JO TAMBÉ HO RECORDO
Jo també ho recordo moltes vegades i m’agradaria que tu no ho haguessis oblidat. Va ser un diumenge que ben bé no sabíem on dirigir les nostres passes per poder gaudir del dia de festa. Érem molt joves i el que cercaven era passar-nos bé la tarda del dia festiu i tornar a casa felices.
Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? I aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint, que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.
Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer vam coneèxer unes noies del País Basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.
Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com vàrem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com de cop ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-los-en. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.
Però no sé per què, no trobàvem res que ens acabés de fer el pes; vam mirar les pel·lícules que hi havia i no ens van acabar de convèncer; el teatre, uf no teníem prous diners per l’entrada; anar a una sala de ball que era el que en la nostra època tenia força acceptació, també hi trobàvem inconvenients, perquè ¿i si els nois que et venien a treure per ballar no t’agradaven gens i acabàvem assegudes tota la tarda com si restéssim en un aparador esperant qui ens comprava? I aquí no podem oblidar que en aquells temps dues noies juntes no podien ballar; resumint, que amb tanta reflexió per saber què havíem de fer aquell diumenge ens anaven passant les hores i nosaltres allà.
Potser va ser així perquè d’aquesta manera ens va permetre un final que mai haguéssim imaginat. Assegudes en un banc al carrer vam coneèxer unes noies del País Basc que havíem vingut de vacances a Barcelona i ves per on es va establir una comunicació que ni tot el temps passat m’ha fet oblidar.
Quina manera de coincidir en molts del temes que aquells dies ens semblaven importants; com vàrem analitzar les possibilitats per el desenvolupament de les nostres vides en cadascun dels nostres països; quina alegria que portaven dins i com de cop ens van contagiar. Resultat: vam finalitzar la tarda ballant sardanes a la Plaça Sant Jaume on elles van posar tot el seu interès en aprendre’n i nosaltres en ensenyar-los-en. Aquesta tarda de festa si que va ser molt reeixida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada