dilluns, 10 de novembre del 2008
L'EMPELT - Text paral·lel
És un capvespre, a l’Empordà, davant la Platja de Pals, desolada, sense edificis que destrossin la seva bellesa natural i tapin la vista de les muntanyes. S’albira l’impressionant conjunt de les Illes Medes retallat a l’horitzó amb un esclat de matisos grocs i rogencs provocat pel pas del sol que segueix el seu itinerari. Immers en un silenci contemplant l’anar i venir de les onades se sent un toc de campanes que bruscament altera el pensament.
Duen enterrar l’avi Quimet, l’home més vell del poble, l’espardenyer, l’últim de la darrera generació d’aquesta professió. És una gran pèrdua, difícil d’oblidar. A la plaça del poble, on ell vivia, deixa un gran buit. Una corrua de gent s’hi apropa silenciosament en senyal de respecte. Recorden l’agilitat de les seves mans de bon artesà i com gaudien de la seva saviesa innata, cultivada per l’experiència viscuda, tot escoltant històries i fets, dels quals sempre es podia treure algun ensenyament moral. Era un home bo, honest, solidari i captivador.
Rosa Vila
Duen enterrar l’avi Quimet, l’home més vell del poble, l’espardenyer, l’últim de la darrera generació d’aquesta professió. És una gran pèrdua, difícil d’oblidar. A la plaça del poble, on ell vivia, deixa un gran buit. Una corrua de gent s’hi apropa silenciosament en senyal de respecte. Recorden l’agilitat de les seves mans de bon artesà i com gaudien de la seva saviesa innata, cultivada per l’experiència viscuda, tot escoltant històries i fets, dels quals sempre es podia treure algun ensenyament moral. Era un home bo, honest, solidari i captivador.Rosa Vila
TANKAS - L'empelt
Les grans campanes
espantaven gavines
a mort tocaven.
Estaven morint llengües
om a flors colltorçades.
Pere Clarimon
espantaven gavines
a mort tocaven.
Estaven morint llengües
om a flors colltorçades.
Pere Clarimon
Zirahuen
A Zirahuen, davant l'immens llac, una matinada d'octubre, una mantellina blanca cobreix les aigües. A la llunyania, el bram d'un ase trenca el silenci. La grisor del paisatge gela l'ànima. La tristor s'ha apoderat de tot. Avui enterren l'home més vell d'aquest poble. Fins a la darrera hora ha tingut el cap clar, ha treballat la fusta amb les eines dels seus avantpassats i també la terra. És l'únic en tot el poble que dels seus llavis sortien sons desconeguts quasi per tothom. Era la seva llengua, només quedava ell que la parlés i molt poquets l'entenien. Malgrat que ha mort molt vellet i que sembla que el sol vol esvanir la boira i suavitzar la tristor, tot el poble l'hauria de plorar com abans es ploraven els morts. Ja res tornarà a ser igual, ni les ribes del llac, ni la verdor dels arbres, ni tan sols la boira matinera, ni serà igual el vent que l'aixeca i permet que el sol acaroni el paisatge. Ara, pastura de la mort, ell i la seva llengua estimada, enterrats prop del llac que ha perdut el seu nom, que ha perdut milers de noms, mentre, les fulles seques ballen la dansa de la mort sobra la tomba. Però, la natura ressorgirà les paraules no ho faran.Carme Codorniu
HOMENATGE A LES COSES PERDUDES - L'empelt
Els cinemes de barri. Riures francs, llàgrimes dolces i tendres, renecs impulsius, petons virginals. Sobre la pantalla imatges de ciutats grises i sorolloses, boscos nocturns, pobles provincians al mig del no res. Herois i heroïnes, successió infinita de rostres i veus. Tantes i tantes vides alienes i alhora tan properes. Bellesa d'unes imatges fixades per sempre més dins dels meus ulls d'infant.
Lídia Bardina
L'EMPELT - Un dia plujós
Era un dia plujós, molt trist, i la gent de nostre petit poble deia: "Mireu, ni el sol ha volgut sortir i avui ni els ocells volen cantar ,també ells estàn tristos." Tot el poble estava de dol, perquè avui anaven a dir adéu al vell professor, l'home que els havia dedicat tota la seva vida. Mai no havia volgut deixar el poble, ni per fer una bona carrera a la ciutat. Ell estimava la gent d' aquí, ensenyava a petits i grans, els transmetia la seva saviesa.
Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyava el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.
Per això, avui, tothom, en un silènci total, acompanyava el seu estimat professor al seu últim destí. I sabien que a partir d'ara, aquest poble no seria mai més com abans.
Corry
TEXT PARAL·LEL AL CONTE "L'EMPELT"
Meravellats fins a l'èxtasi per la gran bellesa de les dunes de color de mel, una mica més rogenques, més acarabassades a la zona del massís dels Akakus. Dunes escolpides pel vent, transportador i modelador al mateix temps, ens feia viure sensacions d'alta temperatura visual i emotiva. La sorra en constant moviment s'assembla a cortines d'aigua baixant i regalimant per parets. No vivíem cap miratge, amb els ulls esbatanats com taronges i el cor i l'esperit recollint i emmagatzemant amb golafreria les vivències. Tot això va provocar-nos caminar pel desert de Líbia, molt a prop d'Algèria. En l'horitzó aparegué una figura alta i esbelta embolcallada amb les robes que vesteixen els tuaregs. La trobada ens proporcionà conèixer un vellet que vivia de vendre formatge de llet de cabra elaborat per la seva família. Vam fer un intercanvi com es va poder: mirades i traducció dels guies tuaregs. Ells li van explicar que els euros amb què se li pagava eren de perfecte curs legal, car ell no ho sabia i posava cara de dubte.Els tuaregs que ens guiaven en la nostra travessa pel desert mimaren a aquell vell amb qui ens vam trobar. Ell se'n fiava com un nen i no va dubtar que l'aconsellaven bé. Contrast de cultures i comportaments diferents. Semblava una figura emancipada dels llibres sagrats o dels contes de les mil i una nits.
M. Cinta Amenós
La mort del salze (inspirada en L'empelt)
Pobre salze. S'havia passat tota la vida procurant que mai no faltés l'ombra a ningú. Amanyagava les seves branques fent que les fulles, en moure's, els proporcionés l'aire fresc que tant agraïen a l'estiu. La quitxalla corria al seu voltant empaitant-se, els joves s'hi trobaven per parlar i, més tard, quan es feia de nit els enamorats s'hi feien promeses. Però l'arbre va emmalaltir. Les fulles van caure i les branques, afeblides, es trencaven soles. Els que manaven van decidir que, pel que quedava d'arbre, més valia treure'l i tota aquella gent que feia vida al seu voltant, va anar a trobar altres indrets. La plaça no és la mateixa. Hi han posat tendals verds. Torna a haver-hi ombra, però no és la d'abans, és una altra.Gina Porta
SALUTACIÓ de la Francina Gili
De nou em trobo enmig d'aquest mitjà miraculós que és la xarxa, a voltes fantàstic i en altres moments exasperant, disposada a llegir, reflexionar i en definitiva aprendre cada dia una mica més. Espero trobar-m´hi tan bé com l'any passat amb aquell "Camí de Sirga" entranyable, on vam viure experiències meravelloses i vam conèixer tants amics. Aquest any farem contes i narracions i ja n'hem llegit alguns. El primer, de la gran Mercè Rodoreda es titula "Zerafina" i és un relat en primera persona amb tota l'empremt
a de l'autora. El segon dia, hem treballat dues narracions, "Desenllaç" i "L'excursió", d'en Sergi Pàmies, que tenen el toc d'originalitat i sorpresa que el caracteritza. I per últim, el tercer dia hem fet la primera part de "L'empelt" de M. Àngels Anglada que acabarem en la propera classe.Trobo interessant aquesta experiència dels relats curts que requereix un esforç de comprensió on els detalls són importants i que permet descobrir un univers diferent cada setmana. Fa il·lusió iniciar una nova etapa i estic segura que ens enriquirem amb les aportacions de tots.
a de l'autora. El segon dia, hem treballat dues narracions, "Desenllaç" i "L'excursió", d'en Sergi Pàmies, que tenen el toc d'originalitat i sorpresa que el caracteritza. I per últim, el tercer dia hem fet la primera part de "L'empelt" de M. Àngels Anglada que acabarem en la propera classe.Trobo interessant aquesta experiència dels relats curts que requereix un esforç de comprensió on els detalls són importants i que permet descobrir un univers diferent cada setmana. Fa il·lusió iniciar una nova etapa i estic segura que ens enriquirem amb les aportacions de tots.TANKAS - L'empelt
TANKAS - Francina Gili
Claror de l'alba
que allunyes la tenebra;
la llum despertes.
Del gris de la incertesa
n'esborres les petjades.
---
Per noble causa
treballa tot un poble,
causa callada.
La feina no és ingrata,
demana gran silenci.
En llavis tendres
floriran les paraules
com primaveres.
Obrim finestra i porta,
confiem en l’esperança.
TANKAS - M. Carme Juan
Claror de plata
entre les oliveres
l'aire portava.
Corbera d'Ebre
pels voltors esglaiada
de nou contempla
la lluita aferrissada
per salvar les paraules.
LA MORT DEL VELL ERMITÀ (inspirada en L'empelt)
El vell ermità jeu sense forces, respira dèbilment, amb els ulls clucs. Espera la mort serè, sense pressa, com ha actuat sempre. Confia en el més enllà.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara
era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.
Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.
La seva vida ha estat dura, solitària, plena de mancances. Així ho va triar fa molts anys, quan encara
era jove i va veure que conviure amb els seus no el satisfeia. Un llenguatge importat ho envaïa tot i a ell li resultava impossible identificar la seva terra amb aquella parla estranya. Els seus contemplaven impassibles la invasió, àdhuc adoptaven la llengua forana amb indiferència. Només ell restava fidel als mots propis del lloc que tant estimava però se sentia completament sol entre els seus.Per això un dia va decidir anar a viure a les muntanyes. Allà parlava amb Déu, amb el vent, amb la lluna i el sol, amb els arbres i els animals que l'envoltaven. Ells sí que entenien el seu llenguatge i el saludaven cada matí quan es llevava.
El vell ermità murmura unes paraules de comiat. Només ell en el món sap pronunciar-les i quan mori deixarà d'existir una llengua. Però el vell ermità no tem la mort perquè amb els ulls de la fe espera retrobar allà dalt aquella parla que conegué en néixer, i això el fa feliç.
Francina Gili
L'empelt - Un poble de muntanya
La vella de Veglia vivia en una illa. Però en una altra banda del món hi havia un poble molt petit a dalt d'una muntanya envoltat de pics sempre blancs, amb unes cases de pedres negres en què totes les finestres estaven plenes de flors de tots els colors. Tot era trist perquè havia mort un home molt vell que parlava una llengua molt antiga que ningú sabia quan havia nascut, ni d'on venia. Amb el vell aquests sons de paraules desapareixien, era l'únic del poble que la parlava, els altres l'entenien però no havien après aquesta llengua. Quina buidor... desapareixien un home i una llengua..
Anna Calvia
Anna Calvia
dimecres, 5 de novembre del 2008
L'EMPELT de M. Àngels Anglada
Recorregut de L´Ernst,
el savi holandès,
amb el seu cotxe
per les Terres de l'Ebre.
el savi holandès,
amb el seu cotxe
per les Terres de l'Ebre.
Maribel Rafel
dimarts, 4 de novembre del 2008
Els amants - Vicent Andrés Estellés Recita: Ovidi Montllor
HAIKÚ:Vicens Estellés
Sempre ens amàvem
de forma barruera
i molt salvatge.
Magda Simon
Enterrant el passat
A Veglia es van perdre els mots amb la mort de la velleta, però al nostre país vàrem perdre quelcom més.
Avui, després de molts anys, la Mercè pujava les escales de l’avió que la durien de tornada a la ciutat que setanta-vuit anys enrere l’havia vist néixer. El destí elaborat per les bombes d’uns militars sense escrúpols la va allunyar de la seva terra, de la seva gent, de la seva parla, de tot el que ella coneixia i estimava. Ja no tornaria a sentir mai més la dolça veu de la mare quan la bressolava cada nit; el record d’aquella melodia l’havia mantingut viva espiritualment tots aquells anys.Els seus fills i els seus néts parlaven l’idioma eslau que fins i tot ella havia fet seu, i no podia recordar res dels mots morts amb la seva innocència, excepte les quatre estrofes d’una cançó que li parlava d’una noia que brodava i que, igual que ella, un vaixell la duia a la tristor.
Ara, setanta anys més tard, volia retrobar les seves arrels, o potser qui sap si els seus germans, estudiar aquella llengua que un dia va ser la seva, i obrir una finestra al passat que li permetés deixar als seus néts l’herència dels orígens.
Però no li van caldre gaires dies per adonar-se que era forastera a la seva pròpia terra, i que tot el que havia vingut a buscar tan sols era viu en el seu cor. La ciutat que trepitjava era com qualsevol altra ciutat d’Europa, i ella es passava el dia pensant en els néts que havia deixat a casa, se n’adonava que, al cap i a la fi, la guerra li havia pres aquells orígens, i que en la solitud d’aquella habitació d’hotel es dedicava a la difícil feina d’enterrar el passat.
Maria Aguadé
Perilla la continuïtat de la nostra parla?
[foto: M.Marimon]
Sovint la nostra literatura ha estat a punt de caure a l'abisme.
Maria Aguadé
dilluns, 3 de novembre del 2008
dissabte, 1 de novembre del 2008
El desenllaç
D'aquesta lectura m'ha interessat més la primera part on el protagonista parla de la mort de la seva mare d'una manera surrealista, més com una experiència onírica que real. Mentre el llegia, més d'una vegada per fer els deures, visualitzava algunes de les pintures de Marc Chagall, un dels meus artistas preferits.
Laura Trovò
Freud i el conte de Sergi Pàmies
La metàfora amb què acaba el conte, més enllà de la seva innegable vàlua lírica, sembla suggerir que el protagonista voldria amagar aquest sofriment que sent sota l’aigua, en què mostrem, que hi ha parts nostres desconegudes.
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat que sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí que obriria la porta a l’analogia freudiana).
El problema és l’analogia amb Freud. No sóc cap entesa en l’obra d’aquest autor, que desconec, però aquesta analogia xoca frontalment amb les intuïcions que tinc.
Primerament cal dir que realment Freud parla d’això, de fet ell és el pioner de la destrucció de “subjecte”, que la modernitat havia definit com a autònom, definit i lliure. Freud assenyala que aquesta aparent acció lliure no és tal, perquè aquest subjecte té en el seu interior una dimensió desconeguda que actua inconscientment; dit més radicalment, que malgrat les nostres construccions morals, tots podem tenir un monstre dins nostre, malgrat que sigui un substrat ocult que mai mostrem com el nostre “jo” que oferim als altres.
Ara bé, que aquesta part sigui inconscient i oculta no vol dir que no ens afecti; és més, per Freud és precisament l’inconscient el lloc on s’originen la majoria dels nostres problemes i part de les nostres decisions. D’aquesta manera, l’inconscient no pot ser en cap cas una mena de calaix on desar les penes, un oceà on submergir l’iceberg i on no ens molesteran més, perquè realment potser ja hi són allà, i precisament per això ens provoquen sofriment. Un psicoanalista el que fa és intentar arribar al subconscient perquè és allà on es cou tot, i les decisions conscients, les “penes” del protagonista, des d’una perspectiva freudiana, només serien intents del jo per reprimir les onades que li arriben del seu abisme subconscient insondable, on realment es troba el problema.
Una altra explicació, és que realment el protagonista no busqui “amagar” les penes, com l’iceberg la seva massa, perquè no la molesti, és a dir, que no hagi interpretat bé el final del conte (cosa que sí que obriria la porta a l’analogia freudiana).
Maria Aguadé
dissabte, 25 d’octubre del 2008
dijous, 23 d’octubre del 2008
ZERAFINA de Mercè Rodoreda
La protagonista és una dona: Zerafina. El conte ens la descriu fantàsticament com una noia de poble que es trasllada a la ciutat per a realitzar feines domèstiques i se sent conformada dins aquesta vida tan simple.La gràcia de la narració és que la Serafina (Zerafina) és papissota, és a dir, pronuncia les s per z. He intentat esbrinar com s’anomena aquesta anomalia i potser es relacionaria amb una disàrtria que consisteix en l’alteració del llenguatge per la dificultat a articular els sons que formen les paraules, sense que hi hagi cap problema de comprensió ni de comunicació per un mitjà escrit o mímic.La lectura del conte a mi m’ha produït una gran tendresa vers aquest personatge i el voldria comparar al mateix sentiment que vaig experimentar per la serventa Felicité de “Un cor senzill “ conte de Gustave Flaubert. Ens narra també la història d’una existència simple i primària, gairebé de bestiola. Felicité està respresentada com un dona ignorant, devotíssima, treballadora i amb pocs anhels.
En aquesta primera Lliçó va sortir la paraula àgora i, com alguna companya, no coneixia exactament la seva etimologia a continuació la detallo.Àgora grega (del grec αγορά, mercat) igual al fòrum romà. Lloc on s’ubicava el centre cultural, comercial i polític de la polis. Les àgores eren les places públiques on els ciutadans debatien lliurement, a cara descoberta, els assumptes de la res pública, de la cosa pública, els assumptes que, objectivament, són de l’interès general. Les assemblees de ciutadans es realitzaven al mateix recinte.
Maribel Rafel
Zerafina - La carabassa
La Serafina diu: " ...Zi ze'm queda, a l'eztiu li pozaré bé el jardí, i a la paret de l'acabament, perquè no ez vegi tan pelada, hi plantaré campànetez i una carabazzera." He recordat una fira que fan a la meva ciutat els primers dies d'octubre dedicada a la carabassa. És molt interessant, plena de colors i formes i aquesta foto li dedico al personatge de la Zerafina.Laura Trovò
dijous, 25 de setembre del 2008
El bloc i l'assignatura
Aquest és el bloc de l'assignatura de Català.blocs: Gaudim de les narracions i els contes de l'Escola de la Dona.
La professora de català Maria Dolors Vinyoles i el professor de noves tecnologies Oriol Mascareñas , després de la bona experiència de l'assignatura del curs passat, l'han reempresa amb un nou fil conductor. Enguany han escollit diverses narracions i contes de la literatura catalana.
L'assignatura, que es duu a terme a l'aula d'informàtica (dues hores a la setmana fins al més de juny de 2008), es complementa a casa.
A classe, on cada alumne/a crea el seu bloc, s'ofereixen les eines i es treuen conclusions. A casa es fa una reflexió individual pautada sobre el text i es prepara el material per poder-ne fer una reflexió comuna a l'aula.
Esperem que tothom s'hi trobi bé i que aquesta proposta innovadora ens introdueixi en l'ús de les eines col·laboratives d'internet 2.0 en el camp de la reflexió literària.
Bona feina!
Benvingudes i benvinguts !
Benvinguts i benvingudes a l'assignatura de Catala.blocs: Gaudim de les narracions i els contes.
Desitgem que el curs sigui ben profitós: tant pel que fa a la reflexió literària com a l'aprenentatge de creació, gestió d'un bloc i coneixements de les TIC.
Ens centrarem en diversos contes i narracions de la literatura catalana i en esdeveniments literaris, com ara el centenari del naixement de Mercè Rodoreda. La lectura atenta i aprofundida dels diversos mons de ficció en portarà d'una banda, a la recerca d'imatges, d'enllaços, de textos històrics i de cançons que complementaran la lectura i, d' altra banda, a una mostra continuada de les vostres reflexions escrites.
Que tingueu un bon viatge pels camins literaris i blogosferaris.
Oriol i Dolors
Desitgem que el curs sigui ben profitós: tant pel que fa a la reflexió literària com a l'aprenentatge de creació, gestió d'un bloc i coneixements de les TIC.
Ens centrarem en diversos contes i narracions de la literatura catalana i en esdeveniments literaris, com ara el centenari del naixement de Mercè Rodoreda. La lectura atenta i aprofundida dels diversos mons de ficció en portarà d'una banda, a la recerca d'imatges, d'enllaços, de textos històrics i de cançons que complementaran la lectura i, d' altra banda, a una mostra continuada de les vostres reflexions escrites.
Que tingueu un bon viatge pels camins literaris i blogosferaris.
Oriol i Dolors
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
