JO EM PREGUNTO
Ell mai no li havia dit com se l'estimava. Ho donava per fet, és a dir per sabut.
Havien passat dos anys des que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys que havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús!,com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: "De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, si no manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments? Per què sovint ens costa tant de compartit?"
Havien passat dos anys des que aquella maleïda malaltia s'endugué sobtadament la Inés, i aquest record encara el turmentava.
Deu anys que havien viscut plegats en bona harmonia, semblava que això no podia canviar mai. Que il·lús!,com si la vida no fos canvi constant i a voltes canvis sorprenents que et donen una bona batzegada. Que cec havia estat!
I jo em pregunto: "De què ens serveix als humans el llenguatge, la facilitat de paraula, tota aquesta riquesa adquirida amb els anys, si no manifestem a les persones més properes i estimades els nostres sentiments? Per què sovint ens costa tant de compartit?"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada