Un cap de setmana vàrem convidar un amic a compartir una estada a Calonge on tenÍem allò que en diuen "una segona residència". Durant les moltes hores que vàrem passar xerrant, sobretot de maratons i d'altres curses de fons, el nostre amic manifestà que estava molt decebut dels seus resultats com a correrdor ja que mai no havia aconseguit guanyar una copa, ni que fos en el tercer lloc de la classificació.
Mentre jo seguia la conversa que tenien ell i el meu marit se m'acudí la bona pensada de regalar-li per al seu aniversari unes bones sabatilles de córrer, aviat compliria 35 anys, edat idònea per fer curses de fons. I, dit i fet. Ja em tens de botiga en botiga d'esports buscant les millors sabatilles. Finalment un venedor m'aconsellà d'anar a un comerç de sabatilles difícils.
I, som-hi, cap allí hi falta gent!
-Vull unes sabatilles de córrer tan lleugeres i ràpides que permetin guanyar qualsevol cursa per llarga que sigui.
El dependent molt amable digué:
-Tinc el que li fa falta. Aquestes platejades són les millors, poden córrer tan vertiginosament que per aturar-les s'ha d'activar el fre que porten una estona abans d'arribar a la meta.
-Perfecte, ja me les pot embolicar, me les emporto.
En rebre-les, el nostre amic es mostrà molt satisfet i ens demanà d'anar a veure'l en la propera cursa. I, allí ens teniu, ben a prop de la meta esperant la seva arribada. Però, sorpresa! Sí, sí que arribà el primer, passà per davant nostre com una exhalació, però, ai las! El pobre s'oblidà d'activar el fre i passà de llarg de la meta com un cometa amb la cua platejada sense poder parar de córrer i córrer i córrer.
Carme Codorniu
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada