Felicitats en nom de la comunitat blogaire de l'Escola de la Dona!
dimarts, 19 de maig del 2009
FELICITATS MARIA!
La Maria Aguadé ha estat la primera finalista del Concurs Literari "La clau" (el setmanari del Baix Maresme), amb el conte "A, abiotròfia".
Felicitats en nom de la comunitat blogaire de l'Escola de la Dona!
Felicitats en nom de la comunitat blogaire de l'Escola de la Dona!
Comentari
Acabo de resseguir amb calma el blog general de la classe fins que m’he topat amb la benvinguda de l’Oriol i
De la mateixa manera que l’Hedera Helix de Pere Calders, el nostre blog ha crescut amb una celeritat inusitada però, ben nodrit i ben dreçat des del inici, no ens ha serrat les dents ans al contrari ens ha empès a compartir vivències, aficions, habilitats i anhels. Al nostre blog, hi ha cabut
Ja hem arribat a la Zona Vídeo i el viatge és a punt d’acabar. Com en tots els bons viatges, el més bonic ha estat el camí.
M. Carme Juan
LA PARADA DE LA NEUS I EL TÒFOL - Francina Gili
La Francina ens ha fet una il·lustració sobre la parada de la Neus i el Tòfol.
Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb què les subjectaven:
“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”
Francina Gili
dissabte, 16 de maig del 2009
Dissabte, dia 16 de maig - Sant Honorat
Avui fa uns cent vuitanta anys que en Miquel, el protagonista d' El carrer dels Petons, va celebrar el dia de Sant Honorat, patró del gremi dels forners. Feia un dia clar i lluminós, com avui.
La senyora Montserrat ja havia encomanat tot de provisions per a la diada. El morro de bacallà i les arengades de l'esmorzar, a cal Pau Lladre de la Rambla (...). Els cargols se'ls feia portar per uns pagesos de les hortes de Sant pau, i els conills els tenia encomanants a uns gallinaires que criaven aviram a fora de la ciutat, en una zona molt coneguda dels barcelonins, anomenada les Corts.
(...) Vam començar a travessar una colla de carrerons estrets i laberíntics, llòbrecs, d'aquells que, quan mires cap amunt, els ràfecs de les teulades sembla que gairebé no es toquin i només et deixen veure el cel a retalls.
Feia un dia de primavera viu i lluminós, i les casetes del trajecte, senzilles però netes, resplendien placidesa. Predominaven les façanes blanques, amb blauets crus i llampants a les portes i a les petites finestres. A les galeries i als balcons de fusta, els testos amb flors de mil colors competien amb l'encès daurat de les espigues de blat de moro posades a assecar (...).
Primer van arribar a la font del Gat i allà van fer una cassola d'arròs amb conill i cargols i després bacallà. Havent dinat van anar a la font Trobada, la de la Guatlla, la de les Pessetes, la de la Bona Vista, la de l'Eccehomo, la de la Torre Forta, la dels Tarongers, la de Vista Alegre, la de la Mare de Déu del Port. -Passen de vint!- em va dir el Pep.
El carrer dels Petons
La senyora Montserrat ja havia encomanat tot de provisions per a la diada. El morro de bacallà i les arengades de l'esmorzar, a cal Pau Lladre de la Rambla (...). Els cargols se'ls feia portar per uns pagesos de les hortes de Sant pau, i els conills els tenia encomanants a uns gallinaires que criaven aviram a fora de la ciutat, en una zona molt coneguda dels barcelonins, anomenada les Corts.
(...) Vam començar a travessar una colla de carrerons estrets i laberíntics, llòbrecs, d'aquells que, quan mires cap amunt, els ràfecs de les teulades sembla que gairebé no es toquin i només et deixen veure el cel a retalls.
Feia un dia de primavera viu i lluminós, i les casetes del trajecte, senzilles però netes, resplendien placidesa. Predominaven les façanes blanques, amb blauets crus i llampants a les portes i a les petites finestres. A les galeries i als balcons de fusta, els testos amb flors de mil colors competien amb l'encès daurat de les espigues de blat de moro posades a assecar (...).
Primer van arribar a la font del Gat i allà van fer una cassola d'arròs amb conill i cargols i després bacallà. Havent dinat van anar a la font Trobada, la de la Guatlla, la de les Pessetes, la de la Bona Vista, la de l'Eccehomo, la de la Torre Forta, la dels Tarongers, la de Vista Alegre, la de la Mare de Déu del Port. -Passen de vint!- em va dir el Pep.
El carrer dels Petons
Passejada pel barri del carrer dels petons
Vaig gaudir molt de la passejada del dimarts. El barri de Sant Pere era molt desconegut per a mi. Després d’haver llegit la novel·la d’en Marcel Fité m’emocionava pensar en tot el que els nostres, no tan llunyants, avantpassats havien viscut en aquell indret de la ciutat.
Vaig descobrir el carrer dels Petons i el vaig veure ben bé tal com el descriu l’autor a la novel·la: estret, només es veu una llenca de cel, roba estesa a banda i banda… Quan ets al mig de la calçada et sents transportada a inicis del segle XIX.
La ruta va ser molt enriquidora. Farcida de carrers amarats d’antiguitat que encara tenen impregnat en els seus carreus l’esperit d’aquells homes i aquelles dones que amb tant d’esforç aixecaven les cases, botigues que són veritables joies, edificis emblemàtics, fonts, escultures, carrers amb històries pintoresques… I al final del recorregut, parada i fonda, mai més ben dit. Un sopar deliciós compartit amb bona companyia. Una vivència inoblidable.
