Cantata: Escola indret estimat

ESCOLA,INDRET ESTIMAT

Fidel memòria, recordes
quan era quimera rebre ensenyament
i sota les estrelles
fèiem mítiques cues per cercar seient?
I llavors, tot pujant les escales,

una finestra oberta ens donava claror,
un alè de saviesa ens donava escalfor,
un batec d’esperança, un camí d’il•lusió,
recordes?

i aquelles aules i aquells tallers
on vas aprendre a cosir i a brodar,
a llegir i a pensar,
a vèncer la por.

Ha passat el temps,
ja no hi són les persones d’ahir,
però en aquest nou espai sento encara
la força que ens van deixar.

Són tantes les coses que voldria agrair,
tanta feina callada, compromesa i constant,
tantes dones valentes que no puc oblidar.

Escola de la Dona, indret estimat,
com el teu nom, fecunda ets i acollidora;
una arbreda florida
que espargeix llavor d’amistat.

Escola, indret estimat

Ara has arrelat dins un antic Palau
enmig del tràfec de la vella ciutat,
i un pati interior com un groc sorral
regala clarors als finestrals arcats.

Escola, escolta aquest cant
de dones i homes, joves i grans
que amb joia solemne volem celebrar
cent vint-i-cinc anys.
Mirant sempre enlaire, mirant sempre enllà.
Escola, indret estimat

TEXT: Alumnes dels "Tallers de lectura i escriptura"
COMPOSITOR I PIANISTA: Jordi Giró
SOPRANO: Margarida Furró
CORAL NODAMEN

Divendres dia 6 de juny vam anar a Vil·la Joana a fer una matinal poètica. Ens hi va acompanyar la poeta Josefa Contijoch. Cadascú va llegir un poema. A continuació publiquem el que va compondre i llegir la Francina Gili.

Divendres dia 6 de juny vam anar a Vil·la Joana a fer una matinal poètica. Ens hi va acompanyar la poeta Josefa Contijoch. Cadascú va llegir un poema. A continuació publiquem el que va compondre i llegir la Francina Gili.

EL TRIST POETA

Aquella nit el poeta
sol i abatut es queixava:
No et veig enlloc, poesia,
miro al voltant sense gana.
Què se n’ha fet d’aquells dies
en que guaitant m’inspirava?

On s’amaga la bellesa,
que temps ençà m’admirava?
Ho preguntà a les estrelles,
ho preguntà a la muntanya.
Encaboriat s’afligia,
ple de rancor somicava.

Darrera un núvol de cendra
sorgí una lluna emboirada,
“No ploris, -digué al poeta
compadida de tal ànsia-
Encalmaré tanta dèria,
abans que neixi l’albada”.

“No és el món el qui ha canviat,
no és l’aigua de tants rierols,
ni són les barques ni el mar,
ni el cel blau que tot ho empara.
Malgrat els depredadors
l’univers és bell encara.

Obre els ulls de nou minyó,
amb la llum de l’esperança,
la flama de la il·lusió
encén una altra vegada.
Si els homes t’han maltractat
reviscolat planta’ls cara.

Respira, tira endavant,
als covards no donis ales.
Oblida’t de l’amargor,
trobador de trista estampa
que la vida pot ser bella
si un poeta sap mirar-la”.

FRANCINA GILI

Camins

Camins

[Foto: Martí Marimon]

Camins plens de de paraules
per on el cor camina
i l'ànima reposa
del seu cansat destí.


Camins de sons amables
de veus amb harmonia
que l'esperit bressolen
amb càntics plens de llum.


Camins d'aigües tranquil·les
d'olors que t'acaronen
d'estels que t'il·luminen
de vents de serenor.


Camins que a tu em dugueren
camins del no retorn.

Maria Aguadé

Calendari del mes de juny - Maribel Rafel

Maribel Rafel

Ja hem arribat a Port!

D’octubre a juny ha estat el període que el nostre petit vaixell del Blog de Contes i Narracions ha estat navegant per un mar literari tant de ficcions com de realitats, sent el testimoniatge de les virtuts i qualitats de tots i totes les seves components.
Aquesta senzilla nau ha estat comandada tècnicament per l’Oriol i conduïda per la Dolors amb saviesa i alegria motivant la tripulació a navegar plegada cada dimarts i dimecres, permetent que la travessia hagi estat viva i delectosa, així com juganera i somiadora.
També ha fet possible que el Blog hagi disposat de tota mena de materials narratius que han arribat a fondejar als cors de tothom qui ens ha seguit.
Aprendre i compartir ha estat un bon camí i esperem que nous viatges ens sadollin de benestar a més que ens aboquin a destins on s’hi trobin molts ports que ens enlairi la imaginació per tal d'esperonar la creativitat.

Són molts els records, però avui, en tornar la vista enrere, estic contenta i satisfeta d’una experiència inoblidable que m’ha atorgat aquest curs 2008-2009 a l’Escola de la Dona. He trobat complicitat, entesa i companyia, què més puc demanar .... Gràcies a tothom.

Maribel Rafel

FELICITEM LA NOSTRA JOGLAR

La Rosa Vila, la joglar del bloc, ha enllestit la versió d' El carrer dels Petons en vers. Ara ja podrem rellegir els ets i els uts de la novel·la en forma de poesia.

Felicitats Rosa!

Calendari del mes de maig - Maribel Rafel

Maribel Rafel

PARAULES, PARAULES...

PARAULES, PARAULES...

Aquesta tarda, he entrat en una llibreria i tot passejant la mirada per passadissos i prestatgeries, he considerat la immensa quantitat d'idees, conceptes i sentiments que la humanitat ha esta capaç de plasmar al damunt del paper. Traslladat al nostre petit món blocaire, aquest meu pensament l’he vist tant o més vigent que en la llibreria. Qui millor que nosaltres, novells en l’art de l’escriptura, per expressar sense vicis ni amaneraments i d’una manera gairebé impúdica, una sèrie de sentiments?
Escriure, aquest acte on aboquem amb paraules els pensaments que volem representar, pot ser un exercici distret, però a voltes ve a ser com una mena d’alliberament. Les paraules són l’eina, el vehicle que cal saber utilitzar per tal que les seves prestacions donin el corresponent èmfasi a la narració. Convé escollir el llenguatge, seleccionar el to, cercar una certa estètica en els mots, i bellugar-se enmig d'una selva de normes gramaticals i regles ortogràfiques. Les oracions s’han de combinar degudament per fer-les entenedores, els adjectius cal dosificar-los perquè resultin més efectius; emprar amb cura els signes gràfics per donar sentit a l’escrit, procurar no allargar innecessàriament i que no hi hagi repeticions. Tot això comporta reflexionar, buscar, esmenar i, en definitiva treballar.

En certs casos, escriure també pot ser una feina apassionant, un joc gairebé addictiu pels qui ens agrada mantenir una relació permanent amb les paraules i sovintegem la introspecció. Perquè un llenguatge més o menys correcte no és res per si sol; al darrere de les paraules hi ha l’ànima de la persona que les ha escrit, sigui quin sigui el seu nivell lingüístic. De vegades no cal ser expert en psicologia per deduir una personalitat determinada després de llegir el seu text, encara que sovint es fa difícil esbrinar-ho tenint en compte les múltiples eventualitats que concorren en la condició humana. Què és el que l’ha impulsat? Per quins motius ha triat aquell tema concret? Quin era el seu estat d’ànim? Aquestes i altres preguntes em poden venir a la ment després de llegir alguns escrits i això els fa encara més interessants. Són els escrits que solen emprar un lèxic més poètic, que són més imaginatius i que prioritzen el sentiment. Altres vegades, l’objectivitat d’un assumpte històric o més concret no convida a aprofundir en interioritats, però sí a projectar l’esperit investigador de l’autora o la seva visió social. Fent un resum del que ha significat per a mi aquest blog, podria utilitzar les paraules enriquiment, sorpresa, agraïment, curiositat, cooperació, coneixement i també, perquè no, “enveja sana”, com diria una simpàtica col·lega meva.

Francina Gili

He après...

He après...

He après moltes coses en aquest curs de "Contes i Narracions":

He après a saber escoltar, i esbrinar el sentit de les paraules.
He après a valorar el treball dels "Profes" i de les companyes.
He après que no puc escollir com em sento, però sempre hi puc fer alguna cosa.
He après que volem viure al cim de la muntanya, però la felicitat esdevé mentre es puja.
He après que no cal amoïnar-se si les coses, no surten tan bé com vols.
He après que cal gaudir del viatge... i no pensar només en la meta.
He après a fer els deures i saber veure que no estant tan malament.
He après que un somriure o unes paraules m'han ajudat a valorar tot el treball.
He après que quant un nadó t'agafa el dit o una amiga et dóna la mà t'enganxa a la vida.
He après a donar les GRÀCIES a tots.

Roser Baratta

PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS

PASSEJANT PEL CURS DE CONTES I NARRACIONS

Vaig arribar en aquest curs de blogs sense saber ben bé on em ficava. Haig de confessar que el primer mes va ser terrible. M'agrada escriure, però la tècnica informàtica va semblar-me tan complicada! Quan volia entrar al blog em sentia com si donés pals de cec, m'ocupava tant de temps intentar publicar un escrit o una imatge que em sentia una inútil. Tant és així que vaig estar temptada de deixar-ho córrer. Enyorava les companyes i la tranquil·litat amb què treballava el curs anterior.
Per sort la Dolors insistí en què deixés passar el primer trimestre i segurament passat aquest temps ho veuria diferent. I efectivament així va ser. Després de sospesar els pros i els contres la decisió va ser encertada. Encara sóc aquí i molt satisfeta. He après molt, publico al bloc escrits, imatges i fins i tot un video, gracies a la paciència de l'Oriol i la Dolors.
Les meves companyes i company són magnífics i és un verdader plaer llegir els seus treballs i comentaris. Tant els de les que ens han enriquit amb els interessants relats sobre la història de la nostra ciutat, com les que ho han fet amb admirables contes, narracions i poemes.
Com que m'adono que encara em falta molt per aprendre espero poder continuar el proper curs.

Carme Codorniu

NÚVOLS

NÚVOLS

Lligat al Cap. XXXIII

El cel blau il·luminat per l'astre rei llueix en un dia esplèndid. Surto al balcó i em fonc en una conxorxa d'abraçades recíproques; ell és a dalt i jo a baix però ens fem la gran encaixada de pau, harmonia i complicitat.

Li demano: "Com estàs d'humor?". I com sempre no em respon, jo no em rendeixo. Torno a sortir i el cel no llueix tant, comencen a passejar pel meu tros de cel blau núvols grisos. Els ho retrec i els dic que no és el seu tros. Torno a mirar el cel i els núvols han buscat reforç, com si d'un exèrcit es tractés i em fessin pam i pipa.

Una nova sortida de control per part meva i l'exèrcit imaginari ara és ja una gran potència que s'ha interposat entre el cel, el sol, i jo i m'ofereixen un panorama gris fosc amenaçador d'enrenou. I flash! Un llampec que es dibuixa i un tro que espetega dur, sonor, dels que fan neguit.; així una bona estona i jo mirant delerosa com aquells núvols s'havien interposat en la meva comunicació amb el sostre blau. I els meus ulls esbatanats i emocionats que descobreixen en el cel l'aparició d'un arc perfectament dibuixat: l'Arc de Sant Martí, bell, harmoniós amb els seus bonics colors difuminats i tan ben dibuixat... I els núvols acomboiant-lo com si em diguessin: "Ací tens el teu present. Gaudeix-ne!".

M. Cinta Amenós

CREPUSCLE DE PRIMAVERA

CREPUSCLE DE PRIMAVERA

Era un dia de primavera d’aquells que els núvols no paren de córrer d’ací d’allà, escampant plugims puntuals i pedregades mortíferes als brots novells d’arbres i vinyes. A mitja tarda els núvols es van estacionar cobrint el cel de foscor. Al crepuscle, es desfermà una forta ventada, que lentament va anar escombrant la nuvolada negra que tapava el cel. Aleshores, a l’Oest, el sol ja començava a davallar cap a l’horitzó, filtrant els seus raigs entre la foscor. Quin delit de colors! Semblava la paleta d'un pintor! Entre un gris suau que el reflex del sol emblanquia com un vestit de núvia, passaven llenques de grocs descolorits com l’alabastre. Pinzellades negres brillants com el carbó es barrejaven amb uns taronges de tons ascendents. Els vermells flamejaven des dels rosats fins a esdevenir d’un roig intens, com el de les roselles. Completant l’espectacle, en una altra clariana del cel, una tallada de lluna nova començava a despuntar subtilment, com un cotó esfilagarsat.

M. Dolors Cerdanya

És la traducció de Carles Riba: "Ítaca" de Kavafis

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,

has de pregar que el camí sigui llarg,

ple d’aventures, ple de coneixences.

(...)

Has de pregar que el camí sigui llarg.

Que siguin moltes les matinades d’estiu

que, amb quina delectança, amb quina joia!

entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;

que et puguis aturar en mercats fenicis

i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,

corals i nacres, mabres i banussos

i delicats perfums de tota mena:

tanta abundor com puguis de perfums delicats;

que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,

per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.

Has d’arribar-hi, és el teu destí.

Però no forcis gens la travessia.

És preferible que duri molts anys

i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,

ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,

sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.

Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca

En obrir la porta per primera vegada un cúmul de preguntes van fluir al meu cap.Com seria el grup, com em rebrien?. D'una llambregada vaig percebre un grup de dones afables i somrients , assegudes en rotllana al voltant de dos joves professors . Ella ens conduiria pels camins que prèviament hauria dissenyat. Ell assumiria el repte d'impartir, curosament un coneixements tecnològics més durs i desconeguts per la majoria.
Darrera del grup, els ordinadors amatents, donaven fe que les noves les noves tecnologies ens acompanyarien i encetarien coneixements inèdits i desconeguts que ens obririen camins sorprenents de la nova era de la comunicació.
Aquí va començar el camí , el nostre Ítaca particular, que ens portaria aconseguir els nostres somnis; llegir,deleitar-se amb la lectura i per què no? saber esbrinar les múltiples incògnites de l'ordinador. Amb sagacitat i de puntetes , la nostra guia ens va introduir en la lectura de contes ,relats curts, però plens de bellesa i profunditat.
Era un tast de com aniríem treballant, les primeres bressolades de la llengua. Partint del mateix punt quines dreceres més diferents i sorprenents. La posada en comú era un gaudil exultant, un aprenentatge real i atractiu, era coratjós com cadascuna exposava la seva visió del relat.

Quan es va considerar que ja havíem fet prou exercicis de escalfament, vam començar la lectura del llibre " el carrer del petons de M. Fité.Un treball laboriós i engrescador, llegint ,esbrinant trets lingüístics, i històrics, assaborint la bellesa que l'autor havia sabut posar. Una autèntica dissecció de cada paràgraf. Un aprendre a compartir, escoltar i gaudir més enllà de les lletres sense pressa.
A mesura que el camí s'anava estrenant , el grup es va diversificar : El grup d'història , d'una manera eficient i metòdica, trobava la resposta adequada,hores i hores de treball per compartir.
El grup de lingüistes, cercadores incansables de paraules noves, desconegudes ,caigudes al l'oblit, per enriquir el vocabulari. El grup de poetesses, que anaven indicant l'indret on ens trobàvem.
Els contes a Vora del foc ,vivències , relats , pensaments ,enyors, records de l'ànima.

Els primers relats penjants al bloc. Comunió de pensaments , relats reals i imaginaris .Sorpresa i alegria en l'arribada dels primers seguidors aliens al nostre bloc.
Tota aquesta barreja d'ingredients més una mica de pebre, la màgia inèdita i meravellosa de la nostra dissenyadora gràfica i una mica de mel, la poesia incansable de la joglaressa del grup.
Una amalgama de sabors que la Dolors i l'Oriol amb mestratge, assertivitat, empatia i subtilesa han dut a terme.

Coronant aquesta fita la passejada pel carrer dels Petons , descobrint indrets mil vegades vistos però ignorats. La trobada amb el grup del matí del qual coneixíem el seus relats , ànimes bessones , personificades, moments entranyables, plens d`harmonia , alegria i bona companyonia.

El nostre viatge aquest curs ja ha acabat. S'ha fet realitat i com diu el poema un camí ple de vivències i riqueses.

Raimunda Pàmpols

EL ROS D'EROLES

DEL CARRER DELS PETONS
Capítol XXXII

-"Quan l'alcalde de Nargó va donar la notícia va causar un cert neguit. Ells es pensaven que el cadàver es quedaria enfonsat al cul del toll, però es veu que el cos es va acabar deslligant de la pedra. Els aiguats d'aquells dies van ser molt forts... Quan el Ros d'Eroles ho va saber, va fer cridar immediatament en Baltà i en Solana i els va ordenar que anessin a tallar el cap el cadàver perquè no el poguessin identificar. Ells van baixar de bon matí cap el rasper d'Armena per la banda de Turp. Quan hi van arribar van veure el mort, però no s'hi van poder acostar".

Bartomeu Porredon i Cirera (Oliana, 1795-Clariana de Cardener, 1847), conegut com El Ros d'Eroles, va ser un important líder carlí durant les primera i segona guerra carlines.
De ben jove es traslladà a la vila d'Oliana on exercí l'ofici de carreter. Degut al color del seu cabell i tal com era habitual als pobles, va ser conegut com a Ros d'Eroles.
L'any 1822 va participar a l'aixecament reialista contra el govern liberal que va encapçalar la Regència d'Urgell i que més tard, el 1823, va acabar amb l'entrada dels Cent mil fills de Sant Lluís, que propiciaren la instauració de Ferran VII com a rei absolut.
En acabar el conflicte es quedà a Oliana com a tinent graduat, de capità dels voluntaris reialistes.
El 1827 participà activament a la Guerra dels Malcontents i com els altres caps de la rebel·lió va deixar les armes quan el rei va venir a Catalunya al front de l'exèrcit. En la repressió posterior, dirigida pel comte d'Espanya, va ser enviat al presidi d'El Cacho (Ceuta).

El mes d'abril de 1834, durant la Primera Guerra Carlina ja havia tornat a agafar les armes i encapçalava una partida de 190 o 200 homes, per defensar els drets a la successió del tron de l'infant Carles Maria Isidre, el Carles V dels carlins, davant de la reina Isabel II, filla de Ferran VII.

Durant tota la guerra, el Ros d'Eroles va participar en nombrosos combats amb sort diversa. El seu marc d'actuació va ser principalment les comarques de l'Alt Urgell, la Noguera i el Pallars, lloc d'origen d'ell mateix i de la gran majoria dels seus homes.
El 30 d'octubre de 1839, era a Organyà com a comandant de la plaça amb el grau de brigadier. Fou aquest dia que arribà al mas de Caselles el seu antic enemic el comte d'Espanya, que acabava de ser destituït com a cap de l'exercit carlí. Tots els indicis indiquen que Bartomeu Porredon estava al corrent dels fets que la nit del 2 al 3 de novembre acabaren amb la vida del comte.
El 1846 es produeix un nou aixecament carlí, la Segona Guerra Carlina, a les comarques de Lleida. El Ros d'Eroles torna a l'activitat, el 16 de febrer de 1847 participa en l'assalt a la ciutat de Cervera.
El 16 de maig de 1847, Bartomeu Porredon havia emmalaltit i s'havia refugiat a can Borrelles de Clariana de Cardener, al Solsonès. Allà el localitzaren les forces liberals que el perseguien i el mataren a cops de baioneta sense deixar-lo aixecar de terra.

Teresa Alonso

FLEQUERS, FORNERS I EL SEU SANT PATRÓ

Flequers, forners i el seu Sant Patró

En Miquel del "Carrer dels Petons" quan va arribar a Barcelona es va posar a treballar al forn del carrer Fonollar i devia estar força content de trobar aquella feina ja que la gent d’aquell temps tenia l’ofici de forner per un dels millors perquè t'asseguraves el pa i la feina per a tota la vida donat que de pa a tots el llocs se’n menja.
Aprofitant que avui és 16 de maig, la Festa de Sant Honorat patró dels forners, comentaré aquest tema.
Per a la vida simple i reduïda de l’home antic quan anomenava “pan” volia dir “tot” que s’ha mantingut en les llengües llatines per a designar el pa que sempre ha estat de gran importància en totes les civilitzacions.
La descoberta de la seva fermentació és atribuïda als egipcis que ja 3000 aC feien el pa amb mètodes semblants als actuals. Durant l’època mossàrab les famílies amassaven el que seria el futur pa i hi posaven una marca que serviria per identificar-lo quan el portessin a coure als forns públics perquè fins èpoques recents, el pa era pastat generalment a casa i, a vegades, portat al forner per a ésser cuit.
Es a dir, el forner era simplement qui es cuidava de coure el pa però a les ciutats, també era venut als mercats pa elaborat pels flequers, que anaren adquirint una major importància a mesura que desapareixia el pastar casolà i arribaren a monopolitzar tots els treballs relacionats amb el pa.
El preu i la quantitat a pastar pels flequers eren regulats escrupolosament pels consells municipals a través del mostassaf. Els forners només estaven autoritzats a vendre en llocs determinats el pa de puja, és a dir, un de cada vint dels que coïen al forn dels pastats per particulars. L'elaboració del pa de fleca era també minuciosament reglamentada i el seu pes fixat pel mostassaf.
A Barcelona, des del 1537 els consellers es feren càrrec directament de la confecció del pa i obligaren els flequers a pastar als forns municipals o pastims, cosa que feren alternativament a compte de la ciutat i a compte propi.
El 1767, amb la llibertat de pastar pa i vendre'n (lliure panificació), els flequers s'encarregaren de pastar-lo i finançar-lo, però la ciutat mantingué un control rígid sobre la qualitat i els preus.
Com Catalunya no és bona terra pel blat sempre ha calgut importar-ne d’altres llocs i com venia a través del mar i es tenia el problema dels corsaris els nostres avantpassats explicaven amb angoixa les fams de maig per no haver arribat cap collita.
Existeix molta documentació que tracta sobre com es pressionava a les naus per descarregar aquest gra. Sovint, els cicles dels preus del blat, sensibles a les oscil·lacions de l’esmentat proveïment i amb les crisis consegüents de subsistència, originaren motins entre la població de les ciutats; d'aquests motins, potser el més famós fou el de l'any 1789, a Barcelona, conegut amb el nom de Rebomboris del Pa.
Pel que fa al patró dels forners catalans primer va ser Sant Gem però posteriorment ja es va venerar a Sant Honorat que, segons la llegenda, enfornava i desenfornava els pans de dos en dos i fou qui va descobrir la manera de fer els coneguts pans de tres crostons
Sant Honorat era bisbe i va renunciar a la vida fàcil i regalada en què vivia a ciutat i al palau episcopal i es va retirar al cim d'una muntanya, per fer penitència i oració.
Ens expliquen que com era molt actiu i no podia estar quiet, excepte quan pregava, va començar a fer pa, que enviava als pobles de la contrada amb un ruquet que tenia, que marxava sol i passava per les cases i masies, on la gent agafava el pa i hi deixava o bé altres queviures, animals de corral, o més farina per a pastar. Quan el ruquet havia acabat el pa que duia retornava sol vers l'ermita on hi havia el bon sant. I si algú li deixava diners en pagament, sant Honorat els esmerçava per fer caritat als pobres.
La tradició ens relata que els nostres antics forners, tenien per pecat pastar i encendre el forn pel dia del Sant Patró. Per tal de demostrar al públic que no treballaven tenien molt d’interès en despatxar ells mateixos el pa, parlar i obsequiar amb coca a la seva parròquia.
Tot seguit una estrofa dels goigs que els forners tenen dedicats a Sant Honorat:

I puix eix gremi devot
de forners i de flequers,
us venera amb cor sincer
i us obsequia en quan pot,
mostrant-vos pare amorós
amb qui patró us ha invocat:
siau lo nostre advocat,
gloriós sant Honorat.

Vocabulari. - Mostassaf: Antigament, funcionari municipal encarregat de vigilar i contrastar oficialment els pesos i les mesures, sancionar els infractors, comprovar la bona qualitat i els preus dels queviures, i vetllar per les obres fetes pels particulars en les seves cases.
També: mostassà [Etimologia — De l’àrab hispànic muhtasáb, mateix significat

Maribel Rafel

Històries de convents i bullangues

Històries de convents i bullangues

“La tarda de Sant Jaume de 1835 recordo que era a la pensió llegint diaris vells ...” així inicia la seva explicació de la primera bullanga de Barcelona el Miquel, al Capítol XXIII del Carrer dels Petons.
Com a bullangues coneixem un conjunt de tumults populars produïts a Catalunya des del 1835 fins al 1843, principalment a Barcelona. Eren la resposta a la situació econòmica inestable i les condicions de vida i de treball pèssimes. Existia un gran descontentament per part de la burgesia barcelonina per la crisi econòmica, de la qual feia responsable al Govern de Madrid, però foren les classes populars, artesans, oficials i aprenents, petits comerciants i obrers proletaritzats qui desencadenaren el procés revolucionari, estimulats per l’atur, problema de quintes i dels consums i expressaren aquestes reivindicacions democràtiques mitjançant revoltes i túmuls espontànies.
La primera bullanga va ser el 25 de juliol de 1835: la notícia d'una victòria carlina a Reus el dia 22 de juliol, promou tres dies després un aldarull arran d’una cursa de braus a la plaça del Torin de la Barceloneta i mou la multitud de Barcelona i d'altres poblacions a cremar convents. La segona es produeix a l'agost de 1835 quan les patuleies maten el general Bassa i calen foc a la fàbrica Bonaplata. Després, el novembre de 1842 les classes populars s'insurreccionen contra Espartero i l'exèrcit bombardeja Barcelona des de Montjuïc i l’última serà la revolta de la Jamància que durarà del setembre de 1843 al gener de 1844.
Un fragment de l’himne republicà suposadament musicat per Anselm Clavé.
“Ja la campana sona, el canó ja retrona.
Anem, anem republicans, anem!
A la victòria anem!
Ja és arribat el dia que el poble tan volia.
Fugiu, tirans, el poble vol ser rei”
Seguint el llibre del Carrer dels Petons el Miquel narra ...
... les patuleies pujaven Rambla amunt i incendiaven tots els convents que trobaven. Al cap d’un no res vam veure cremar els convents dels agustins calçats i el de Santa Mònica...
Aquest Convent era el més antic de La Rambla, tenia més de tres-cents seixanta anys de vida (ara és el Centre d'Art Santa Mònica) fundat al 1626. Diuen les llegendes que va ser Manuel Álvarez Vallejo qui va ajudar a pagar la construcció de la capella de Santa Mònica, amb el compromís que s'hi celebrés cada sis d'agost una missa en honor de la seva esposa, la famosa actriu Maria Riquelme, que va morir mentre actuava al teatre de la Santa Creu.
La tarda del dia de Sant Jaume de 1835, aquest edifici es va salvar de la crema dels convents de la Rambla gràcies als veïns que van suplicar als avalots que no ho fessin ja que hi havia el perill que el foc s’estengués al barri sencer. Posteriorment, amb la desamortització de Mendizàbal, el convent va ser església parroquial, dependències del Ministeri de la Guerra, de la Creu Roja i escola, fins ara que és un Centre d’Art, on encara hi podem veure de l'antic convent una part de les dependències dels monjos, amb un claustre molt auster d'estil clàssic .
També en el relat del Miquel fa referència a un altre convent que no va tenir tanta sort ...
"... tot anant cap a casa vam poder veure una gran lluminària sota un núvol negre ... era el convent dels dominics que també havia estat incendiat aquella mateixa nit .... el Pep em va comentar que aquell edifici havia estat una de les joies més importants de casa nostra."
Ens està descrivint el Convent dels dominics construïts al segle XIII, sufragat amb aportacions importants de rei Jaume I a qui com agraïment els frares van dedicar al rei la millor volta de la nau central.
El convent de Santa Caterina tenia una església que va ser de les primeres gòtiques catalanes que posseïa una sola nau i era una de les més importants de la Barcelona medieval.
Estava situada a la part inferior de l’espai de l’actual mercat, amb la façana principal proveïda d'un immens rosetó i amb una portalada ricament esculpida, precedida d'un porxo d'amples arcades rebaixades obert al pati, que donava a l’actual placeta, entre els carrers de les Freixures i Semoleres.
El conjunt de l’església estava format per dos claustres, sala capitular, refectori, cuina, infermeria, hostatgeria, dormitori, cel·les i latrines. El bell claustre tenia arcs bessons, conegut pels gravats de Parcerisa, al nord, sota l’alt campanar octogonal que coronava una agulla massissa com la de Sant Feliu de Girona.
Posseïa una impressionant biblioteca de lliure accés d’uns 22.000 volums, manuscrits i mapes marítims, a més d’importants quadres de pintura, de Ticiano entre d’altres, el que va fer que fos un dels convents mes acreditats de la ciutat, i de seguida s’anomenà la Catedral dels Frares. Els consellers de la ciutat es reunien a la capella de les Verges.
Tot el conjunt del convent ja estava acabat al 1280, el 1714 va ser afectat pel setge de Felip V, el 1823 fou enderrocada part del convent, el 1835 s'incendia la resta i el 1837 acabà d'enrunar-se el que en quedava.

