dimarts, 12 de maig del 2009

Una botiga de l'època d'"El carrer dels Petons"

L'HERBOLARI DEL REI

La recol·lecció d’herbes remeieres és una tradició que vé de molt lluny a Catalunya i ha continuat fins els nostres dies. L’Herbolari del Rei és una de les botigues més antigues de Barcelona i va ser la primera herboristeria que va existir a la ciutat ja que, fins llavors, les herbes no es venien en establiment fix.
L’any 1918, el sr. Josep Vilà, de la Catalunya Nord, va venir a establir-se a Barcelona i va obrir una primera botiga al carrer de Vidre nº 5, al costat del carrer Escudellers, amb el nom de La Linneana, en homenatge a Carles Linné, científic suec especialitzat en plantes. Per aquells temps, durant el regnat de Ferran VII i els anys següents, els esdeveniments polítics i urbanístics van influir en el desenvolupament del negoci. L’obertura del carrer Ferran, l’enderrocament del Convent dels Caputxins i la construcció en el seu lloc de la plaça Reial, determinaren el posterior trasllat de la botiga al seu enclavament actual del nº 1, comercialment més interessant.
Aquest local conserva tot el caràcter i l’encant de l’època romàntica. La decoració d’estructura neoclàssica amb petits detalls gòtics, correspon a l’estil isabelí i fou encarregada al gran escenògraf Francesc Soler i Rovirosa. L’interior de la botiga és de color verd clar; la part baixa està envoltada de caixonets adornats amb marqueteria i alguns amb aquarel·les. A les parets hi ha prestatgeries amb portes de vidre, i la part alta també la circumda una graciosa balconada amb barana de ferro, que té requadres pintats amb flors i plantes. Tot aquest conjunt està presidit per una obra escultòrica encarregada als germans Faust i Àngel Baratta, italians de Carrara afincats al Masnou. És una font amb una pica i una recargolada columna encimbellada amb la testa de Linné. En un dels aparadors es va col·locar també una figura d’indi americà per recordar que la botiga tenia productes americans (en deien ultramarins).
L’any 1857 La Linneana va ser afavorida amb el títol de “Proveedor de la Real Casa”, títol que va ser revalidat el 17 de Desembre de 1883 pel successor de Josep Vilà, Antoni Ballart Casadesús, nebot de la seva muller. Però el nom d‘Herbolari del Rei quedà reforçat popularment, perquè el bust de marbre de Linné de la botiga s’assembla, per la perruca, a la figura de Carles III que figurava en les monedes de l’època. Durant els períodes republicans, el nom de l’herboristeria va tornar al nom antic de La Linneana, la qual cosa es pot apreciar encara per les rectificacions que es poden veure dels retols daurats de les portes de vidre de l’entrada, i per la documentació trobada.
L’establiment romangué sempre en mans d’una mateixa nissaga familiar fins el 1994, any en que va morir Manuela Ballart sense fills. L’onze de setembre de 1997, Trinitat Sabatés va inaugurar la nova etapa d’aquest negoci. Es va restaurar el local amb l’ajut de la Generalitat, i es va procedir també a instal·lar una il·luminació adequada que realcés tot el conjunt de forma brillant.

Francina Gili

Itinerari: aturada davant del Pla de la Comèdia

JOSEP ROBRENYO I TORT

Aquest escriptor i actor català, que patí penes de presó i d'exili, per les seves idees polítiques, deixà constància del seu amor a Barcelona, en un poema que reflecteix ràbia i tristor per la situació que va viure la ciutat, durant l'època en que va ser dominada pels francesos, amb un estil absolutament directe i popular:

Ai, maleïda França!
Te n'has de recordar,
del mal que has fet a Espanya!
Nos la tens de pagar!

Cristians amantíssims,
esteu amb atenció,
que vull donar principi
a cantar una cançó.
Causa dolor i pena,
lo sentir-la cantar;
la trista Barcelona,
testimoni serà.

La noble Barcelona
-aquella gran ciutat
que, a tos quants la veien,
tenia el cor robat-,
la maleïda França
nos la va usurpar.
Ja no és ombra del que era,
certament fa plorar.

Amb una amistat falsa,
aquí nos han entrat:
estes són les vistòries,
que pel món han guanyat!
Amb enganys i enredos,
tot s'ho fan entregar;
les seves valenties
se xifren en robar.

Dintre de Barcelona
hi ha molts caragirats,
vils traïdors a la pàtria
i espies declarats.
S'han fet de policia;
qui ho hauria pensat!
Fan més mal que els francesos
amb son obrar malvat.

Ai, maleïda França!
Te n'has de recordar,
del mal que has fet a Espanya!
Nos la tens de pagar!

Francina Gili

La carta


Ja feia més d’un mes de la mort de la mare i el propietari del pis ens apremiava perquè el deixéssim lliure. Remoure totes les seves coses em trasbalsava extremadament, em feia sentir incòmode, com si li estigués prenent la seva intimitat, però no podia llençar-ho tot sense mirar que no hi hagués quelcom que calgués conservar.
La feina se’m feia feixuga, un munt de records suraven damunt de tota aquella paperassa, i és que la mare ho guardava tot, des de la “cartilla de racionament” fins a una factura de la modista de ves a saber quin vestit.
Ja m’havia donat per vençuda i estava decidida a tancar els ulls i llençar-ho tot a la bassa, quan un sobre engroguit pel temps em va cridar l’atenció; semblava una carta molt antiga. La meva curiositat em va fer aturar la feina i, amb tot el respecte del que n’era capaç, em vaig dedicar a la seva lectura.



Vielha, 18 d’agost de 1883

Estimada Remei,

Suposo que el pare ja et deu haver fet arribar la notícia de la meva estada a muntanya per ordres estrictes del Dr. Canals, que la va creure oportuna per refer-me de la debilitat que m’ha deixat el darrer refredat de l’hivern.
Tot i que la fonda on estem hospedats es d’allò més acollidora, i la mestressa, malgrat el seu poc refinament, es desviu en atencions a la meva persona, jo no puc deixar de pensar en les tardes de costura a casa teva, les lectures de la nostra estimada Roser, i les passejades pel jardí de Sarrià, sense oblidar les nits operístiques a la llotja del papà.
Els dies aquí passen molt lents i avorrits, et trobo molt a faltar. Aquest diumenge passat, però, va succeir un fet que em va alegrar d’allò més. Com que era la festa de la Mare de Déu, ens van aconsellar fer una visita al santuari de Montgarri.
La Verge ens va obsequiar amb un sol esplèndid i un airet un xic fresquet, tots els hostes de la fonda ens van acompanyar encara que no més una altra noia, que també està convalescent, i jo, vam ser les úniques que no vam fer el camí a peu; així com tots els altres van deixar les cavalleries al Pla de Beret, ella i jo continuàrem tot el trajecte dalt del carro que duia l’avituallament per la festa i el dinar.
No tinc paraules dignes del paisatge que, a mesura que anàvem fent camí, s’obria als nostres ulls. Creu-me estimada, ni les flors més oloroses del teu romàntic jardí, ni els arbres més bonics del Tibidabo es poden comparar a tot el que veia. Prats d’un verd exuberant, rierols que cantaven alegrement a les nostres oïdes, fins i tot vàrem trobar, ja passat ben bé més de mig camí, una casa de pagès on poder fer un mos per recuperar forces. Un cel blau com mai havia vist eixamplava els meus delicats pulmons.
Ja quan érem al punt del migdia unes campanes no gaire llunyanes ens anunciaren l’àngelus i que arribàvem a destí; allà lluny, just a tocar del rierol i al mig d’un pla, vàrem descobrir el petit santuari de Montgarri.
Després de tot el que t’he explicat ja deus estar pensant que res millor em podia succeir en un dia tant especial, però res més lluny de la veritat. En aquell indret tant apartat vàrem conèixer un sacerdot molt peculiar i excepcional, també molt conegut per la gent de lletra, i que en acabar de cantar els goigs de la Mare de Déu, ens va obsequiar amb una lectura poètica dedicada a aquelles valls.
De llavors ençà, la meva visió d’aquelles terres no ha estat la mateixa, és com si, tot i el meu cansament habitual, una força desconeguda hagués nascut dins meu, i com si la por a la foscor s’hagués allunyat per sempre.
El Dr. Canals diu que he de prollongar encara més les meva estada aquí, i és per això que et demanaria, ja que a mi em serà del tot impossible, que assistissis a la conferència que llegirà aquest mossèn a la sala d’actes d’una societat que es troba al carrer de Paradís.
Espero que m’enviïs les teves impressions al respecte, i em confirmis, si així t’ho sembla, la favorable impressió que a mi em va fer.
Transmet les meves salutacions a la teva estimada mare, i les més sinceres expressions a tots vosaltres.

Cordialment

Lluïsa Ros


En acabar de llegir m’en vaig adonar que un full havia quedat amagat dins un sobre. Era un recordatori de la Lluïsa, que morí el 7 de març de 1884, just el mateix dia que Jacint Verdaguer pronunciava la seva conferència al CEC.
Però qui era aquella Remei a qui anava dirigida la carta? I sobre tot, qui era la que signava? Malgrat dir-se com jo, cap més similitud existita entre les dues; la meva família mai havia tingut una posició benestant i, segons el pare, m’havien posat el nom de Lluïsa a gust de la meva padrina però era un nom que no duia ningú de la família.
Tot un món ple d’enigmes s’obrí davant meu, vaig tancar el pis de la mare i d’aleshores ençà no he pogut deixar d’investigar

Maria Aguadé

dimarts, 28 d’abril del 2009

Calendari del mes d'abril - Maribel Rafel


TANKAS PER SAN JORDI


Belles paraules,
sonets i fantasies
són com garlandes,
com somnis que il·luminen,
com músiques de fades.
------------
Tela d'aranya
sutil ens embolcalles;
tot ho acapares.
Teixit fet de paraules,
aromes i balades
-----------
Dolç captiveri
que l'ànima ens amara;
dolça follia!
Rendits a la bellesa,
vençuts per la poesia.
-----------
Llibres i roses
avui dansen plegades,
dansa divina.
L'amor i la paraula
celebren el gran dia.
-----------
Res no enfosqueixi
la llum de l'esperança.
Que tot retrobi
la joia de San Jordi,
un jorn sense recança.

Francina Gili

LA MIRADA DE LA NEUS

"Era una mirada serena i tranquil-la, càlida. De vegades els ulls li espurnejaven intensos i platejats, però si veia que jo els hi esguardava, es perdien fugaços com la cua d'un estel en la negror de la nit."

El carrer dels Petons de Marcel Fité

ENCENGUEM LA MAR


“Un mar d’espelmes va inundar el Barri de la Ribera” – Diari Avui, 27.4.2009

Diumenge a la nit varem decidir assistir a l’acció projectada pel pintor barceloní Muma Soler als voltants de Santa Maria del Mar per curiositat i ens vàrem trobar davant d’un espectacle insòlit, excepcional. Quan varem entrar al carrer de Flassaders, el Barri de la Ribera es va quedar a les fosques i de cop ens vàrem trobar a la plaça de Jaume Sabartés convertida en un marejol de flames titil·lants sota la pluja. L’Arc de Sant Vicenç i el carrer Montcada, ribetejats per fileres de punts de llum, ens van conduir cap al miratge del passeig del Born solcat per petites ones de foc. L’aspecte que oferia el Fossar de les Moreres és difícil de descriure: havia esdevingut una catifa lluminosa, un mar encès contemplat per una gernació en silenci que a poc a poc anava tancant els paraigües per no destorbar a ningú la visió d’aquell espectacle extraordinari. La gran festa de les flames va continuar a la plaça de Santa Maria del Mar i al carrer del Rec que eren un no parar de pampallugues onejants. L’artista, amb la màgia de les seves llumetes, havia creat un paisatge sorprenent, emocionant.

Carme Juan i Magda Simon

Aquell Teatre!


Capítol XVIII - del "Carrer dels Petons"

El Pla de les Comèdies és un nom que no enganya. Aquí s'hi bastí, al Segle XVII, el primer Teatre de Barcelona. Primer amb el nom de Teatre de Santa Creu i després amb el nom de Teatre Principal.
El precedent de la Casa de les Comèdies que bastiren a la Rambla eren les representacions que es feren a l' Hospital de la Santa Creu, que tenien molt d'èxit; però la proximitat dels malalts i de l'espectacle resultava incomoda, i per això els administradors de l'Hospital van decidir construir un edifici adequat a l'hort que tenien encarat a les Rambles al carrer de Trentaclaus (probable referència a un portal ferrat). Aquest portal no tenia gaire bona fama i la ciutat fou partidària d'aprofitar l'ocasió per esborrar el nom de Trentaclaus o "carrer d'en Trenta". Les obres passaven prèviament la censura dels inquisidors, la censura eclesiàstica, i encara la censura del mateix Hospital, sovint més "papistes que el Papa". Els comediants - que tenien prohibit barrejar-se en cap moment amb els espectadors- havien de presentar unes actituds correctíssimes i molt mesurades, i les comèdies eren minuciosament esporgades. Fins i tot les dones i els homes que assitien a l'espectacle havien d'estar sempre separats - tenien portes d'entrada diferent. Però sembla ser que no sempre era així, quina justificació si no, tenien les llotges tapades discretament amb una reixeta o gelosia?
L'èxit de la Casa de les Comèdies fou notable. Se'n va dir Teatre de la Santa Creu, i en començar el segle XVIII hi feien ja temporades regulars d'òpera. Amb l'opera italiana la censura va aigualir-se, i amb la presència de les diva i les ballarines sembla que la societat es va frivolitzar visiblement.
El 27 d'octubre de 1787 un incendi destruí totalment el teatre, llevat de la façana. Fou inútil que per apagar el foc dugessin a la Rambla la "xeringa de la Ciutat" com diu un document de l'època. Però la ciutat volia un teatre, i al cap d'un any just era inaugurat el nou edifici.
El Teatre de la Santa Creu fou anomenat després Teatre Principal, per subratllar-ne l'antiguitat i la importància en comparació amb el nou Teatre del Liceu. En aquest nou Teatre Principal s'hi hi va fer el primer assaig d'òpera catalana, el 26 de maig de 1881, amb l'estrena de "A la voreta del mar" música de Joan Goula i lletra de Damas Calvet, obra en un acte situada al Segle XVIII en una platja de Catalunya.De 1872 a 1906, el local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ataneu Barcelonès.
I l'any 1907 Guimerà i Morera se'n van dur un èxit fabulós amb "La Santa Espina", que arribà a les 102 representacions.

Roser Baratta

L'ORXATERIA DEL "TIO NEL·LO"


La primera orxateria del Tio Nel·lo era una mena de barraqueta contigua al Portal del Mar, molt concorreguda a l'estiu per la seva deliciosa orxata , i als mesos més freds pels seus bunyols. Al 1839, es traslladà als Porxos d'en Xifré i continuà sent molt popular fins el 1889, any en què va tancar les seves portes definitivament.

Francina Gili

Amb la màgia de les paraules...

Roses i rosers

Un matí ple d'encant he passejat pel Parc Cervantes. He gaudit de la visió de milers de roses de diferents colors i estils; amb l'olor més exquisida i les flaires més perfumades que omplen tots els sentits.

Recordaré sempre aquest moment. Recordaré la bellesa de les roses blanques, de les rosades, de les grogues, de les blaves, de les taronges, de les vermelles. Recordaré els rosers salvatges, els de tapís, els de perles de Montserrat, els canins o els silvestres.

Roser Baratta

Esglésies, convents i col·legis a la Rambla

Capítol XVIII
La Neus em va fer observar la mà de convents que hi havia...

De mar a muntanya, i només a la banda del Raval, hi havia el convent i l'església de Santa Mònica, dels Agustins descalços; el col·legi de Sant Pere Nolasc, dels Mercenaris; el col·legi de Sant Angeló Màrtir, dels Carmelites calçats; el col·legi de Sant Bonaventura, dels frares Franciscans; l' església i el convent dels Trinitaris descalços de la Bonanova i el convent i l'església de Sant Josep, dels Carmelites descalços; la procura del monestir de Poblet, amb la capella de l'Anunciata; el temple de Betlem; el convent dels Jesuïtes, el Col·legi Màxim de la província d' Aragó i el prestigiós Col·legi de Cordelles, dels Jesuïtes, que oficialment es deia - i ja és dir-se - "Imperial i Reial Seminari de Nobles".
L'enderrocament dels establiments religiosos va ser aprofitat per a la construcció d'alguns edificis:
La Fonda Orient ocupà el terreny del col·legi de Sant Bonaventura. El 1844 el Teatre del Liceu correspongué a l'antiga propietat dels Trinitaris descalços. El Mercat de la Boqueria substituí el convent, l'església i l'hort de Sant Josep (per això se'n diu oficialment Mercat de San Josep). L'antic "El Siglo" i la Reial Acadèmia de Ciències es van vestir en solars de la Companyia de Jesús.

Roser Baratta

No hi ha res que sempre sigui igual ...

No hi ha res que sempre sigui igual. Les pedres i les muntanyes canvien amb el pas del temps així com també ho fan els indrets amb les seves honorades figures.
A les passejades per la Rambla amb la Neus, el Miquel al capítol XVIII del carrer dels Petons ens fa la següent descripció:
“Em vaig mirar una estoneta aquella estàtua del rei Neptú que hi havia al capdamunt del pilar de la font. La idea que algú hagués imaginat l’existència d’un rei del mar i dels peixos amb aquell arpó que lluïa a la mà em va semblar fascinat. No vaig trobar gens estrany l’apreci que tenien molts barcelonins per aquella escultura de l’home de la barba blanca. Tot i la seva aparença atlètica i musculosa, vist a una certa distancia recordava l’estampa d’un vell pescador sortint de la mar”
Es refereix a la estàtua dedicada al Déu Neptú, obra de l'escultor català Salvador Gurri i Coromines, coneguda per tothom com la Font del Vell, situada a la Plaça del Teatre de la Rambla.
El 26 de desembre de 1906 en el mateix lloc on estava la Font del Vell es va inaugurar el monument a l’escriptor i dramaturg Frederic Soler, conegut com a Pitarra (1839-1895).
És un escultura en marbre blanc sobre pedra de Montserrat i representa a l'artista assegut sobre les màscares de la comèdia i la tragèdia, amb un paper a la mà tot esperant la inspiració, dalt d'un pedestal ornat amb volutes i garlandes.
Projectada el 1896 i conclosa el 1906 per l'arquitecte Pere Falqués amb la col.laboració de l'escultor Agustí Querol.

En aquesta imatge podem observar la transformació que al llarg dels anys ha tingut aquest espai des del segle XIX fins ara.

Maribel Rafel

LA MÀGIA DE LES PARAULES

La tarda era freda i la negror dels núvols anunciava tempesta. Vaig decidir que el més convenient pel meu refredat era romandre a recer d’inclemències en aquella saleta, mentre la cosineta Rosa teclejava escales i arpegis dins l’habitació contigua. M’havien encarregat d'acompanyar-la i el meu propòsit era anar a fer una volta mentre durés la classe de música, però el canvi de temps inesperat m’ho va impedir. Per sort duia un llibre interessant dins la bossa i aquesta perspectiva em va animar. Asseguda en una bonyeguda butaca de color incert, vaig passejar la vista pel meu entorn: un canapè entapissat marró, probable parent de la butaca, una tauleta d’estil recargolat, un parell de cadires antigues i un moble llibreria ple de volums completaven el mobiliari. Del sostre penjava un llum de vidre amb llàgrimes i penjolls i per les parets nombrosos quadres, fotografies i miniatures arrodonien el caire vetust de la cambra. Em vaig aixecar per tafanejar un grupet de tres fotografies grogoses que, de primer cop d’ull em semblaren personatges distants, dignes de museu. Una dona jove d’aspecte altiu, cofada amb un pentinat refistolat em desafiava dins d’un marc ovalat. Al seu costat un altre retrat més petit mostrava una nena amb un llaç negre al cap. A continuació, un home ben vestit i cabell clenxinat volia insinuar un somriure. Vaig apropar-me a la fotografia per observar-la millor però en aquell moment es va obrir una porta i aparegué una velleta menuda que, en veure’m es va animar. T’agraden les fotografies? -preguntà apropant-se. "No, jo... només volia...", vaig balbucejar una mica torbada. "Són boniques, oi?" -va interrompre ella prescindint d’excuses. "Tenen molts anys i molta història al darrere". Pel to de veu i la vivor dels ulls vaig endevinar que no es mouria del meu costat fins explicar-la, i mentalment em vaig acomiadar resignada del llibre que duia a la bossa. Aquesta dama tan elegant era tot un caràcter, començà amb veu afable. "Es deia Glòria i va tenir la valentia d’enfrontar-se al món en uns temps molt difícils. Aquí on la veus va pujar tota sola la seva filleta," continuà mentre assenyalava la fotografia de la nena del llaç negre. "S'assemblen", vaig comentar ja interessada pel tema. "Sí, i de caràcter també", afegí somrient mentre mirava amb condescendència el retrat. "T’ho puc assegurar perquè la vaig conèixer molt bé: aquesta nena era la meva mare". I a continuació, em detallà fragments de la vida de la dona i la criatura, amb la il·lusió reflectida als ulls, desgranant episodis de les feines que havien desenvolupat, i de situacions divertides que havien compartit. En aquells moments, ja l’escoltava completament seduïda per la màgia de la seva veu, una veu que traspuava orgull i tendresa. Tot el que m’explicava i la manera de fer-ho, resultava molt més apassionant que qualsevol llibre. Els personatges femenins havien cobrat vida, gairebé els podia sentir respirar però, en canvi, no deia res de la tercera fotografia. "I aquest senyor tan... tan..." No trobava la paraula adient per qualificar l'home dret de clenxinada testa. "Tan presumit, vols dir?" apuntà ella somrient bondadosa. "Es deia Ramon, i no sé si ho era de presumit, perquè el pobre no va viure gaire per demostrar-ho. Va morir al poc temps de fer-se aquest retrat". "I qui era?", vaig preguntar ja del tot desinhibida. "Era... era el meu avi, el pare de la nena. Veuràs, aquells temps no eren com els d’ara. Ells dos estaven molt enamorats, però la família s’oposava al casament perquè el meu avi no tenia diners. Llavors va decidir fer les Amèriques per mirar de replegar fortuna, però al poc temps d’arribar va contraure una malaltia infecciosa i va morir. Ningú sabia que l’àvia estava embarassada quan ell va marxar, ni l’avi tampoc; el cas és que la família volia arreglar un casament a corre-cuita per salvar l’honor, però ella ho va refusar i llavors li van girar l’esquena. Suposo que ho devia passar molt malament tota sola la meva àvia, pobreta. Imaginat! Un fill fora del matrimoni en aquells temps!" La veu tremolosa i els ulls brillants denotaven l’emoció que la dona sentia en explicar-ho. "Fa uns anys vaig col·locar les tres fotografies aquí, ben juntetes, perquè en vida mai no ho van poder estar, i ara hi vinc moltes vegades per contemplar-les, i fins i tot hi parlo." Llavors em va mirar amb dolcesa, com disculpant-se. "Perdona que t’hagi explicat aquestes coses; deus pensar que són històries de vella i a tu no et deuen interessar gaire... els vells ja ho tenim, que som uns pesats. Me'n vaig; et deixo amb ells." I tal com havia aparegut va sortir de l’habitació, deixant-me amb el deler d’esbrinar encara més vivències.
No sé qui era la velleta, ni què hi feia en aquella casa però les seves paraules em transportaren al passat. Aclofada de nou en la bonyeguda butaca i, com si un tel de boira clara embolcallés la cambra, tot aquell entorn que abans m’havia semblat tan obac, recuperà noblesa i suavitat. Inconscientment, vaig cercar la dignitat d’un temps que no vaig viure, i creuant les mans amb gest de gran dama vaig tornar a contemplar els retrats; i em semblà que des de la paret tots tres em somreien.

Francina Gili

EL MEU JARDÍ




M’agrada a la primavera llevar-me ben d’hora, quan encara, a ponent, un resquitx de foscor s’allunya i es pot contemplar com, des de l’est, es va desvetllant la vida. S’observa, lentament, la mudança de verds a cada raig de llum que es filtra. Es pot contemplar l’eclosió d’algunes flors abeurant-se del sol, i d’altres, espolsant-se la rosada que com perles fa gala de la seva bellesa i perfecció.
El que més em sedueix és contemplar l’evolució de la flor preferida, la rosa. Jo em pregunto: ¿Com és que neix tan plena d’alegria si sap que l’edat seva és només d’un dia? La seva joventut i la seva decrepitud van juntes. Però em dóna tant, que no tinc paraules per a expressar el que sento en contemplar-la. Són tantes les vegades que he estat testimoni presencial d’aquest procés, que per molt que es repeteixi, cada vegada les sensacions són diferents. Veig la poncella encara closa, d’un aspecte tendre, verd pur, vellutat, quan només la punta de la flor s’insinua. Al cap d’unes hores, minuciosament es va descloent mostrant la seva bellesa incomparable, punt culminant on es barregen la formosor, el perfum embriagador, i l’admiració que desperta junt amb sentiments que et condueixen a la reflexió.
No em canso de mirar-la, acariciar-la i olorar-la. És una aroma inigualable, duradora, fins i tot, quan els pètals s'han desprès de la flor o es guarden com a record entre els fulls d’un llibre.

Rosa Vila

CREPUSCLE DE PRIMAVERA

Era un dia de primavera d’aquells en què els núvols no paren de córrer d’ací i d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor.

Al crepuscle, es desfermà una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor.

Quin delit de colors! Semblava la paleta de un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles.

Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.

M. Dolors Cerdanya

Sense màgia a les paraules


Se li havia acostat, i amb un gest de complicitat, tot agafant-li les mans li havia lliurat “el llapis". “És molt important” -li va dir- “que aquest projecte surti bé. Necessito que li facis una ullada, confio en la teva perspicàcia. Fes totes les esmenes que calguin ho necessito per demà al matí. Passaré a buscar-lo. Ja sé la teva adreça. Confio amb tu, Joana.”
Tot aquest reguitzell de paraules, l'havien omplert de satisfacció i esperança. Finalment sorgia la possibilitat de tenir una trobada sols. Feia molt de temps que ella es sentia atreta per la personalitat enrotlladora, atraient, d'en Carles, el seu Cap, però la seva relació no havia trencat mai les barreres de la cordialitat i companyonia. En els seus somnis sempre sorgia l'esperança de poder conquerir el seu interès, d’intimar, de parlar i per què no, de l'amor.
Ara, encara que fos per feina, per primera vegada el seu entorn seria diferent . Caldria pensar com s'ho faria per aconseguir el seu propòsit. De la qualitat de la seva feina de correctora d'estil ningú no en dubtava. Quan els projectes passaven pel seu sedàs, perfilant vocabulari i estructures gramaticals, guanyaven en qualitat i esdevenien més entenedors . Aquesta vegada ho faria com mai!
En arribar a casa va posar en marxa l'ordinador, i va obrir "el llapis". Absorta, concentrada va fer la primera llegida. Es tractava d'un projecte genial, però l'exposició es podia millorar. Fent i desfent, imprimint, omplint la tasca d'ordre, de passió i neguit va acabar la feina a trenc d'alba. Cansada, satisfeta es va posar al llit. L’endemà s'aixecaria d'hora i faria els preparatius perquè fos una trobada especial.
Desprès d'una nit inquietant va arribar l'hora de llevar-se. No li va costar tenir-ho tot apunt. Va obrir les finestres perquè l'airet fresc purifiqués l'atmosfera amb la calidesa del sol de primavera. Va anar al forn a comprar pastes saboroses, acabades de fer i va endollar la cafetera. En Carles era un sibarita del cafè.
Havia arribat l'hora de pensar en el seu aspecte, volia que fos pulcre, senzill, elegant i un xic atrevit. Aquesta feina li va costar més que tot el que portava fet, indecisa, preocupada per no encertar. Després de posar-se i treure's mil vegades bruses, vestits pantalons, es va decidir per una brusa de mussolina blanca i uns texans. Mentre la seva imaginació teixia i desteixia converses, comentaris de llibres , d'obres de teatre, pensaments, aficions, espurnes que obririen l'entrellat íntim de la seva coneixença.A mesura que passava el temps es sentia més segura, es va mirar al mirall. El neguit que sentia li feien envermellir les galtes, estava resplendent!
El repic del timbre, la va sorprendre. Contestà ràpidament, reconegué la veu clara i afable d'en Carles. “Joana , sóc en Carles, puc pujar?” “ Sí”, va contestar tremolosa i impacient tot obrint la porta.
“Bon dia Joana , ho has pogut acabar?. Confio en tu , el teu retoc em dóna seguretat. Si tot surt bé, et dec una convidada. Passa” li va indicar la Joana. “Seu, vols alguna cosa, no, no” va respondre en Carles , “gràcies. La Núria m'espera a baix. Estic molt nerviós i hem decidit passar el matí junts. Després havent dinat passarem per l'oficina.” “Joana, estàs preciosa!, fes-me un petó, fins la tarda ! Gracies , gràcies per tot.”
Com si una llosa li hagués caigut damunt, estabornida i enfonsada així es va sentir la Joana, fent un esforç titànic li va sortir un fil de veu escanyolit, “sort!” va dir “fins a la tarda!”.
Desil·lusió, tristesa, com si una gruixuda corda d'espart hagués lligat els seus sentiments. La Núria aquella noieta que feia uns mesos havia entrat a treballar a l'Empresa havia estat el seu botxí: li havia destrossat els seus somnis.


Raimunda Pàmpols

UN ALTRE CONTE DE SANT JORDI

La Laia vivia abatuda al vell balancí, on els barrots del pensament l’engabiaven dins d’ella mateixa. Els dies lliscaven lentament per la seva vida i un mutisme voluntari l’aïllava del món dels vius. Tothom l’havia donat per boja, conclusió fàcil per treure’s responsabilitats i alleugerir consciències. Família i amics quasi no recordaven que algun dia no pas tant llunyà aquell espectre, projecte de dona, havia estat una princeseta pujada per pares i avis entre cotons, i ignorant que darrera d’aquells ulls blaus s’hi amagava un ésser humà corull de sentiments.
Aquella nina va anar creixent al gust de tothom tret d’ella mateixa, fins que, arribada la teòrica maduresa, va caure presonera d’aquell món equivocat. La medecina actual creu erròniament que ha aconseguit diagnosticar totes aquestes patologies agrupant-les amb la paraula clau de “depressió”. Quin metge, però, s’ha aturat a pensar que no sempre és el cervell el que pot emmalaltir, que l’home té alguna cosa més que cos, diguem-li sentiments, pels creients ;ànima, o fins i tot ho podríem anomenar aquest jo més íntim que moltes vegades ni nosaltres mateixos sabem ben bé què és. El que sí és segur és que existeix i també és cert que és el gran ignorat de la nostra societat.
Quantes vegades al llarg de la nostra vida ens haurem pres un analgèsic per guarir un mal de cap sense aturar-nos a pensar que una paraula d’afecte ens hauria fet molt més bé; però a les farmàcies no en venen d’amor, i els homes vivim tant cecs que hem oblidat com es crea.
Tots aquests pensaments que semblen tant obvis damunt del paper eren totalment absents a l’entorn de la pobra Laia, presonera de les seves pròpies circumstàncies i malvivia amb la mirada perduda finestra enllà, absent, fugida d’enteniment, amb els ulls erms d’alegria. El que ni tan sols ella sabia era que finestra enllà esperava l’arribada del príncep que vingués a matar el drac ferotge de la seva tristor i l’alliberés de les cadenes daurades que la mantenien lligada a una vida imposada per les circumstàncies del seu naixement i, ja lliure, oblidar per sempre aquella cambra buida i trista. En la seva llegenda, però, mai hi naixeran roses, les flors se n’aniran amb ella”.

Va llençar enèrgicament el diari damunt la taula al mateix temps que una exclamació de ràbia i indignació li naixia de l’ànima i cridava l’atenció dels seus companys, que distretament i encara amb els ulls endormiscats es prenien el primer cafè del matí.
— Però com es poden anomenar escriptors del segle XXI, com gosen dir la “nova llegenda de Sant Jordi” i al mateix temps oferir-nos una vegada més la dona feble, submissa, turmentada pel poble que espera impassible que el drac se la mengi… és que el sol fet de canviar el nom de la bèstia i dir-li depressió ja el converteix en un conte modern? Per què no són prou valents per fer que la princesa mati la cuca tota sola? O per què no que sigui la dona valenta i atrevida la que allibera el pobre príncep atrapat dins les seves pors. Bonica llegenda masclista!

Maria Aguadé
El Pati del Carall

El carrer dels petons
Capítol XVIII - La batuda

Ara passejant, ara aturant-nos, vam pujar fins el pati de Sant Sever, més conegut com el pati del Carall, a causa de l'antiga pedra allargada que s'hi dreça al bell mig. Era un dels llocs amb més ambient i gresca del barri, ple de joves i d'estudiants. Molt a prop d'allà hi havia la famosa orxateria i bunyoleria del Tio Nel·lo. Ens hi vam asseure una estona, fins que vam decidir tornar a casa.


Es busca un menhir al carrer Tallers
Ni l'ajuntament ni cap entitat competent en qüestions de patrimoni tenen constància de l'existència d'un menhir a la zona. I el pati tampoc no consta en lloc.
Poca informació, però prou per atiar la curiositat del senyor Jaume Valls, un barceloní interessat a visitar el monument. Diu que fa anys que rastreja tots els racons entre la Plaça de Catalunya i -Rambla avall- el carrer de Bonsuccés, i no n'ha pogut treure mai l'aigua clara. Sembla doncs, que el pati del Carall no existeix. Però això no vol dir que no hagi existit mai. Com recorda el periodista Josep Maria Huertas, en el primer volum d'Històries i llegendes de Barcelona (Edicions 62), de Joan Amades, hi ha una referència explícita al pati. En efecte: a la pàgina 46 Amades, que recollia llegendes populars, acota la recerca. El pati es devia trobar al número 11 de carrer Tallers de Barcelona.
El nom oficial era el pati de Sant Sever, conegut popularment com a pati del Carall, "un nom un xic estrany que no sona gaire bé", afegeix Amades. I encara afirma sense manies que el pati era un lloc de vici, un centre de joc i de beguda concorregut per estudiants i soldats, i que l'ambient era d'alegria i escàndol. Fins i tot parla d'una taverna enmig del pati. I ben a prop de la taverna, una "gran pedra" que podria haver servit de font i que l'autor no descarta que fos la "resta esvaïda d'un monument megalític". Tot un pati de culte a Ciutat Vella.

M. Teresa Alonso

PRIMER SANT JORDI


Corria l'any 1941. Jo tenia cinc anys i mig. Aquell dia en tornar de l'escola vaig trobar el pare sense la seva granota de fuster, que només es treia el diumenges i dies de festa, tot mudat. En anar a donar-li el petó de costum en arribar a casa em va dir:
-Renta't les mans i la cara que anirem a la papereria Gelabert. Avui és Sant Jordi. Jo no sabia ben bé de què anava tot allò de Sant Jordi, però em vaig afanyar a fer el què em deia molt excitada i alegre, ja que respirava un ambient festiu no gaire corrent en aquella època de postguerra.
En arribar a la papereria, a la vorera de davant de la porta hi havia un taulell vestit de roba de color vermell tot ple de llibres ben col·locats. Em semblà tan bonic! Com m'impressionà la varietat de colors que oferien els llibres! Potser perquè en aquells temps tot era més aviat gris al meu entorn. Naturalment, els meus ulls se'n van anar directament als llibres de contes. No sabia pas quin escollir. A la fi vaig decidir-me per "El Patito Feo".
Aleshores vam entrar a la botiga i em van ambolicar el llibre amb un paper fi molt bonic, i al pare li van donar un paquet més gran embolicat amb paper de diari; però ell també feia cara de satisfacció. I agafats de la mà, cap a casa falta gent.
-Maria, mira què he aconseguit, digué a la mare, tot cofoi. Carme, vine que veuràs què hi ha en aquest paquet.
I, Oh! sorpresa en desembolicar el paper de diari sorgiren tres llibres de contes amb uns dibuixos
que em deixaren bocabadada.
-Són per tu, Carme. Els teus primers llibres en Català. "LA CASTANYADA". "ELS TRES TOMBS" I "EL DIJOUS GRAS".
Ara comprenc l'alegria del pare. L'embolcall era lleig però el contingut era preciós en aquella època de repressió.
Aquest va ser el primer Sant Jordi que recordo. Des d'aleshores, en aquesta diada mai m'ha faltat un nou llibre en català.
Gracies pare per la gran riquesa que em vas saber transmetre.

Carme Codorniu

Paraules boniques, del Carrer dels petons

Miquel, en un racó del meu cor et guardo els tastets de moltíssimes
fruites en sacs de petons. Exòtics és clar...

La nit, silenciosa, parrupejava sons d'encanteri, perduts en la foscor del boscatge. I la lluna,en arribar al riu,encenia tot de minúsculs llampecs platejats sobre la superfície negra i tremolosa de l'aigua.

Enviat per la Rafela Pujol

TREVA NUPCIAL

Cap. XVI


No entenc el perquè riuen tant quan els explico el què em va passar el dia que em vaig casar. Jo tenia uns vint anys i no sabia el significat del casori.
La missa, posar-me ell l'anell, posar-l'hi jo a ell, esmorzar xocolata desfeta amb melindros i anar-nos-en de viatge de noces. Vam triar Montserrat. I sort que vam anar allí perquè vaig poder ser ajudada i assistida en els meus dubtes...
Quan la primera nit vaig anar-me'n al llit, compartit per primera vegada i va demanar-me que em tragués la camisa de dormir em van venir tots els mals del món. Com s'atrevia? Però com s'ho podia ni tan sols imaginar... de cap de les maneres. Vaig plantejar una treva que generosament em va concedir.
L'endemà vaig matinar molt, tan aviat com vaig sentir tocar les campanes del Monestir i allí vaig còrrer a agenollar-me molt aprop d'un confessionari. El frare encara intentava d'obrir els ulls que jo ja estava agenollada davant la finestreta amb reixat de fusta i allí vaig explicar-me. Estava ben esverada. El frare fou clar i concís: no t'esveris, sí, això també és el casori. Vés-te'n en pau filla, no és cap pecat. És el teu deure.