Magda Simon
Carrer del petons, capítol XXII
Potser va ser perquè era en català, o potser perquè
necessitava el consol de la poesia, que el vaig llegir
i rellegir un munt de vegades i me'l vaig aprendre de
memòria.
El carrer dels Petons
Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.
(...)
Bonaventura Carles Aribau Oda a la pàtria
Laura Trovo
dimarts, 12 de maig del 2009
PASSEJANT PEL LLIBRE
Fer una passejada acompanyant els personatges del llibre “El carrer dels Petons”, de Marcel Fité, és intentar reviure un període de la història de Barcelona, un període dramàtic, fosc, tenyit amb pinzellades tendres d’humanitat. 
Així ens hem endinsat per l’estretor del barri de Ribera, ofegat per unes muralles que l’obligaven a créixer en vertical i edificar sobre el buit; uns carrerons per on hi corria una aprofitada sèquia que proveïa les necessitats del barri.
...”arriba a la ciutat procedent del Besòs. Abans de travessar les muralles fa anar els molins i encara rega la magnífica horta de la torre del Baró. Un cop a dins, fa anar els molins fariners de les Basses de Sant Pere, les fusines, les blanqueries... després omple els safareigs de fer la bugada...”
També hem visualitzat els indrets on s’alçaven cementiris, convents i esglésies, que amb poc temps es convertiren en places i carrers de certa amplitud, com el carrer Ferran. Hem conegut la duresa de les jornades laborals i de les condicions de vida; la importància que en aquells moments tenia poder fer estudis a l’Escola de la Llotja:
“...L’Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l’anàlisi de mostres tèxtils...”
Hem descobert els espais per on els barcelonins de l’època solien passejar per esbargir-se una mica, com la Rambla, el passeig de la Muralla del Mar, la plaça Palau o el Jardí del General que estava situat prop de l’esplanada de la Ciutadella i era un dels llocs preferits dels barcelonins:
",,,A mi m'agradava molt aquell espai. Tenia la fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, a l'estiu..."
Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb que les subjectaven:
“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”
A través d’uns personatges ficticis, a mesura que passem capítols anem decobrint moltes coses. Algunes més anecdòtiques, serveixen de pretext per explicar aquell període, fent una barreja prou encertada entre realitat i ficció. La informació que ens dóna aquest llibre, esperona el nostre interès i sentim la necessitat d'obrir noves vies d’informació addicional, que ens ajuden a omplir el buit cultural que tenim sobre aquesta època de la nostra estimada ciutat.
Francina Gili
“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”
A través d’uns personatges ficticis, a mesura que passem capítols anem decobrint moltes coses. Algunes més anecdòtiques, serveixen de pretext per explicar aquell període, fent una barreja prou encertada entre realitat i ficció. La informació que ens dóna aquest llibre, esperona el nostre interès i sentim la necessitat d'obrir noves vies d’informació addicional, que ens ajuden a omplir el buit cultural que tenim sobre aquesta època de la nostra estimada ciutat.
Francina Gili
ITINERARI PEL "CARRER DELS PETONS"
SENSACIONS I SENTIMENTS
La passejada pel barri del carrer dels Petons va estar tant ben documentada que em sembla superflu escriure res més sobre l’itinerari recorregut. Voldria però esmentar el meu itinerari emocional amb un cúmul de sentiments i sensacions algunes de les quals m’agradaria compartir: impaciència, en veure que el metro no arriba. Alegria, en retrobar companyes de cursos anteriors i conèixer personalment les altres blocaires del matí. Sorpresa, en descobrir les boniques ornamentacions del passatge Bacardi. Alleugeriment, en comprovar que encara queden algunes botigues antigues a Barcelona. Angoixa, a
Carme Juan
DESCOBERTA DE LA BARCELONA DE 1829
El carrer dels PetonsEl dia 5 de maig vam fer un recorregut pels llocs on es desenvolupa la història d'El carrer dels Petons. Va ser una sortida molt alliçonadora, vam descobrir molts indrets, que si no eren desconeguts del tot perquè ja hi havíem passat alguna vegada, els redescobríem amb les explicacions de tots els companys i les companyes blocaires.
Capella d'en Marcús
Capella d'en Marcús
La capella d'en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia és una petita capella romànica que es troba al barceloní barri de la Bòria.Va ser construïda fora muralles i al costat d'un dels principals camins d'accés a Barcelona, a mitjans del segle XII amb el finançament de Bernat Marcús, burgès barceloní, que també havia donat terres al mateix indret per fer-hi un cementiri per a pobres.
És un edifici de planta rectangular cobert amb volta de canó. Tenia un absis que va ser suprimit el segle XVIII. Només en són visibles dues façanes, perquè les altres dues són adossades a les cases veïnes i s'han transformat en mitgeres, però les dues que es conserven estan decorades amb frisos d'arquets per sota el ràfec.
Com bona part dels edificis antics de Barcelona, està construïda amb pedra de Montjuïc.
