FLAIRES DE CAMPANA

Estàvem cansades, havíem sortit de matinada i el recorregut havia estat llarg. Primer caminàrem pel passeig que vorejava la riera, a continuació pel camí que travessava camps de fruiters, pinedes i masies fins arribar a unes pistes envoltades d’espais arbrats. Després el camí s’havia transformat en un sender i a l’esquerra vèiem el fons d’un barranc. Continuàrem pujant fins a un indret amb abundant vegetació i amb una forta pujada. Al cap d’uns pocs metres seguint per un corriol, arribàrem a una ermita situada en una ampla esplanada.

No ens havíem adonat que el temps havia fugit, estàvem soles la Mercè i jo, no sentiem cap brogit, ni la presència de pastors ni el seus ramats dringant les esquelles. El sol estava a prop de la posta.

En l’esplanada del turó l'ermita conservava la construcció romànica i ens convidava a entrar. Mirant al cel vàrem fixar-nos que al campanar d’espadanya li faltava una campana. El fred ens va fer buscar un lloc tancat i ràpidament ens vàrem aixoplugar dins de l’ermita. A l’obrir la porta una de les primeres sensacions que vàrem percebre, després de la del color rosat de la llum, va ser la de l’olor. El flaire d’una deliciosa escudella inundava la petita estança. El batall de ferro de la campana, que havíem trobat a faltar al campanar, en lloc de fer-la sonar colpint-la, estava remenant una gran olla situada a sota. Ens hi vàrem atansar amb una atracció irresistible per la seva aroma i tan bon punt tastarem el brou, tots els anhels i desitjos que havíem somiat s’estaven assolit. Una felicitat desconeguda ens omplia el cor.

Al cap de dos dies un grup de rescat de muntanya ens va trobar en un racó de la nau de l’ ermita dormint plàcidament. Tothom va percebre una màgia en l’ambient. Les restes de pintures que s’entreveien en les parets, que reproduïen imatges de les sagrades escriptures, semblaven fresques i acabades de pintar. El campanar de cadireta lluïa a tots els seus ulls totes les campanes.

Maribel Rafel