dir que era la seva segona residència perquè la seva estada era temporal.

Elles, però, mai em van dir, ni jo els ho vaig demanar, on tenien l'altra casa.

A casa era notícia: "ja he vist les orenetes en el seu niu!" i cada u feia la seva visita de cortesia.

M. Cinta Amenós

NINES

No haver nedat en l'abundància, de petita, va fer que les meves inexitents joguines fossin substituÏdes per altres, manufacturades a l'instant i sense disseny previ: imperatiu de les ganes de jugar, on és la nina? au!, a fer-la a l'instant.

De les ponzelles de la flor de la rosella, abans d'esclatar jo me'n feia nines... primer obria la part verda que recobria els pètals de la flor i aquesta un cop oberta, mostrava com una mena de

capseta on hi ha les llavors i jo la feia servir per als caps de les meves nines, estarrufava els pètals i la part verda més resistent feia com de jaqueta llarga que els donava un aire elegant...

Tenia nines a dojo que duraven poc perquè es marcien. Encara perduren en el meu imaginari. Jo vaig jugar, com havia de ser, a nines.

M. Cinta Amenós

LA NOSTRA BARCELONA

La lectura d’El carrer dels Petons és una excusa plaent per submergir-me en el passat de Barcelona, la meva ciutat. Val la pena entretenir-se en conèixer l’origen i la història dels indrets que la conformen, sobretot de la part més representativa. Quantes vegades caminem apressats sense adonar-nos dels tresors històrics i artístics que ens envolten! Fent una passejada distesa, descobrim carrerons amb nomenclatures suggeridores i antics edificis carregats del misteri que desprenen les velles pedres. Per uns moments podem intentar retrocedir a temps pretèrits, quan eren uns altres els que omplien de vida la ciutat. Segurament no sospitaven els canvis socials, ni intuïen el creixement tan desaforat que es produiria amb els anys. Si ara tornessin no entendrien la nostra manera de viure i tan sols els confortaria la visió dels edificis i esglésies que s’han conservat. No reconeixerien els baixos i les botigues d’ara, tan diferents en estètica i contingut i sobretot els sobtaria el soroll, la pressa i la deshumanització ciutadana.
Però deixant de banda la Barcelona més antiga, la romana, la gòtica o la renaixentista i sense haver de retrocedir a gaires anys, tenim el carrer que apareix en el llibre en el tercer capítol, el carrer de Ferran, construït en honor d’un rei nefast, com tots els reis que hem tingut la desgràcia de patir. Aquesta via de traçat rectilini, va irrompre de manera més aviat sobtada enmig del complicat món de carrerons medievals, i aviat es convertí en el centre mundà de l’elegància. Les seves botigues, entre elles moltes joieries i argenteries eren les millors de la ciutat. Era famosa la processó de Corpus, amb els balcons endomassats, i durant les èpoques d’agitació política, era l’avinguda de totes les manifestacions que es dirigien a la plaça de San Jaume. Fins fa poc encara s’hi podia veure alguna botiga que conservava el sabor de mitjan segle XIX, com la pastisseria Massana, però actualment s’ha convertit en una via turística amb establiments d’escàs interès. Tan sols val la pena mencionar l’elegant enllumenat i la parròquia de San Jaume, d’un gòtic decadent.
És aquest el destí dels nostres antics carrers? Transvestir-se en postal turística per esbarjo de visitants? Allotjar gent forana que ignora olímpicament el seu passat esplendorós? Malauradament sospito que sí. Els temps no sempre canvien per a bé i els que ara corren no són precisament per fer volar coloms. Els que hem conegut una Barcelona autènticament viscuda, contemplem amb por la ràpida transformació de la nostra ciutat. Ens queda el deure de preservar el que resta i esperar èpoques millors.

Francina Gili

UNA MICA D'HISTÒRIA

Ferran VII i els cent mill fills de Sant Lluis.
El fi del trienni liberal (1823) i el retorn de l'absolutisme

Una petita introducció:

"La burgesia barcelonina tractà d'atreure's el rei Ferran VII i el rebé molt bé quan visità la ciutat el 1827 amb motiu de la guerra dels Malcontents, però la retirada dels francesos i el nomenament de Charles d'Espagnac, comte d'Espanya, com a capità general de Catalunya en substitució de Campo Sagrado sotmeté la ciutat al caprici vesànic d'aquest militar desequilibrat, que exercí un veritable terror amb el pretext de castigar els liberals". http://www.grec.net/cgibin/ggcc01cl.pgm

Per poder comprendre millor els esdeveniments que ens narra en Miquel al Carrer dels Petons m’he permès transcriure en aquest bloc un resum de la història d’Espanya en aquell període perquè potser així seran més entenedors tots els seus relats.

"El regnat de Ferran VII (1814-1833) es caracteritzà per l'enfrontament entre absolutistes i liberals i es divideix en tres períodes.

En un primer període, el de la restauració absolutista (1814-1820), Ferran VII decideix prescindir de l'obra legislativa de les Corts de Cadis i reinstaura l'absolutisme. Els liberals seran reprimits i perseguits, però protagonitzaran diverses revoltes de caire insurreccional, els "pronunciamientos". Finalment, triomfarà el de Rafael del Riego l'any 1820.

Maribel Rafel

Si desitgeu llegir l'article sencer visiteu el blog de la Maribel Rafel.

LA GÈNESI DARWINIANA D'UNS BLOGS

Al principi va ser el caos. Els conceptes de xarxa, servidor, correu, finestra, carpeta, http i www giraven en espiral confosos dins una nebulosa de tenebres.
Lentament es féu la llum i els significats de Mozilla Firefox, Internet Explorer, Gmail, maximitzar i minimitzar esdevingueren nítids.
Procedent de la constel·lació d’Oriol aparegué pel ciberespai el continent Blogger, esfereïdor sota un brogit còsmic del qual només sobresortien uns sons semblants a ais i uis.
Del continent nasqueren amb dolors uns nous espais virtuals de molts colors, anomenats blocs personals, la buidor dels quals era espantosa i atractiva alhora.
Sobre els camps dels blocs començaren a sorgir breus apunts i petites reflexions. Després arribaren imatges fugisseres que, com els estels del firmament, eren difícils de capturar.
Els escrits anaren evolucionant fins a convertir-se en contes, descripcions, resums, ressenyes històriques, haikús, tankas i poemes complexos que, nodrits per tota mena d’estratègies vinyolianes, reforçaren la seva estructura i guanyaren agilitat, funcionalitat i bellesa. Les imatges es multiplicaren i il·luminaren els textos. Algunes, corprenedores o impactants, s’emanciparen i prengueren protagonisme i moviment.
A l’Edèn virtual no hi creix l’arbre del coneixement del bé i del mal ans hi creixen alzines, magraners, pins, mimoses, lilàs, ginjolers, i pruneres que vigilen l’arribada de la lluna encara envermellides pels rajos de crepuscles rutilants mentre el vent hi escampa la flaire d’espígols, glicines i flors boscanes.

M. Carme Juan

ESCENES MACABRES

Capítol V - El carrer dels Petons

Aquella matinada del dinou de novembre de 1828 …
“Una conspiració revolucionària s’havia descobert i gràcies a la perícia i a la prodigiosa intel·ligència del comte d’Espanya havia estat desarticulada. Tretze empresonats havien estat afusellats a trenc d’alba”.
Així en descriu Marcel Fité, per boca del Lluís, les escenes macabres a l’Esplanada de la Ciutadella.

Aquests fets són històricament verídics i reproduïts, amb el català d'aquella època, a l’Esquella de la Torratxa.
(Font:ROCA Y ROCA, J.:Barcelona durant la "Dècada Ominosa" (1823-1833) Barcelona.Esquella de la Torratxa ,nº 1147. 4-I-1901. p.6-8)

"El Capitá general de Catalunya ´l Conde d´España, va deixar un recort tan amarch del seu mando, que no s´ha borrat may més. Fou el tal Comte’l prototipo de déspota desalmat:sanguinari com un tigre y ab rams de bojería.
Ab fiscals com en Cantillon, en Chaparro y en Cuello, y ab una policía de perdularis estrets en sa major part dels presiris, bastá inventar l’existencia de una conspiració pel restabliment de la Constitució del any 12, pera omplir les presons á curull, y guarnir tot sovint la forca de l’Esplanada. Per tandas de 30 y de 40 eran tancats els ciutadans als calabossos, ahont sufrían els tractes més cruels y inhumans. Els aposentos eran infectes, sense llum ni respirall:els presos se veyan privats de tota comunicació ab sas familias, y se’ls obligava á consuimir la menestra asquerosa de la cantina de la Ciutadela pagada á pes d’or. Ab l’excusa de practicar registres en els calabossos molts cops els treyan nusos de pel á pel á la intemperie, deixantlos horas enteras sobre la neu, en las fredas nits de un rigorós hivern. Y sobre’ls detinguts pesava sempre l’amenassa de morir ó de ser deportats arrossegant groixudas cadenas als presidis d’Africa.Se contan á dotzenas els que moriren, víctimas de aquests maltractes.que pera acabar ab tant sufriment, apelavan al suicidi. Un tal Sabater s’obrí la vena yugular ab un os afilat, fent servir l’orinal del calabosso de receptácul de la sanch.Y’ls sacrificis en massa se succehían, en una forma la més terrorífica. Sense que ningú sapigués precisament el nom de las víctimas destinadas á la execució, aquesta se realisava en la forma següent: s’issava á la Ciutadela bandera negra, se fusellava després als reos un á un , disparantse á cada mort una canonada perque Barcelona s’enterés del cas y pogués contar esgarrifada’l número de las vístimas, y per últim el cos destrossat de aquestas era issat en la forca. Al peu del patíbul pululava la policía secreta, espiant fins la impresió que l’ espectacle produhía en el rostre dels curiosos, distingintse en aquesta tasca un tal Arqués, titulat Estudiant Murri, realista furibundo y escolar del seminari, quals propósits pel porvenir se revelaren en aquesta frasse que solía dir molt sovint.-“ O arribaré á bisbe ó al pal.” Conseguí l’ últim terme de aquesta proposició, puig en los aconteixements del any 35 fou fusellat.
La primera tanda portada al patíbul el 19 novembre de 28, se compongué de 13 infelissos, entre’ls quals s’hi contava’l coronel Ortega, gobernador que havia sigut de Monthuich l’any 20 y alguns altres militars. Entre’ls paisans hi figurava un pintor nomenat Porta, que á última hora, empenyat el Conde de Espanya en que els executats havien de ser 13, sigué tret del calabosso, com se treu lóvella del corral pera completar el número de las destinadas al escorxador, en sustitució de una altre que estant ja en capella, á copia de diners logra un passaport pera Fransa".
I van continuar les execucions l’any següent, 1829 i ...."

Maribel Rafel

MIMOSA, FLOR DE FEBRER

Mimosa, flor de febrer
borrissol d’or de casulla
que arribes quan l’ametller
silenciosament s’esculla.
Mimosa, flor de febrer
d’un groc de nena malalta
tu saps que el bon temps que ve
no t’ha de besar la galta.
Mimosa, flor de febrer
que tan curta tens la vida
penses en el mes que ve
i t’esfulles esporuguida.
Si ens esfullessis del cor
l’hivern de gebre i boirina
entre les flors del record
fores la flor més divina.

Faust Baratta (el pare de la roser Baratta)

ESCOLA DE LA DONA (125 anys)

Dins el vestíbul
t'acull un tro de reina,
ets benvinguda
a un món ple de saviesa.
Ous i farina,
les mans es fan més útils.
Roba i tisores,
els dits es fan més ràpids.
Pinzells i llapis,
els ulls es fan més hàbils.
Ritmes i notes,
l'oïda es fa més dòcil.
Mots i sintaxi,
la ment es fa més àgil.
Companyonia,
la vida es fa més fàcil.

M. Carme Juan

VÍDEO: "BALUARDS I CARRERS" - Maribel Rafel

Contes a la vora del "Blog"
- El Carrer dels Petons - Capítols III IV i V -

· Del carrer dels Vidriers fins al d’Avinyó

· El baluard de Sant Ramon, de Sant Francesc, del Vent i de les Puces.

Maribel Rafel

Calendari del mes de febrer - Maribel Rafel

Cançons dels sis primers capítols

"Aquesta remor" Miquel Martí i Pol - Ramon Muntaner

Dedicada al comte d'Espanya: "El comte va crear un sistema que li va permetre de dominar Barcelona per la via d'infondre inseguretat, desconfiança i por als cors de la gent." El carrer del Petons

"Mariner de terra endins" J. Bastons - Els pescadors de l'Escala

Ens fa pensar en el primer cop que el Miquel va veure el mar: "Però el que per a mi va significar la visió més corprenendora i majestuosa -ho recordo perfectament- va ser veure el mar per primera vegada. Em va semblar que em trobava davant d'un estany infinit que s'estenia, pla i compacte al principi, cap a un espai cada cop més obert, més resplendent i difús. El dia era clar, i la blavor del mar i del cel, neta, gairebé enlluernadora." El carrer dels Petons

VEUS DE JOGLAR A LA VORA DEL BLOG

La Rosa Vila és la "trobadora" de l'assignatura perquè ens explica les històries en vers. És bonic llegir els seus poemes, però encara ho és més sentir-los quan els recita. Aleshores sí que, a la vora del blog, és com si veus de joglars ens contessin històries.

Capítol III

Des del seu poble
contemplant la natura,
ara recordava
els anys a Barcelona
per sempre inoblidables.

Poc es pensava
aquell noiet del poble
que la dispesa
on ara s’hostatjava
seria destruïda.

Ara a la força
la gent desallotjaven.
Alguns ploraven,
altres es lamentaven.
Tot el carrer frisava.

El capità era
el que tot ho movia
doncs pretenia
enderrocar edificis
per satisfer els seus capricis

Ja s’aposenta
a Sant Pau del Camp ara.
És des d’aquesta
que de les salvatjades,
aviat s’assabenta.

La seva estada
li permeté conèixer
tota la Rambla,
palaus, convents, teatre,
muralles i Drassanes.

Montjuïc veia,
el castell i muntanya.
La imatge nova
d’un mar blau, net i enorme
per primera vegada





CAPÌTOL IV
El forn del carrer Fonollar

No gaires dies
en aquella dispesa
es va quedar.

En un forn el llogaren,
d’aprenent l’agafaren
a canvi de menjar i dormir.
Esclavitzat estava
fins que aprengué l’ofici
i aviat de lleure gaudí.

Amics féu de seguida
quan ingressar en la fleca.
Eren Cisco, Lluís i Pep.
Entre saques dormia
i una sola obertura
el comunicava amb el món.

Ara bé recordava
aquella cantarella
del sereno en nits de tardor.
Alguns tocs de campanes,
que al poble el transportaven,
també crits d’algun presoner.

Era aquella vesprada
quan semblà que sentia
que els laments, els gemecs i crits
d'aquells sons que arribaven,
més punyent el to era
que d’altres dies, diferent.

El motiu ignorava.
Aviat va saber-ho.
Era aquell fatídic canó
que la fi anunciava
i el terror començava.
No s’ho podia imaginar.

Rosa Vila

Retalls d'història - Diari de Barcelona "El Brusi"

"Aquell mateix dia, per tota la ciutat -i també a través d'El Brusi- es va tornar a difondre una altra proclama dictada pel comte:" El carrer dels Petons

El Brusi és el nom de la publicació periòdica fundada a Barcelona l'1 d'octubre de 1792 i que amb algunes interrupcions va seguir essent publicada fins la dècada dels noranta del segle XIX. Va ésser durant mols anys el diari més antic de la premsa continental europea.

Evolució

A finals del segle XVIII i principis del XIX en les pàgines del diari s'hi va recollir la polèmica sobre l'ortografia i gramàtica catalana entre els lectors de la publicació.
Després de la guerra del francès, el 6 de juny de 1814, el Diari de Barcelona va ser concedit a Antoni Brusi i en anys posteriors administrat per familiars seus motiu pel qual se l'anomenà popularment durant anys "El Brusi".
Molts escriptors catalans van escriure-hi, entre ells Joan Maragall.

M. Teresa Alonso

EL CARRER DELS PETONS-Capítol IV - ELS SONS

Quan torno a la vall, abraçada per aquelles gegantines muntanyes, comencen a arribar-me tots els records, i no aquells, que potser van canviar la meva vida o la dels meus companys, no els que ens havien fet vetllar a la llum d’una menuda espelma tota la nit, fins que entrava el primer raig de claror, no.

El record més ben desat al calaix del meu inconscient i que jo mai obria, era el so rogallós i desafinat de les velles campanes, aixoplugades per un campanar, més vell encara, que havia resistit el pas del temps, muts i fidels testimonis de tants malsons que havia viscut el poble.

Malgrat tot, m’agradava despertar-me de nit, escoltar els quarts i endevinar: "de quina hora"? M'ajudava, però, quan clarejava i el xiuxiueig dels ocells m'anunciava que ja eren al voltant de les sis, (ells mai cantaven de nit), poques vegades m’equivocava.

Van enterrar el campanar i les poques cases que quedaven del poble i amb ells tots els records, sentiments i emocions, però si alguna vegada passes pel camí del revolt, si pares be l’orella i escoltes amb molta atenció, sentiràs alguna cosa que potser no sabràs definir. És ell, és el so rogallós i desafinat que et dóna la benvinguda, però no ho expliquis, perquè molta gent no s’ho creurà.

Jossie Casanovas

Haikú - "El carrer dels Petons"

Què sentia el Miquel de la dispesa estant

Tocs de campanes
les veus de sentinelles
tocs de cornetes
espinguet de trompetes
crits de presidiaris

Pere Clarimon

COMENÇAVEN A ARRIBAR-ME ELS SONS

Algunes vegades a les primeries de l'estiu pujava al terrat de casa, allí estesa a terra amb el ulls tancats m'arribaven sons que dins del pis amb les finestres obertes no percebia: el so molt esmorteït del trànsit, els sorolls d'obres d'alguna reforma o reparació, les veus d'uns veïns parlant, la gatzara d'una colla de nens o joves que passejaven pel carrer, el fragor d'un helicòpter sobrevolant la ciutat, els crits de les gavines... Però el so que més em feia somiar, gairebé viatjar amb la fantasia, era la botzina llunyana de les naus. Em traslladava a llocs exòtics, fora del temps. Paratges on poder viure aventures i conèixer gent estrafolària. Indrets més propis de la literatura que de la realitat. Hi transcorria uns moments en els quals deixava de sentir tots els sons que seguien surant l'aire.

Laura Trovo

EL CARRER DELS PETONS

Text inspirat en el Capítol IV: "Els sons que sentia en Miquel en la nit misteriosa."

EL SERENO

En el silenci misteriós de les nits d´infantesa les pors a les ombres projectades per una làmpada penjada al bell mig del llarg corredor de casa, desfermaven la meva esporuguida imaginació, negant-me la son necessària per llevar aquelles pors. Per acabar-ho d´adobar els sorolls que traspuaven per les parets igual com ho fa l´aigua del càntir a l´estiu, feien irreconciliables la son amb la poruga persona que jeia al llit. Esperava amb frisança l´únic so que aconseguiria abatre les meves parpelles que tan aferrissadament es negaven a tancar-se: la veu del sereno.
Les campanes de Santa Madrona m´anunciaven que ja era a prop el so tan desitjat, unes lleugeres passes s´aturaven davant la porta metàl•lica ( vivíem a la planta baixa ), i com si d´un repertori musical es tractés, tres cops segurs, forts, celestials, acompanyats de una veu vellutada cantava. ” Les deu han tocat, la nit calma i la porta ben fermada ”.Tot just acabats aquest mots s´ajupia per comprovar si la porta s´alçava per donar fe de la seva gestió, aleshores per concloure la seva tasca amb to greu deia: “ Passeu bona nit "
Per Nadal, com era costum, els repartidors, els “ urbanos “, l´escombriarire, el sereno i un llarg etc. passaven les postals del seu ofici porta per porta cercant una propina per fer més dolces les festes (llavors no hi havia paga extra per Nadal ). Com que els pares coneixien la meva admiració per la figura del sereno aquesta tasca la deixaven a les meves mans.Jo em sentia feliç i cofoia de poder fer-li un petit regal a canvi de les tranquil•les nits que ell em feia passar. M´empolainava tal i com ho faria si del meu príncep blau es tractés, i sortia a la porta per demostrar-li tota la tendresa, admiració i devoció que sentia pel seu noble i dur ofici.

Montserrat Subirà

Descripció d'una cosa menuda (haikús encadenats)

ELS PETITS FÒSSILS

Els petits fòssils
trobats a la muntanya,
ratllats i grisos,
són les petxines
que fa mils d'anys vivien
a Catalunya.
A mi m'encisen
perquè un secret amaguen
de mar i vida.


Magda Simon

EL SO D'UNA CAMPANA

Era un matí de diumenge. Passejant pel Parc de la Ciutadella, entre el brogit de fons de la ciutat sentia el so d'una campana que cridava a missa els feligresos i els records sorgiren a carrera feta.
Un 7 de maig de 1945 el so de la campana de l'escola sonava sense parar. Totes érem a la classe ja feia estona i seguia tocant. De sobte entraren la directora, Mme. Llisterry, acompanyada de Mr. Ernest dient: "La guerra s'ha acabat! Tothom al pati d'aquí deu minuts" Quin guirigall es va organitzar!
La alegria s'apoderà de totes nosaltres, una nena francesa plorava, el seu pare era a la guerra. Totes arrenglerades en fila de dos, com era costum en aquella època, baixarem al pati. Era ple de gom a gom, professors, alumnes, personal de l'escola i la directora.
Quan s'aconseguí el silenci va començar a sonar un himne, prohibit en aquell temps pel govern espanyol, que tots seguirem emocionats:"La Marseillaise". Després crits de " Vive la France".
L'himne, que va sentir-se des de fora de l'escola, va fer que a la hora de la sortida, la policia fos present en el vestíbul, però la directora que tenia una figura que imposava els va dir:" Aquí dins és França. Fora!

Carme Codorniu

UN VENT ESFEREÏDOR

De matinada començaven arribar-me els sons ... d’allò que ja vÈiem a venir. Havia estat un dia molt rúfol, ple de núvols negres i amenaçadors que corrien d’una banda a l’altra esverats, com si no sabessin on anar. Aquella nit vàrem sopar molt de pressa i vam marxar cap al llit, com si d’aquesta manera poguéssim aturar allò que ens venia a sobre. Em van despertar unes rascades a la porta del darrere acompanyades d’uns gemecs llastimosos; era el pobre gos que amb les orelles moixes i la cua entre les potes em demanava aixopluc per una nit. Quan li vaig obrir la porta, va córrer a amagar-se sota el banc de fusta de la cuina. De cop i volta, aquells núvols panxuts del dia abans van decidir buidar tot allò que portaven a sobre dels nostres caps. Quin aiguat! El soroll era ensordidor, semblava que caigués pedra i no aigua, va durar ben bé mitja hora i va parar de cop. Al cap d’una estona, petita, vaig adonar-me que a la casa semblava que hi hagués música, desafinada, però música; el vent s’esmunyia per les escletxes xiuxiuejant i feia bategar els batents de les finestres cada vegada més fort. Jo, encuriosida, vaig enganxar el nas al vidre de la finestra i aguantant la respiració, escoltava tot aquell terrabastall que es produïa davant meu. Les branques dels arbres estaven desconsolades, embogides, anaven d’un cantó a l’altre com si demanessin ajuda; els gossos, emporuguits, s’amagaven als llindars de les portes fets una bola i, amb les potes del davant és tapaven els morros. Les botges, que vés a saber d'on venien, rodolaven pels carrers totes cofoies, sabien que ningú sortiria a agafar-les per socarrimar els porcs el dia de la matança. Per acabar-ho d’adobar, només una bombeta anèmica il·luminava el carrer. De sobte, veig al gos que sortia corrents de la cuina i s’amagava darrera del sofà, pobre, es veu que va caure de la xemeneia un bocí d’estalzí negre, i ell que ja estava molt susceptible, va sortir cames ajudeu-me. De casa estant es podien sentir els crits d'angoixa d'algun animal presoner.

Gina Porta

SARDANES A LA PLAÇA

Quan vaig arribar, la cridòria que onejava per la plaça, seguia els camins inexplicables de qualsevol aglomeració humana, esquinçada de sobte per l'estrident escalada d'algun fiscorn, el breu cant d'una tenora, o la sordina gairebé inaudible del flabiol. Els músics semblaven afinar el to però en realitat obraven moguts per un impuls, com si volguessin justificar d'alguna manera l'estona de descans esbravant l'instrument. Els dansaires s'entretenien alegrement, i de tant en tant, ullaven la cobla, cercant algun indici que preludiés la continuació de la ballada, però els músics romanien immutables, respectant un tempo inspirat per algú o per la sàvia tradició. De fet, tot en aquella plaça semblava obeir un cerimonial preestablert que demanava omplir cada moment de la forma més adient i aquell exigia desordre. Hi havia converses, crits, rialles, infants que s'empaitaven joganers i roba per terra. Tot d'una, els músics decidiren donar per acabada la pausa i ocuparen parsimoniosament els seients, col·locaren llurs partitures i prengueren l'instrument corresponent. La tímida refiladissa del flabiol llançà a l'aire la primera crida a l'ordre, apagà la remor i donà pas a l'esclat de la més bella entre totes les que es fan i es desfan. De mica en mica, tot retrobà el seu lloc i al so de l'airosa dansa, el conjunt de rotllanes endreçà el batec d'aquella plaça festiva.

Francina Gili

LA MERLA

Estic acompanyada perquè m'embolcalla una amorosa solitud, sols sento el silenci. Ha fet un dia rúfol, fred amenaçant una pluja que no ha arribat.
La tarda, una mica entelada, mostrava un cel sense núvols, llis, com si una fina tela de blau bàsaltic el cobrís. Llegint i gaudint d'aquest escrits, que m'acompanyen, i del vent de la imaginació que infla les veles del pensaments , plens d'emocions , situacions incertes, contes i cançons màgiques que em recorden moments subtils de meva infantesa. De sobte l'encanteri es trenca i sento cada vegada més fort els aguts i refilats sons del cant melòdic de la meva hostessa preferida que m'acompanya tot l'any ,hivern i estiu, ella és la merla, la mestressa del meu jardí. Cautelosament el meu esguard es dirigeix al lloc on sempre li deixo trossets de pa i que ella agraïda els assaboreix. El seu cant m'avisa que la tarda comença a esmunyir-se com una delicada teranyina, i el capvespre està apunt d'arribar. Amb el seu vestit bru amb esquitxos negres ,camina i salta a batzegades , s'atansa a la vora de la terra humida i amb el seu bec groc i lluent picoteja i busca els cucs que la terra amaga ,deixant un furgall, i escampant sense mirar la terra per tot el voltant. Un sisè sentit l'avisa que l'estic observant, davant del perill aixeca la cua i comença a volar enlairant-se a la branca més alta de la magnoliera que melindrosa se la mira oferint-li el seu aixopluc.

Raimunda Pàmpols

ELS SONS D'UN MALSON

Vaig encendre tots els llums de l’habitació, vaig obrir el balcó de bat a bat i em vaig quedar allà, a l’aguait, vigilant. Un soroll estrepitós i intermitent em mantenia en suspens. Era una barreja d’eco, terratrèmol, tronada fonda, tot tremolava. Era difícil concretar d’on provenia i quines eren les causes. Un estol d’ocells formant un grup molt compacte s’apropava al balcó, com si em volgués donar la benvinguda, alhora que amb els seus xisclets s’afegia a aquells sorolls ensordidors. El terrabastall seguia, i com una maquinària en cadena, els lladrucs dels gossos contagiaven la resta d’animalons: bestiar, animals domèstics i feréstecs, despertant-los del seu plàcid son i s’afegien a la representació. Pel carrer, ni una sola ànima donava senyals de vida. Jo era l’únic espectador d’aquest espectacle esborronador, únic testimoni d’un fet insòlit.
De sobte el repicament de les campanes del poble, em despertà d’aquell malson. Amb un esverament inusitat em vaig vestir amb una revolada i en un obrir i tancar d’ulls em vaig incorporar a la rutina diària.

Rosa Vila

UN ANTIC QUADERN

Havia vingut a passar uns quants dies a Nargó, el seu poble natal . La seva feina com a professor de literatura en un institut a Barcelona, demanava de tant en tant un canvi, i res millor que passar uns dies a Nargó i gaudir del paisatge que li era tan familiar.
Però en realitat, la seva vinguda tenia un altre raó. Feia temps que tenia fet un esborrany, relacionat amb el món dels raiers, no podia acabar l'escrit per falta d'informació. En assabentar-se que en el poble quedaven supervivents d'aquesta antiga i dura feina, se li va acudir de venir per trobar-se amb aquestes persones i per sort aquest matí ja havia tingut una agradable reunió amb ells; aquest veterans raiers sí que tenien coses per explicar.

Va venir també una dona que li va donar un antic quadern. Va dir: "Vostè a qui li agraden tant les coses del nostre país i les històries del passat, segur que voldrà revisar un dietari d'un avantpassat de la família, qui sap, poden haver-hi coses interessants."

I ara estava assegut amb l'antic quadern entre mans, havia llegit gran part del manuscrit i quan més s'avançava, més s'adonava que això no era un simple dietari, totes les respostes de les seves preguntes estaven aquí. Parlava del ferotge personatge "el Comte d'Espanya", donava tot de respostes sobre preguntes d'aquella època fosca, molt complexa i poc conneguda.V a compendre de seguida que aquí havia una història per contar, només calia corregir-ho i editar-ho, quan més aviat millor.

Corry Kaslander

Vídeo de les muralles de Barcelona - "El carrer dels Petons"

Maribel Rafel

"EL CARRER DELS PETONS" Capítols I i II "Fent camí" - Esquirols

En Miquel, un noi de Coll de Nargó, emigra a la Barcelona de 1827, on, a més dels crims del comte d'Espanya, descobrirà la ciutat emmurallada amb les tensions i les pors a punt d'esclatar. I també l'amor... Representarà un camí incert per a un noi de quinze anys que viurà en una ciutat convulsa. La cançó "Fent camí per la vida" dels Esquirols ens fa pensar en el Miquel, el nostre protagonista.

"Fent camí per la vida" Esquirols

METÀFORA

EL CARRER DELS PETONS - Marcel Fité

- ... certes ferides de l'ànima han deixat el meu esperit tan estabornit i enfonsat.

Enviat per Jossie Casanovas

Les portes de la muralla de Barcelona

"Vaig arribar a la ciutat després d'un viatge inacabable i enxubat, acompanyat d'una pluja constant. Devia ser un cap al tard, però les portes de la ciutat encara eren obertes, les atxes ja pampalluguejaven nervioses"

El carrer dels Petons, capítol II

Barcelona, com a totes les grans ciutats emmurallades, tenia diverses portes d'entrada. D'algunes encara se'n poden trobar restes o referències clares a la ciutat, en d'altres casos s'han d'escoltar detingudament els ressons de les veus de l'antiguitat per recordar la seva ubicació.

Porta de Santa Anna o dels Bergants.
Porta de la Boqueria.
Porta Ferrissa.
Porta de Trentaclaus o dels Ollers.
Porta de les Drassanes.
Porta de Tallers.
Porta de l'Àngel.
Porta de Jonquera.
Portal Nou.
Porta de Sant Daniel.
Porta de Sant Antoni.
Porta de Sant Pau
Porta de Santa Madrona.




Enviat per M. Teresa Alonso

UNA ALTRA HISTÒRIA A LA VORA DEL FOC

La cuina de la casa de pagès on he viscut la meva infantesa era reduïda en espai, just hi cabíem per a no passar fred, a la vora del foc... i de històries curtes o llargues, trascendents o intrascendents en circulaven de tots colors, excepte de dones de la vida.

El pare, que no disposava de diners per a comprar-se el diari, quan tornava del tros i mentre la mare feia el sopar, anava a cal Cisco del Forn o cal Carreter on hi tenien el diari i on s'hi feien tertúlies d'homes. Quan sopàvem ens explicava el que havia llegit: que hi havia una malaltia que es deia càncer (la que se'l va endur quan encara era massa jove) i que a les grans ciutats hi havia arquitectes que feien edificis on les parets eren de vidre i no de pedra i també que hi havia un medicament que es deia penicilina... Si encerto un catorze farem la casa nova, Dolores. Quan ell va marxar i encara ara, la casa segueix velleta.

Els atuells de la cuina: els trespeus, els clemàstecs, els molls tots complien a la perfecció la seva funció. I el topí a la voreta del caliu, amb la seva panxa ennegrida, fent xup-xup coïa els fesols. Nosaltres en cercle ben juntets, amb el plat a la falda i a la vora del foc, on entre xarrupada a les sopes escaldades i queixalada al gra d'all per a acompanyar l'amanida d'hivern composta de: escarola, api, la planta de les roselles, llectua, pebrot en vinagre i olives arbequines. El càntir amb aigua de la font de la plaça i el porró. De tall poc, arengada, cansalada o butifarra negra, no tot, només una cosa. No fóssim pas golafres!

La mare deixava anar la seva imaginació. Segons ella era veritat tot el que explicava, però quan jo us n'explico de la vora del meu foc... no sempre us puc dir que les històries siguin certes. El que sí es cert és que el meu pare era més lletraferit i la meva mare valenta i agosarada. Cuidava un corral que era un bé de Deu!. Aviram, el porc de cada any, la cabra per la llet...

Alguns vespres venia un amic de la família, un home que vivia sol, un conco i llavors la seva història prenia un caràcter molt més trascendental. Ell insistia un dia sí i un altre també que se li apareixia l'Esperit Sant. Com si fos ara, recordo la seva veu gutural quan ens insistia: en forma de colom es posa als peus del meu llit, de veritat que és l'Esperit Sant. Era missaire com molts per aquells temps i el meu pare quan l 'amic marxava sempre deia la mateixa frase: si mengés més llonces a la brasa no veuria tan sovint l'Esperit Sant, collons!

No cal pas situar l'època. El Carpanta somiava pollastres i el meu pare llonces a la brasa que tocaven a tot estirar per la Festa Major i alguna altra festa grossa.

M. Cinta Amenós

RECORDS

Llicó 15. El carrer dels petons. Començar la lectura d’aquest llibre i veure la paraula raiers em fa desvetllar, tot d’una, la memòria d'uns anys de la meva infantesa.

La meva mare era filla de la Vall Fosca, concretament del poble anomenat Monrós i que ara m’adono que s’escriu Mont-Ros. Allí hi vaig viure un any. Vaig arribar-hi quan en tenia sis i vaig marxar-ne als set, encara que això no vol dir ni molt menys que no hi tornés, sinó única i exclusivament que les meves permanències mai més varen ser de tant temps seguit; llavors eren dos o tres mesos als estius.

Son les vivències d’aquelles èpoques les que se’m desperten al llegir Pallars, raiers, etc.

Mai no hagués imaginat la història d’aquella comarca. Eren uns anys molt foscos per la nostra estimada terra. Anar als Pirineus lleidatans volia dir haver de treure un salvaconduït (nosaltres en dèiem en aquells temps salvaconducto) document que t’havia de donar la policia. Crec recordar que passada la Pobla de Segur era quan la benemèrita pujava al cotxe de línia i revisava que tot “estés en regla”. Era com anar a l’estranger.

Aquells autocars portaven a dalt una plataforma per posar-hi les maletes, el que no vol dir que en alguns casos fins i tot hi anaven les persones assegudes quan en el cotxe no hi quedaven seients buits.

L’escola que hi havia en el poble ho era per a dos pobles més de l’entorn: Pobellà i Pauls; no cal dir que la classe era unitària. Llavors en moltes cases on hi havia infants, els que hi anaven eren els nois i les nenes les feien anar a “aviar les vaques” perquè si alguna persona podia prescindir d’anar a l’escola, érem les nenes. Als cinc anys els petits de les cases ja feiem aquesta feina.

El treball que realitzaven en aquella època els pagesos, res a veure amb la manera que es treballa avui. Mare de Déu!. Jo he vist a la meva àvia filant la llana de les ovelles i després fer-nos mitjons. Si, si que abrigaven, però resultaven una mica aspres a la pell.

M. Dolors Figueras

Si desitgeu continuar llegint l'escrit, consulteu el blog de la M. Dolors Figueras

Descripció d'un paratge. Capítol I

En el segon paràgraf del capítol I l’autor fa una descripció d’un paratge de grans dimensions. Fes una descripció d’un paratge seguint l’esquema del llibre.

MIRANT EL CEL

Abans d'anar a dormir m'agradava sortir a la terrassa del davant de la casa i fer una ullada al cel. Tots els llums apagats. Tot en silenci. Tan sols la remor dels arbres; la frondosa alzina, el salze, la vella olivera, l'esvelt xiprer; tots es posaven d'acord per acompanyar-me amb la suau fressa que feien en ser acaronats pel vent amansit de la nit. Jo, durant uns minuts, em sentia un estel més entre la infinitat que em feien l'ullet des del cel.
A voltes, el cant impertinent d'un grill, estadant habitual al meu jardí, em feia tornar a la realitat; però jo ja m'havia omplert d'aquella meravellosa serenitat

Carme Codorniu

CAMÍ DE L'EXILI

El camí s’endinsava en el bosc tot vorejant el petit rierol que baixava de la coma duent l’aigua clara del desglaç tot sorollós i cridaner, formant petites rescloses on es reflectia la carena encara enfarinada d’un hivern massa llarg, com un presagi.
Feia dos dies que havíem sortit de la ciutat cap a un destí incert, per fugir d’aquells tres anys d’infern, d’angoixes i de plors.
La marxa muntanya amunt era lenta i feixuga, en part pel fet que érem gent poc avesada als camins costaruts del Pirineu i en part pel cansament i el desànim que les nostres ànimes duien per vagatge. Tots els nostres somnis de llibertat s’havien fos de cop i volta i ens havíem trobat en un país trencat, on molts dels nostres amics havien desaparegut per sempre, deixant-nos orfes de tants sentiments i il·lusions.
A poc a poc anàvem deixant enrere tot allò que un dia vam estimar, i la silueta de les muntanyes del país veí s’anava apropant com el llindar del no-res. Mentre caminava, els records tendres de la meva infantesa m’alleugerien el pes de la tristor, la pena de tot el que havia viscut i la impotència vers els que succeïa; el silenci es palpava i els rostres desdibuixats d’uns companys desconeguts no propiciaven la conversa, i menys encara l’amistat. Les cames no em responien a causa del cansament i un dolor intens m’oprimia el pit, impedint-me respirar, volia aturar-me però no era possible: havíem de creuar la frontera abans que claregés, i encara ens quedaven moltes hores de camí.
De sobte un pensament m’obsessionava, el meu objectiu era molt més important del que a primera vista semblava, ningú en sabia res dels documents que duia al damunt i que volia salvar al preu que fos.
Els papers no eren pas molts, però el que representaven eren els nostres drets, i això sí que pesava, aquells fulls escrits per uns homes que creien en un país lliure i sobirà, un país propi on viure en pau i harmonia, uns homes que havien donat la vida per defensar tot el que jo duia a la meva motxilla amb l’esperança que un dia els meus néts poguéssin tornar a lloc on pertanyien. Em calia protegir-los de les fogueres absurdes d’uns homes encara més absurds.
Aquells pensaments m’havien apartat de la monotonia i dificultat de la marxa, i un vent suau m’acaronava mentre la primera llum de l’alba feia clarejar els cors mig adormits; havíem traspassat aquella frontera que ens donava un alè d’esperança i la certesa que no tot s’havia perdut amb aquell malson de la guerra entre germans. Poc podíem imaginar llavors tot l’horror que encara ens tocaria viure.

Maria Aguadé

"UNA COSA MENUDA EM FA BADOQUEJAR" Ho diu en Miquel, Capítol II

Són unes peces molt petites del meu cosidor, però també a la vegada les més divertides i, amb la seva agudesa m’ajuden moltes vegades; però no val a badar quan les tens als dits, a la més mínima distracció ja te l’han fet. Estic parlant de les agulles de cap de colors. Mira que en són de boniques! Tenen un cos llarg, esvelt, eixerit i recte com un pal de paller, i a dalt de tot aquella boleta petita que, pacientment, aguanta la premuda de tota mena de dits.

Badoquejo mirant el coixinet d’agulles de cap de colors. M’asserena l’esperit veure com tants colors poden conviure en un espai tant petit. Per això oblido totes les punxades que m’han clavat, per les quals no se m’acut cap altre remei millor que rendir-me a la seva bellesa.

Gina Porta

ULTRAMORT - Descripció d'un paratge

Passava les tardes mirant el rellotge perquè no em passés l’hora de l’inici del capvespre. Finalment sortia al pati i em preparava per assistir a l’esplendor de la capvesprada des del turonet allargassat d’Ultramort. Havia d’anar girant perquè l’espectacle que se m’oferia era circular. Davant la masia, els bancals verds i humits dels sembrats s’anaven tenyint de rosa; trossos enllà, la filera doble d’arbres que situava el riu Ter començava a enfosquir-se. Un quart de giravolta i veia com s’envermellia la serralada del Canigó, encara entelada per la calitja de l’estiu. Un altre pas escairat em permetia contemplar els amples prats esquitxats per la repetició de petites aglomeracions de cases amb el campanar ben dret al mig que es perdien fins a topar amb la dolça sina del Montgrí, negra sobre fons daurat. L’últim moviment del ritual era el més esperat perquè els ulls se m’endinsaven a la badia de Pals, on la mar grisa i lluent sostenia les illes Medes. Llavors aixecava el cap per observar amb avidesa tots els colors del cel. No recordo quanta estona em quedava fora, acompanyada pel xivarri dels ocells que cercaven el seu recer. Els grocs, els violetes, els coures i els porpres s’anaven obscurint fins que el sol acabava el seu periple, els ocells callaven de cop, i jo tornava a sentir l’esgarrifança -¿d’emoció, de fred?- i entrava a la casa abraçant-me.

M. Carme Juan

EL CARRER DELS PETONS - Descripció d'un paisatge

Quan em llevava m'agradava de treure el cap per la finestra i des de la meva habitació veure com la boira a poc a poc anava despullant les muntanyes que de cop i volta apareixien al meu davant amb tota la seva magnificència.

El punt més elevat tenia forma de bec d'ocell i si anaves baixant la mirada et trobaves amb aquelles casetes de fusta escampades per la vall, totes començaven ja a fumejar, donant un toc de color i de vida a l'entorn.

Per acabar-ho d'arrodonir, finalment, el sol es despertava, i treia el nas per darrera el pic d'Ocell i feia encara més captivador aquell espectacle que ens oferia la natura. Després d'una bona estona badoquejant i deixant-me portar per l'essència de l'entorn, baixava a esmorzar i haig de confessar que més d'una vegada m'havia quedat sense.

Jossie Casanovas

TRENC D'ALBA

Abans m'agradava treure el cap per la finestra al matí sols llevar-me, assaboria aquells moments dolços que em regalava abans de començar les corredisses per anar a la feina. Em delia per experimentar la fresqueta del matí, els sorolls envellutats i escoltar el silenci, perquè tots dormien i la ciutat també.
Pels vidres clars de la finestra contemplava com el dia s'anava despertant, les primeres guspires de llum, poc a poc de puntetes, teixien els colors de què es vestiria; dies clars plens d'or i d'alegria, dies ennuvolats plens de melangia... Núvols que anaven esquinçant el cel de filigranes i bombolles de cotó, núvols que a vegades deixaven caure l'aigua escampant una melodia rítmica i insistent tot repicant l'àmbit de la finestra... dies de poesia.
M'embaladia seguir la seva música tímida al començament i com anava agafant força, les gotes lluïen descompostes en mil colors quan lliscaven airoses per les fulles dels arbres i de les flors acaronant-les, donant un toc de màgia i de bellesa. De sobte m'adonava que el temps d'esbarjo s'havia acabat, havia de córrer cap a la feina... però una onada d'emocions surava profundament dins meu.

Raimunda Pàmpols