M. Teresa Alonso
Una sortida fins als indrets d'El carrer dels Petons
Ahir, dia 5 de maig del 2009, vam anar a passejar i veure uns quants dels carrers que ens descriu en Miquel del " Carrer dels Petons"de Marcel Fite. Els i les blocaires de les dues classes ens ho vàrem passar d'allò més bé imaginant-nos aquella època gràcies a la Maribel i a la Carme que ens va documentar, explicant-nos un munt de coses d'aquells temps ja molt llunyans; però que encara ara, si ho saps, es poden veure i gaudir de molts detalls. En els llocs més adients van dir textos, versos, acudits i llegendes per ajudar-nos a conèixer millor els indrets per on passàvem. I després per acabar-ho d'arrodonir, vam fruir d'un sopar molt bo i capritxós al "RE-PLA" .
Roser Baratta
(Si desitgeu veure les imatges de l'itinerari podeu entrar a l'àgora del bloc a "Arxiu general d'imatges")
Passejada per la Barcelona del segle XIX
Carrer del Rec Comtal: el carrer havia constituït el curs del Rec Comtal, a les seves vores hi havia hagut les tintoreries que se servien de les aigües del rec. El Rec Comtal era una canal que provenia del riu Besòs per regar tots els horts d’extramurs , proveir d’aigua el nucli de població i tota la indústria tèxtil d’aquest barri i per als molins fariners.
Carrer de la Sèquia: des del carrrer Sant Pere més baix a les Basses de Sant Pere, ja al segle XII hi passava la sèquia.Carrer de les Basses de Sant Pere: des del carrer de Rec Comtal a la plaça de Sant Agustí Vell, per aquest paratge passava el Rec Comtal, formava uns embassaments per tal de donar força a uns molins coneguts des de molt antic per molins de Sant Pere, nom que també havien pres aquests verals. Les basses no eren sinó un eixamplament i dilatació del corrent de la sèquia vers la plaça on l’aprofitaven els blanquers i els tintorers. El desnivell que encara avui té aquest indret assenyala el saltant de l’aigua que imprimia moviment a les rodes dels molins fariners. Els molins fariners eren tres, sembla que un s’aixecava on hi havia la casa del safareig que donava al carrrer de la Sèquia i l’altre vers el carrer d’en Cortines. Els molins fariners foren enrunats el 1869 i aleshores fou urbanitzat aquest indret tal com està avui. Al número 4 hi ha un edifici d'època gòtica que conserva bona part dels trets característics d'aquest estil malgrat les modificacions efectuades durant els segles XVII i XVIII. Està format per dos cossos, un d'ells més elevat, semblant a una torre. En aquest cos podem observar una típica finestra coronella gòtica, amb arquets trilobulats. Els antics portals de grans dovelles van ser eixamplats amb un arc escarser en època posterior, quan degueren obrir-se també els balcons del primer pis.
Laura Trovo
Porxos del carrer del Portal Nou
Carrer del Portal Nou
Carrrer del Portal Nou: constituïa el vell camí romà que des de la metròpoli travessava el nord de Itàlia, les Gàllies i la península Ibèrica; era el carrer principal romà barceloní que menava dretament fins al Portal Major de la ciutat, al peu de l’actual Baixada de Llibreteria, enllà seguia fins a trobar el Portal de Sant Antoni, situat ben oposat al Portal Nou i continuava encara fins a sortir del terme de la ciutat. Aquest carrer era el més ample de la ciutat antiga, abans totes les cases tenien porxada al davant semblant a les de les cases properes a la plaça de Sant Agustí Vell i la doble renglera de porxos estrenyia notablement el carrer i li donava l’estretor corrent. Segons la tradició, un capità general, que la veu popolar no diu qui era però que pot suposar-se que devia ésser el comte d’Espanya, féu enderrocar els porxos i només van restar els pocs de les cases de la plaça. En la Barcelona medieval aquest era el carrer que donava accés a la ciutat pel cantó de tramuntana i hi havia establerts els oficis típics de les entrades de les poblacions: boters, mestres de carros, sedassers, ferrers i d’altres.
Laura trovo
Laura trovo
El Rec Comtal, breu història
El Rec Comtal apareix documentat al segle XI, el comte Mir va ordenar construir la sèquia i es va aprofitar el mateix recorregut de l'antic aqüeducte romà que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la ciutat.Del començament a l'acabament del seu recorregut, de prop de 12 km., pels antics termes municipals de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Barcelona, el rec complia diverses funcions, el abastament d'aigua als habitants, l'explotació per a usos agrícoles i l'utilització per a usos industrials amb l'aprofitament de l'energia hidràulica (molins fariners, petites indústries, etc.).
Al llarg dels segles el rec va anar desapareixent poc a poc del paisatge urbà però ens ha deixat un record en els noms dels carrers de la ciutat: el del Rec Comtal, el de les Basses de Sant Pere, el de la Sèquia i el del Rec.
A l'antic mercat del Born la intervenció arqueològica ha portat a la llum un tram important del rec i més recentment les obres del metro a l'Arc de Triomf han descobert restes del Rec Comtal on es poden veure traces antigues i restes de la pavimentació d'altres èpoques.
rec m. sèquia, cavitat oberta en terra per a conduir l'aigua per a regar.
sèquia f. excavació llarga i estreta, sovint revestida de pedres o de rajoles, que serveix per a conduir aigua d'un riu o torrent, sia per a abastir poblacions, sia per a regar, per a moure molins, etc.
Laura Trovo
ITINERARI PEL "CARRER DELS PETONS"
Plaça de Sant Cugat
L'església de la Bòria de Sant Cugat, actual barri de sant Pere, estava dedicada a Sant Cugat i emplaçada al Carrer Carders. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) va ser batejat en aquesta parròquia.
Sant Cugat del Rec era un temple del segle XVII al qual anaven a resar tots els gremis del tèxtil; va incendiat els primers dies de la guerra civil. El 1944 l'església va reobrir les portes en un nou emplaçament, sense cap interès arquitectònic, al carrer Princesa 21. l'antic solar és avui la plaça de Sant Cugat.
El Bisbat de Barcelona ha venut l'església de Sant Cugat del Rec a la Caixa Penedès.
Aquest edifici serà totalment remodelat per acollir en el seu interior el futur espai Subirachs, un centre destinat a divulgar l'obra de l'escultor Josep Subirats.
"el Periódico" 20.01.2002
Al barri de Sant Pere, al voltant de l'església de Sant Cugat, es van concentrar els paraires. Els paraires eren les persones que és dedicaven a preparar la llana per a ésser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la etc.
A partir de 1730 les primeres fàbriques d'indianes s'instal·len al barri de Sant Pere.
Els teixits de cotó estampats conegut com indianes.
LA PLAÇA DE LA LLANA
la manufactura tèxtil era el sector més important de l'artesania de barcelonina medieval, tant pel que fa al valor absolut de la producció com el nombre de persones que hi treballaven.
És en aquest sector de la producció on es constata una gran presència femenina, especialment en tot allò relacionat amb el vestit. Està documentada l'existència de filateres, sederes, merceres , teixidores, sabateres , barreteres , cosidores...
A la plaça de la Llana, cada dissabte al matí es feia el mercat de la llana filada. A una banda de la plaça, s'hi posaven les filadores, a l'altra , les revenedores, per tal de distingir si es comprava directament directament a la productora o bé a una intermediari.
La plaça de la Llana representa l'essència d'un barri p0pular que s'ha vist reflectit en la literatura catalana de les narracions costumistes d'Emili Vilanova fins a les poesies satíric- sentimentals de Josep Carner.
Hi ha una placa de bronze que recorda que des de 1956 es va renovar aquí la tradició del Jocs Florals de la Poesia Catalana.
El mateix any, els Jocs Florals en l'exili es van dur a terme a Cambridge. Uns dels principals inductors van ser el Dr. Trueta i la seva filla Laura.
El guanyador de l'Englantina va ser Ventura Gassol amb el poema "Ginesta"
Aquí tenim un petit tast de poemes
GINESTA
Ginesta , esbarzer ardent
que ocultes Déu, mostran-nos la flama.
Llengües del cel ! Foc de l'Esperit Sant!
Pasqua Granada!...
Cantor de la ginesta, si al seu temps,
clarivident, per ella conjuraves
presagis i perills, per ella avui
que t'ha trencat el son un brogit d'armes,
conjura els trànfugues cruents
Ventura Gassol ( Jocs Florals en l'exili Cambridge1956 )
EL DIUMENGE DEL SENYOR LLUC
De cadires i fòtils adobaire,
en un vell carreró com un avenc
habita el senyor Lluc, fantasiaire,
borni, menut, alegre mai llamenc.
És un home enginyós, de llarga història,
pobre i feiner i amb una traça d'or,
i que no perd, en pena o en cabòria,
un petit dring d'esquellerinc al cor...
No ha mai trobat al fons de ses diades
ira enutjosa, malcarat orgull:
només veu que la llum i les cantades.
- Potser-diu ell- és perquè em manca un ull-
Josep Carner (1884-1970)
Raimunda Pàmpols
Raimunda Pàmpols
Una botiga de l'època d'"El carrer dels Petons"
L'HERBOLARI DEL REI
La recol·lecció d’herbes remeieres és una tradició que vé de molt lluny a Catalunya i ha continuat fins els nostres dies. L’Herbolari del Rei és una de les botigues més antigues de Barcelona i va ser la primera herboristeria que va existir a la ciutat ja que, fins llavors, les herbes no es venien en establiment fix.L’any 1918, el sr. Josep Vilà, de la Catalunya Nord, va venir a establir-se a Barcelona i va obrir una primera botiga al carrer de Vidre nº 5, al costat del carrer Escudellers, amb el nom de La Linneana, en homenatge a Carles Linné, científic suec especialitzat en plantes. Per aquells temps, durant el regnat de Ferran VII i els anys següents, els esdeveniments polítics i urbanístics van influir en el desenvolupament del negoci. L’obertura del carrer Ferran, l’enderrocament del Convent dels Caputxins i la construcció en el seu lloc de la plaça Reial, determinaren el posterior trasllat de la botiga al seu enclavament actual del nº 1, comercialment més interessant.
Aquest local conserva tot el caràcter i l’encant de l’època romàntica. La decoració d’estructura neoclàssica amb petits detalls gòtics, correspon a l’estil isabelí i fou encarregada al gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa. L’interior de la botiga és de color verd clar; la part baixa està envoltada de caixonets adornats amb marqueteria i alguns amb aquarel·les. A les parets hi ha prestatgeries amb portes de vidre, i la part alta també la circumda una graciosa balconada amb barana de ferro, que té requadres pintats amb flors i plantes. Tot aquest conjunt està presidit per una obra escultòrica encarregada als germans Faust i Àngel Baratta, italians de Carrara afincats al Masnou. És una font amb una pica i una recargolada columna encimbellada amb la testa de Linné. En un dels aparadors es va col·locar també una figura d’indi americà per recordar que la botiga tenia productes americans (en deien ultramarins).
L’any 1857 La Linneana va ser afavorida amb el títol de “Proveedor de la Real Casa”, títol que va ser revalidat el 17 de Desembre de 1883 pel successor de Josep Vilà, Antoni Ballart Casadesús, nebot de la seva muller. Però el nom d‘Herbolari del Rei quedà reforçat popularment, perquè el bust de marbre de Linné de la botiga s’assembla, per la perruca, a la figura de Carles III que figurava en les monedes de l’època. Durant els períodes republicans, el nom de l’herboristeria va tornar al nom antic de La Linneana, la qual cosa es pot apreciar encara per les rectificacions que es poden veure dels retols daurats de les portes de vidre de l’entrada, i per la documentació trobada.
L’establiment romangué sempre en mans d’una mateixa nissaga familiar fins el 1994, any en que va morir Manuela Ballart sense fills. L’onze de setembre de 1997, Trinitat Sabatés va inaugurar la nova etapa d’aquest negoci. Es va restaurar el local amb l’ajut de la Generalitat, i es va procedir també a instal·lar una il·luminació adequada que realcés tot el conjunt de forma brillant.
Francina Gili
Itinerari: aturada davant del Pla de la Comèdia
JOSEP ROBRENYO I TORT
Aquest escriptor i actor català, que patí penes de presó i d'exili, per les seves idees polítiques, deixà constància del seu amor a Barcelona, en un poema que reflecteix ràbia i tristor per la situació que va viure la ciutat, durant l'època en que va ser dominada pels francesos, amb un estil absolutament directe i popular:
Ai, maleïda França!
Te n'has de recordar,
del mal que has fet a Espanya!
Nos la tens de pagar!
Cristians amantíssims,
esteu amb atenció,
que vull donar principi
a cantar una cançó.
Causa dolor i pena,
lo sentir-la cantar;
la trista Barcelona,
testimoni serà.
La noble Barcelona
-aquella gran ciutat
que, a tos quants la veien,
tenia el cor robat-,
la maleïda França
nos la va usurpar.
Ja no és ombra del que era,
certament fa plorar.
Amb una amistat falsa,
aquí nos han entrat:
estes són les vistòries,
que pel món han guanyat!
Amb enganys i enredos,
tot s'ho fan entregar;
les seves valenties
se xifren en robar.
Dintre de Barcelona
hi ha molts caragirats,
vils traïdors a la pàtria
i espies declarats.
S'han fet de policia;
qui ho hauria pensat!
Fan més mal que els francesos
amb son obrar malvat.
Ai, maleïda França!
Te n'has de recordar,
del mal que has fet a Espanya!
Nos la tens de pagar!
Francina Gili
Francina Gili
La carta
Ja feia més d’un mes de la mort de la mare i el propietari del pis ens apremiava perquè el deixéssim lliure. Remoure totes les seves coses em trasbalsava extremadament, em feia sentir incòmode, com si li estigués prenent la seva intimitat, però no podia llençar-ho tot sense mirar que no hi hagués quelcom que calgués conservar.
La feina se’m feia feixuga, un munt de records suraven damunt de tota aquella paperassa, i és que la mare ho guardava tot, des de la “cartilla de racionament” fins a una factura de la modista de ves a saber quin vestit.
Ja m’havia donat per vençuda i estava decidida a tancar els ulls i llençar-ho tot a la bassa, quan un sobre engroguit pel temps em va cridar l’atenció; semblava una carta molt antiga. La meva curiositat em va fer aturar la feina i, amb tot el respecte del que n’era capaç, em vaig dedicar a la seva lectura.
Vielha, 18 d’agost de 1883
Estimada Remei,
Suposo que el pare ja et deu haver fet arribar la notícia de la meva estada a muntanya per ordres estrictes del Dr. Canals, que la va creure oportuna per refer-me de la debilitat que m’ha deixat el darrer refredat de l’hivern.
Tot i que la fonda on estem hospedats es d’allò més acollidora, i la mestressa, malgrat el seu poc refinament, es desviu en atencions a la meva persona, jo no puc deixar de pensar en les tardes de costura a casa teva, les lectures de la nostra estimada Roser, i les passejades pel jardí de Sarrià, sense oblidar les nits operístiques a la llotja del papà.
Els dies aquí passen molt lents i avorrits, et trobo molt a faltar. Aquest diumenge passat, però, va succeir un fet que em va alegrar d’allò més. Com que era la festa de la Mare de Déu, ens van aconsellar fer una visita al santuari de Montgarri.
La Verge ens va obsequiar amb un sol esplèndid i un airet un xic fresquet, tots els hostes de la fonda ens van acompanyar encara que no més una altra noia, que també està convalescent, i jo, vam ser les úniques que no vam fer el camí a peu; així com tots els altres van deixar les cavalleries al Pla de Beret, ella i jo continuàrem tot el trajecte dalt del carro que duia l’avituallament per la festa i el dinar.
No tinc paraules dignes del paisatge que, a mesura que anàvem fent camí, s’obria als nostres ulls. Creu-me estimada, ni les flors més oloroses del teu romàntic jardí, ni els arbres més bonics del Tibidabo es poden comparar a tot el que veia. Prats d’un verd exuberant, rierols que cantaven alegrement a les nostres oïdes, fins i tot vàrem trobar, ja passat ben bé més de mig camí, una casa de pagès on poder fer un mos per recuperar forces. Un cel blau com mai havia vist eixamplava els meus delicats pulmons.
Ja quan érem al punt del migdia unes campanes no gaire llunyanes ens anunciaren l’àngelus i que arribàvem a destí; allà lluny, just a tocar del rierol i al mig d’un pla, vàrem descobrir el petit santuari de Montgarri.
Després de tot el que t’he explicat ja deus estar pensant que res millor em podia succeir en un dia tant especial, però res més lluny de la veritat. En aquell indret tant apartat vàrem conèixer un sacerdot molt peculiar i excepcional, també molt conegut per la gent de lletra, i que en acabar de cantar els goigs de la Mare de Déu, ens va obsequiar amb una lectura poètica dedicada a aquelles valls.
De llavors ençà, la meva visió d’aquelles terres no ha estat la mateixa, és com si, tot i el meu cansament habitual, una força desconeguda hagués nascut dins meu, i com si la por a la foscor s’hagués allunyat per sempre.
El Dr. Canals diu que he de prollongar encara més les meva estada aquí, i és per això que et demanaria, ja que a mi em serà del tot impossible, que assistissis a la conferència que llegirà aquest mossèn a la sala d’actes d’una societat que es troba al carrer de Paradís.
Espero que m’enviïs les teves impressions al respecte, i em confirmis, si així t’ho sembla, la favorable impressió que a mi em va fer.
Transmet les meves salutacions a la teva estimada mare, i les més sinceres expressions a tots vosaltres.
Cordialment
Lluïsa Ros
En acabar de llegir m’en vaig adonar que un full havia quedat amagat dins un sobre. Era un recordatori de la Lluïsa, que morí el 7 de març de 1884, just el mateix dia que Jacint Verdaguer pronunciava la seva conferència al CEC.
Però qui era aquella Remei a qui anava dirigida la carta? I sobre tot, qui era la que signava? Malgrat dir-se com jo, cap més similitud existita entre les dues; la meva família mai havia tingut una posició benestant i, segons el pare, m’havien posat el nom de Lluïsa a gust de la meva padrina però era un nom que no duia ningú de la família.
Tot un món ple d’enigmes s’obrí davant meu, vaig tancar el pis de la mare i d’aleshores ençà no he pogut deixar d’investigar
Maria Aguadé
dimarts, 28 d’abril del 2009
TANKAS PER SAN JORDI
Belles paraules,
sonets i fantasies
són com garlandes,
com somnis que il·luminen,
com músiques de fades.
------------
Tela d'aranya
sutil ens embolcalles;
tot ho acapares.
Teixit fet de paraules,
aromes i balades
-----------
Dolç captiveri
que l'ànima ens amara;
dolça follia!
Rendits a la bellesa,
vençuts per la poesia.
-----------
Llibres i roses
avui dansen plegades,
dansa divina.
L'amor i la paraula
celebren el gran dia.
-----------
Res no enfosqueixi
la llum de l'esperança.
Que tot retrobi
la joia de San Jordi,
un jorn sense recança.
Francina Gili
Francina Gili
LA MIRADA DE LA NEUS
"Era una mirada serena i tranquil-la, càlida. De vegades els ulls li espurnejaven intensos i platejats, però si veia que jo els hi esguardava, es perdien fugaços com la cua d'un estel en la negror de la nit."
El carrer dels Petons de Marcel Fité
El carrer dels Petons de Marcel Fité
ENCENGUEM LA MAR
“Un mar d’espelmes va inundar el Barri de la Ribera” – Diari Avui, 27.4.2009
Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens vàrem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop ens vàrem trobar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap al miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de les seves llumetes, havia creat un paisatge sorprenent, emocionant.
Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens vàrem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop ens vàrem trobar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap al miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de les seves llumetes, havia creat un paisatge sorprenent, emocionant.
Carme Juan i Magda Simon
Aquell Teatre!
Capítol XVIII - del "Carrer dels Petons"
El Pla de les Comèdies és un nom que no enganya. Aquí s'hi bastí, al Segle XVII, el primer Teatre de Barcelona. Primer amb el nom de Teatre de Santa Creu i després amb el nom de Teatre Principal.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit; però la proximitat dels malalts i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien encarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat). Aquest portal no tenia gaire bona fama i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió per esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt mesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent. Però sembla ser que no sempre era així, quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat després Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit; però la proximitat dels malalts i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien encarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat). Aquest portal no tenia gaire bona fama i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió per esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt mesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent. Però sembla ser que no sempre era així, quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat després Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions.
Roser Baratta
L'ORXATERIA DEL "TIO NEL·LO"
La primera orxateria del Tio Nel·lo era una mena de barraqueta contigua al Portal del Mar, molt concorreguda a l'estiu per la seva deliciosa orxata , i als mesos més freds pels seus bunyols. Al 1839, es traslladà als Porxos d'en Xifré i continuà sent molt popular fins el 1889, any en què va tancar les seves portes definitivament.
Francina Gili
Francina Gili
Amb la màgia de les paraules...
Roses i rosers
Un matí ple d'encant he passejat pel Parc Cervantes. He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils; amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades que omplen tots els sentits.
Recordaré sempre aquest moment. Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles. Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o els silvestres.
Roser Baratta
Un matí ple d'encant he passejat pel Parc Cervantes. He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils; amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades que omplen tots els sentits.
Recordaré sempre aquest moment. Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles. Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o els silvestres.
Roser Baratta
Esglésies, convents i col·legis a la Rambla
Capítol XVIII
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; l' església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
L'enderrocament dels establiments religiosos va ser aprofitat per a la construcció d'alguns edificis:
La Fonda Orient ocupà el terreny del col·legi de Sant Bonaventura. El 1844 el Teatre del Liceu correspongué a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços. El Mercat de la Boqueria substituí el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment Mercat de San Josep). L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Ciències es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
Roser Baratta
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...
De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; l' església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
L'enderrocament dels establiments religiosos va ser aprofitat per a la construcció d'alguns edificis:
La Fonda Orient ocupà el terreny del col·legi de Sant Bonaventura. El 1844 el Teatre del Liceu correspongué a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços. El Mercat de la Boqueria substituí el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment Mercat de San Josep). L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Ciències es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.
Roser Baratta
No hi ha res que sempre sigui igual ...
No hi ha res que sempre sigui igual. Les pedres i les muntanyes canvien amb el pas del temps així com també ho fan els indrets amb les seves honorades figures.
A les passejades per la Rambla amb la Neus, el Miquel al capítol XVIII del carrer dels Petons ens fa la següent descripció:
“Em vaig mirar una estoneta aquella estàtua del rei Neptú que hi havia al capdamunt del pilar de la font. La idea que algú hagués imaginat l’existència d’un rei del mar i dels peixos amb aquell arpó que lluïa a la mà em va semblar fascinat. No vaig trobar gens estrany l’apreci que tenien molts barcelonins per aquella escultura de l’home de la barba blanca. Tot i la seva aparença atlètica i musculosa, vist a una certa distancia recordava l’estampa d’un vell pescador sortint de la mar”
Es refereix a la estàtua dedicada al Déu Neptú, obra de l'escultor català Salvador Gurri i Coromines, coneguda per tothom com la Font del Vell, situada a la Plaça del Teatre de la Rambla.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a l’escriptor i dramaturg Frederic Soler, conegut com a Pitarra (1839-1895).
És un escultura en marbre blanc sobre pedra de Montserrat i representa a l'artista assegut sobre les màscares de la comèdia i la tragèdia, amb un paper a la mà tot esperant la inspiració, dalt d'un pedestal ornat amb volutes i garlandes.
Projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués amb la col.laboració de l'escultor Agustí Querol.
A les passejades per la Rambla amb la Neus, el Miquel al capítol XVIII del carrer dels Petons ens fa la següent descripció:
“Em vaig mirar una estoneta aquella estàtua del rei Neptú que hi havia al capdamunt del pilar de la font. La idea que algú hagués imaginat l’existència d’un rei del mar i dels peixos amb aquell arpó que lluïa a la mà em va semblar fascinat. No vaig trobar gens estrany l’apreci que tenien molts barcelonins per aquella escultura de l’home de la barba blanca. Tot i la seva aparença atlètica i musculosa, vist a una certa distancia recordava l’estampa d’un vell pescador sortint de la mar”
Es refereix a la estàtua dedicada al Déu Neptú, obra de l'escultor català Salvador Gurri i Coromines, coneguda per tothom com la Font del Vell, situada a la Plaça del Teatre de la Rambla.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a l’escriptor i dramaturg Frederic Soler, conegut com a Pitarra (1839-1895).
És un escultura en marbre blanc sobre pedra de Montserrat i representa a l'artista assegut sobre les màscares de la comèdia i la tragèdia, amb un paper a la mà tot esperant la inspiració, dalt d'un pedestal ornat amb volutes i garlandes.
Projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués amb la col.laboració de l'escultor Agustí Querol.
En aquesta imatge podem observar la transformació que al llarg dels anys ha tingut aquest espai des del segle XIX fins ara.
Maribel Rafel
LA MÀGIA DE LES PARAULES
La tarda era freda i la negror dels núvols anunciava tempesta. Vaig decidir que el més convenient pel meu refredat era romandre a recer d’inclemències en aquella saleta, mentre la cosineta Rosa teclejava escales i arpegis dins l’habitació contigua. M’havien encarregat d'acompanyar-la i el meu propòsit era anar a fer una volta mentre durés la classe de música, però el canvi de temps inesperat m’ho va impedir. Per sort duia un llibre interessant dins la bossa i aquesta perspectiva em va animar. Asseguda en una bonyeguda butaca de color incert, vaig passejar la vista pel meu entorn: un canapè entapissat marró, probable parent de la butaca, una tauleta d’estil recargolat, un parell de cadires antigues i un moble llibreria ple de volums completaven el mobiliari. Del sostre penjava un llum de vidre amb llàgrimes i penjolls i per les parets nombrosos quadres, fotografies i miniatures arrodonien el caire vetust de la cambra. Em vaig aixecar per tafanejar un grupet de tres fotografies grogoses que, de primer cop d’ull em semblaren personatges distants, dignes de museu. Una dona jove d’aspecte altiu, cofada amb un pentinat 
refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden les fotografies? -preguntà apropant-se. "No, jo... només volia...", vaig balbucejar una mica torbada. "Són boniques, oi?" -va interrompre ella prescindint d’excuses. "Tenen molts anys i molta història al darrere". Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. "Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta," continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. "S'assemblen", vaig comentar ja interessada pel tema. "Sí, i de caràcter també", afegí s
omrient mentre mirava amb condescendència el retrat. "T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare". I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. "I aquest senyor tan... tan..." No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. "Tan presumit, vols dir?" apuntà ella somrient bondadosa. "Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat". "I qui era?", vaig preguntar ja del tot desinhibida. "Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, p
erò al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps!" La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. "Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo." Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. "Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells." I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.