Maria Cinta Amenós

PASSEJANT PEL PARC DE LA CIUTADELLA

Passejo sovint pel Parc de la Ciutadella i ara que he aprofundit en el seu turmentós origen no puc deixar de pensar en el dolor i les llàgrimes que hi van vessar fills de la nostra terra, per culpa dels governs tirans que la van sotmetre.
A mi ja m’agradava molt anar a aquest espai de petita. Tenia fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, un indret per apropar-se a una natura amanyagada per la ma de l’home: Jo era ben conscient que no m’oferia els al·licients d’aventura de la terra feréstega i que calia ser respectuós amb l’ordre imperant: allà no podia trepitjar segons què, ni arrencar cap flor, ni potinejar amb la terra, ni enfilar-me per on volgués; però tot i així, tenia un punt màgic que disparava la meva imaginació, i això compensava amb escreix la manca de llibertat. Quan travessava la porta enreixada, sentia el goig de trobar-me davant d’un castell meravellós, el Castell dels tres Dragons, que em transportava als contes de fades que encara omplien el meu cap; la deliciosa font romàntica de l'entrada, amb aquells amorets que s'enfilaven, tenia la gràcia de suggerir entremaliades històries; el disseny de camins i arbres que conduïen a l’esplanada semblava un jardí encantat, i quan arribava a la gran cascada, m’admirava la grandesa del monument i la fantasia d’aquells brolladors que escopien aigua amb magnificència. En un altre indret abrigat per parets de xiprers retallats, m’imposava respecte l’elegància d’un estany ple de nenúfars que envoltava l’estàtua d’una dona carregada de misteri que la meva mare anomenava el Desconsol. Sense ser-ne ben conscient per l’edat, intuïa que algú havia dirigit aquell espai tan ple de bellesa per fer les delícies dels barcelonins. Encara no tenia notícia de cap dels artistes i arquitectes que van contribuir al miracle, ni sabia de l’existència de moviments romàntics o modernistes, però palpava una ma sàvia al darrera d’aquell conjunt tan harmònic. A mesura que he anat coneixent la seva història, penso que aquells que ho van fer, precisament el que volien era esborrar la trista memòria d’aquell lloc i es van proposar reconvertir-lo en un dels parcs més meravellosos del món.

Francina Gili

dimarts, 21 d’abril del 2009

El Miquel i la Neus - "Cançó de l'amor petit"

I ella, aleshores, va començar a fer-me petons. I com si hagués notat que jo tenia ganes de sentir la seva veu, tan càlida i harmoniosa, va començar a xiuxiuejar-me a tocar de l'orella, alhora que em continuava besant: "ara petons de colors", i jo sentia el seu ventre polit i sereny molt acostat; "i ara petons daurats", i jo sentia el seu pubis novell frec frec; "i ara petons encesos", i tot jo em sentia com si existís dintre seu; "i ara petons ardents", i jo no sabia on començava la meva pell ni on acabava la d'ella. (...) em mussitava altre cop: "i ara besos suaus i carnosos, com un tast de préssec; i ara frescos i tendres, com un moll d'ametlló primerenc...".
I així ben junts, fou com vam fruir una altra vegada del plaer de tots els colors de l'albada, i de totes les fruites d'aquell verger desitjós que ella havia creat amb la màgia de les seves paraules.

El carrer dels Petons
. Capítol XIX

"Jo tinc un amor petit" de Joan Manuel Serrat, interpretada per Maria del Mar Bonet

CREUS, BENVINGUDES I ACOMIADAMENTS - Maribel Rafel

Les creus de terme, que podien ser cobertes o no, són creus monumentals, habitualment de pedra, que s'ubicaven prop de l'entrada de les poblacions o monestirs o vora els camins. Acostumaven a estar decorades amb temes religiosos i s’alçaven sobre un pedestal o base poligonal amb graons. L'origen de les creus de terme és incert però es creu delimitaven els termes de les poblacions. Sempre es situaven al costat d'un camí per tal de donar la benvinguda o acomiadar els transeünts que havien passat per la població en qüestió.

Al Capítol XVI del Carrer dels Petons es fa menció de l’entrada dels Reis a Barcelona l’any 1827 per la Creu Coberta (l'actual cruïlla entre el Paral·lel i l'avinguda Mistral) Il·lustració extreta de www.creucoberta.com
Realment la veritable porta d’accés a la Ciutat Comtal ja des del segle XIV era aquest punt. Allí els representant de la ciutat rebien a tots els visitants il·lustres que hi arribaven a través del Baix Llobregat així com a totes les personalitats que venien d’altres llocs de la Península pel camí de Saragossa. L’entrada triomfal era després pel Portal de Sant Antoni que era el més destacable d’aquella zona de la muralla, flanquejat per dos grans torres poligonals.
En aquells terrenys on estava situada la Creu Coberta de Barcelona no es podia edificar per una llei que prohibia fer-ho fins a un radi de sis quilòmetres fora de la muralla; però, cap al segle XVIII, existien unes construccions molt modestes que es coneixien com a "Barraquetes" que arribaven fins a la riera de la Magòria i el pont d'en Rabassa, com els límits tradicionals entre Sants i Barcelona.
Hi havia un turó d'argila i terra blanca que es deia "dels Inforcats" on, durant segles, es tenia el costum de penjar als ajusticiats a les forques. Més tard, es va anomenar el turó de la Vinyeta, que es va anar reduint per diferents motius fins treure’l en construir la plaça de braus de les Arenes.



La creu gòtica protegida amb una edícula (capelleta, cambreta) de la que estem tractant, la Creu Coberta, va ser definitivament retirada el 1823 pel govern liberal de Barcelona, però encara en aquesta reproducció de l’any 1821 a primer terme es pot apreciar perfectament la Capelleta de la Creu i el camí de Sants. Més enllà, el campament sanitari instal·lat a Montjuïc amb motiu d’una epidèmia de pesta. També en el gravat podem observar els castell embanderat i un bergantí a l’horitzó.

El carrer Creu Coberta (Sants) - Roser Baratta

Creu Coberta

El carrer Creu Coberta segueix el traçat de l'antiga Via Morisca, és un carrer que va penetrant en els antics pobles d'Hostafrancs i de Sants. Hi havien estat exposades les despulles dels condemnats a mort fins la seva putrefacció (a Creu Coberta i al Coll de la Trinitat).
Molts pocs dies abans del Nadal de l'1822 els Constitucionals, amb el pretext que als Realistes volien apoderar-se de la Mare de Déu de Montserrat, trameteren un escamot de tropa al Monestir amb l'ordre de porta la Imatge a Barcelona.
El dia dels Reis del 1823 Madona Bruna la nostre Moreneta entrà triomfalment a Barcelona. El Castell de Montjuïc disparà les canonades de rúbrica en les recepcions reials. En arribar a la porta de Sant Antoni, en un safata d'argent hom presentà les claus de la Ciutat a la Verge davallada de la magnifica carrossa dels Marquesos de Castellvell. Poques vegades la Ciutat Comtal ha tributat una recepció tan esclatant a cap Monarca. L'ajuntament i les autoritats civils i militars prengueren part corporativament en la festa. Des de la Creu Coberta fins la Catedral.

Roser Baratta

Imatges d' "El carrer dels Petons" - Laura Trovo

Creu Coberta


La creu coberta era a l'actual cruïlla entre el Paral.lel i l'avinguda Mistral, i les primeres dades sobre la creu són de l'any 1334. La creu coberta era una Creu de terme municipal, prop seu s'hi bifurcaven els camins des de Barcelona, portal de Sant Antoni, vers Molins de Rei i vers Sant Boi de Llobregat. Consta ja com a Coberta al segle XV; fou refeta l’any 1573 amb un baldaquí renaixentista. Al segle XV i fins l’any 1715 s’hi alçaren les forques principals de la ciutat. La parròquia del Pi hi anava processionalment a cercar els cossos dels ajusticiats per tal d'enterrar-los, i entre els segles XVII i XIX hi hagué molins de vent que servien per moldre el blat de la ciutat. Fou lloc d'acampada en els setges a Barcelona durant la guerra del Segadors, la guerra de Successió i la guerra del Francès degut a la seva situació estratègica vers Barcelona. Al 1756, s'expropiaren els terrenys on era el Coll dels Inforcats i es construi un nou camí, plantat d’arbres, que anava des del portal de Sant Antoni a la Creu Coberta i que s'anomenà Passeig de la Creu Coberta i fins al 1785 va convertir-se en el passeig predilecte dels barcelonins. Enderrocada la creu a la fi del Trienni Constitucional l’any 1823, el 1824 hi fou traslladada la del cementiri del Pi, la qual desaparegué definitivament vers el 1850. A l'indret d'aquest coll hi fou urbanitzada la plaça d'Espanya l’any 1908.
coll de la Creu Coberta Coll del pla de Barcelona, desfigurat per la urbanització de la ciutat, al punt més baix de la línia que entre la serra de Collserola i Montjuïc separa els vessants de les planes deltaiques del Besòs i del Llobregat.

Capítol XV. Visita a la presó


No sé pas de quina manera, els seus ulls, brillants, em van invitar a acompanyar-la: al cap d'un moment passejàvem tots dos Esplanada avall. Jo caminava una mica d'esma, perquè, tot i aquella inesperada invitació, estava capficat i entristit recordant el Cisco. La Neus ho degué notar: abans d'arribar al Jardí del General, a l'alçada de la font d'Hèrcules ...

L'Esplanada era un espai vuit entre la Ciutadella i les primeres cases de la ciutat destinat a maniobres militars. A principi del segle XIX va ser construït a iniciativa del capità general de Catalunya Agustí de Lancaster, el passeig nou de l'Esplanada, que correspon en part a l'actual carrer del Comerç. Al carrer central d'aquest passeig, en espais equidistants als extrems, hi havia dos brolladors, un amb la figura d'una nereida i l'altre amb la d'un tritó. Altres dos brolladors més, als extrems del passeig, sostenien les figures d'Hèrcules i d'Artemisa, respectivament. La font d'Hèrcules mostra la figura d'Hèrcules dalt d'un pedestal, flanquejat per dos lleons. Al frontal hi ha un medalló de marbre amb les efígies de Carles IV i Maria Lluïsa de Parma, en record de la desfilada de la comitiva reial pel passeig de l'Esplanada l'any 1802, el consistori municipal va acordar convertir-la en monument commemoratiu d'aquella visita règia. És obra de l'escultor Salvador Gurri i al principi del segle XX es va traslladar al Passeig de Sant Joan cantonada Còrsega. Al final de l'Esplanada entre l'actual estació de França i el Born, fou construït l'any 1815 per iniciativa d'un altre capità general de Catalunya, Francisco Javier Castaños, el Jardí del General. Fou el primer parc públic barceloní, en aquest jardí hi havia nou estàtues de marbre, cinc de cos sencer i quatre de mig cos, quatre bustos que reproduïen l'Aflicció, la Modèstia, la Soledat i la Follia i les estàtues de Ceres, Minerva, la Medicina i la Fidelitat i un grup amb Adriana i Bacus. A l'estany circular emplaçat al centre del jardí hi havia una nereida. També comptava amb hivernacle de plantes tropicals, gàbies amb ocells exòtics i un petit bosc. Era un dels llocs preferits pels barcelonins.

El carrer de les Mosques i el carrer dels Flassaders


Vídeo basat en "Coratgia" de Caterina Albert

Corry Kaslander

Solitud - Caterina Albert

1905

Vaig néixer a Barcelona ara fa uns quants anys, després d'una gestació llarga i feixuga que va produir a la meva estimada mare un munt de maldecaps.
Segurament la decisió de portar-me al món no va ser pas precipitada, sinó més aviat va ser el producte de moltes nits de meditar; lluny de la improvització, cada una de les parts que formen el meu ésser va ser estudiada fins al límit.
Puc dir que sóc un dels pocs de la meva espècie que gaudeixo de pare i de mare, tot i que aquest fet només va ser per infantar-me en un cert anonimat. El temps, com a totes les coses, ha deixat ben clar, però, que el mèrit era exclusiu d'una dona excepcional i agosarada, que malgrat ser filla d'una societat encarcarada no va dubtar ni un moment en engendrar-me.
Sóc hereu de totes les inquietuds de la meva mare, i l'objectiu principal de la meva vida ha estat i és emocionar, entretenir, ensenyar i despertar molts altres sentiments. Amb la meva companyia puc dir amb orgull que ningú es pot sentir indiferent, que puc fer plorar, i que moltes dones s'han vist reflectides en mi.
La meva parla no és gens fàcil, però precisament per això se'm considera ja un clàssic, amb tots els honors que aquest mot representa. Gaudeixo del do de la immortalitat, contràriament a totes vosaltres, el temps no em fa envellir, malgrat que també pugui ser totalment invisible per les ànimes buides i superficials que ignoren el valor sublim dels de la meva condició. El meu nom, Solitud, fill de Caterina.

Maria Aguadé