No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.
Francina Gili
refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden les fotografies? -preguntà apropant-se. "No, jo... només volia...", vaig balbucejar una mica torbada. "Són boniques, oi?" -va interrompre ella prescindint d’excuses. "Tenen molts anys i molta història al darrere". Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. "Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta," continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. "S'assemblen", vaig comentar ja interessada pel tema. "Sí, i de caràcter també", afegí s
omrient mentre mirava amb condescendència el retrat. "T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare". I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. "I aquest senyor tan... tan..." No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. "Tan presumit, vols dir?" apuntà ella somrient bondadosa. "Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat". "I qui era?", vaig preguntar ja del tot desinhibida. "Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, p
erò al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps!" La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. "Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo." Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. "Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells." I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.
Francina Gili
EL MEU JARDÍ
M’agrada a la primavera llevar-me ben d’hora, quan encara, a ponent, un resquitx de foscor s’allunya i es pot contemplar com, des de l’est, es va desvetllant la vida. S’observa, lentament, la mudança de verds a cada raig de llum que es filtra. Es pot contemplar l’eclosió d’algunes flors abeurant-se del sol, i d’altres, espolsant-se la rosada que com perles fa gala de la seva bellesa i perfecció.
El que més em sedueix és contemplar l’evolució de la flor preferida, la rosa. Jo em pregunto: ¿Com és que neix tan plena d’alegria si sap que l’edat seva és només d’un dia? La seva joventut i la seva decrepitud van juntes. Però em dóna tant, que no tinc paraules per a expressar el que sento en contemplar-la. Són tantes les vegades que he estat testimoni presencial d’aquest procés, que per molt que es repeteixi, cada vegada les sensacions són diferents. Veig la poncella encara closa, d’un aspecte tendre, verd pur, vellutat, quan només la punta de la flor s’insinua. Al cap d’unes hores, minuciosament es va descloent mostrant la seva bellesa incomparable, punt culminant on es barregen la formosor, el perfum embriagador, i l’admiració que desperta junt amb sentiments que et condueixen a la reflexió.
No em canso de mirar-la, acariciar-la i olorar-la. És una aroma inigualable, duradora, fins i tot, quan els pètals s'han desprès de la flor o es guarden com a record entre els fulls d’un llibre.
El que més em sedueix és contemplar l’evolució de la flor preferida, la rosa. Jo em pregunto: ¿Com és que neix tan plena d’alegria si sap que l’edat seva és només d’un dia? La seva joventut i la seva decrepitud van juntes. Però em dóna tant, que no tinc paraules per a expressar el que sento en contemplar-la. Són tantes les vegades que he estat testimoni presencial d’aquest procés, que per molt que es repeteixi, cada vegada les sensacions són diferents. Veig la poncella encara closa, d’un aspecte tendre, verd pur, vellutat, quan només la punta de la flor s’insinua. Al cap d’unes hores, minuciosament es va descloent mostrant la seva bellesa incomparable, punt culminant on es barregen la formosor, el perfum embriagador, i l’admiració que desperta junt amb sentiments que et condueixen a la reflexió.
No em canso de mirar-la, acariciar-la i olorar-la. És una aroma inigualable, duradora, fins i tot, quan els pètals s'han desprès de la flor o es guarden com a record entre els fulls d’un llibre.
Rosa Vila
CREPUSCLE DE PRIMAVERA
Era un dia de primavera d’aquells en què els núvols no paren de córrer d’ací i d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor.Al crepuscle, es desfermà una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor.
Quin delit de colors! Semblava la paleta de un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles.
Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.
M. Dolors Cerdanya
Sense màgia a les paraules
Se li havia acostat, i amb un gest de complicitat, tot agafant-li les mans li havia lliurat “el llapis". “És molt important” -li va dir- “que aquest projecte surti bé. Necessito que li facis una ullada, confio en la teva perspicàcia. Fes totes les esmenes que calguin ho necessito per demà al matí. Passaré a buscar-lo. Ja sé la teva adreça. Confio amb tu, Joana.”
Tot aquest reguitzell de paraules, l'havien omplert de satisfacció i esperança. Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols. Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, d’intimar, de parlar i per què no, de l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit. De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú no en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis". Absorta, concentrada va fer la primera llegida. Es tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar. Fent i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre, de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. L’endemà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius perquè fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se. No li va costar tenir-ho tot apunt. Va obrir les finestres perquè l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera. Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera. En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit. Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa, preocupada per no encertar. Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre, pensaments, aficions, espurnes que obririen l'entrellat íntim de la seva coneixença.A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall. El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplendent!
El repic del timbre, la va sorprendre. Contestà ràpidament, reconegué la veu clara i afable d'en Carles. “Joana , sóc en Carles, puc pujar?” “ Sí”, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
“Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat. Si tot surt bé, et dec una convidada. Passa” li va indicar la Joana. “Seu, vols alguna cosa, no, no” va respondre en Carles , “gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts. Després havent dinat passarem per l'oficina.” “Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.”
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç titànic li va sortir un fil de veu escanyolit, “sort!” va dir “fins a la tarda!”.
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments. La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí: li havia destrossat els seus somnis.
Raimunda Pàmpols
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