Maribel Rafel

FELICITATS MARIA!

La Maria Aguadé ha estat la primera finalista del Concurs Literari "La clau" (el setmanari del Baix Maresme), amb el conte "A, abiotròfia".

Felicitats en nom de la comunitat blogaire de l'Escola de la Dona!

Comentari

Comentari

Acabo de resseguir amb calma el blog general de la classe fins que m’he topat amb la benvinguda de l’Oriol i la Dolors en la qual ens desitjaven que el curs fos ben profitós i ens avançaven els objectius de l'assignatura.

De la mateixa manera que l’Hedera Helix de Pere Calders, el nostre blog ha crescut amb una celeritat inusitada però, ben nodrit i ben dreçat des del inici, no ens ha serrat les dents ans al contrari ens ha empès a compartir vivències, aficions, habilitats i anhels. Al nostre blog, hi ha cabut la Història amb majúscula i també les petites històries quotidianes en què moltes vegades els objectes, des d’agulles de cap de colors a tasses de cafè, han esdevingut protagonistes.

Ja hem arribat a la Zona Vídeo i el viatge és a punt d’acabar. Com en tots els bons viatges, el més bonic ha estat el camí.

M. Carme Juan

LA PARADA DE LA NEUS I EL TÒFOL - Francina Gili

La Francina ens ha fet una il·lustració sobre la parada de la Neus i el Tòfol.

Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb què les subjectaven:

“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”

Francina Gili

Dissabte, dia 16 de maig - Sant Honorat

Avui fa uns cent vuitanta anys que en Miquel, el protagonista d' El carrer dels Petons, va celebrar el dia de Sant Honorat, patró del gremi dels forners. Feia un dia clar i lluminós, com avui.

La senyora Montserrat ja havia encomanat tot de provisions per a la diada. El morro de bacallà i les arengades de l'esmorzar, a cal Pau Lladre de la Rambla (...). Els cargols se'ls feia portar per uns pagesos de les hortes de Sant pau, i els conills els tenia encomanants a uns gallinaires que criaven aviram a fora de la ciutat, en una zona molt coneguda dels barcelonins, anomenada les Corts.

(...) Vam començar a travessar una colla de carrerons estrets i laberíntics, llòbrecs, d'aquells que, quan mires cap amunt, els ràfecs de les teulades sembla que gairebé no es toquin i només et deixen veure el cel a retalls.

Feia un dia de primavera viu i lluminós, i les casetes del trajecte, senzilles però netes, resplendien placidesa. Predominaven les façanes blanques, amb blauets crus i llampants a les portes i a les petites finestres. A les galeries i als balcons de fusta, els testos amb flors de mil colors competien amb l'encès daurat de les espigues de blat de moro posades a assecar (...).

Primer van arribar a la font del Gat i allà van fer una cassola d'arròs amb conill i cargols i després bacallà. Havent dinat van anar a la font Trobada, la de la Guatlla, la de les Pessetes, la de la Bona Vista, la de l'Eccehomo, la de la Torre Forta, la dels Tarongers, la de Vista Alegre, la de la Mare de Déu del Port. -Passen de vint!- em va dir el Pep.

El carrer dels Petons

Passejada pel barri del carrer dels petons

Passejada pel barri del carrer dels petons

Vaig gaudir molt de la passejada del dimarts. El barri de Sant Pere era molt desconegut per a mi. Després d’haver llegit la novel·la d’en Marcel Fité m’emocionava pensar en tot el que els nostres, no tan llunyants, avantpassats havien viscut en aquell indret de la ciutat.
Vaig descobrir el carrer dels Petons i el vaig veure ben bé tal com el descriu l’autor a la novel·la: estret, només es veu una llenca de cel, roba estesa a banda i banda… Quan ets al mig de la calçada et sents transportada a inicis del segle XIX.
La ruta va ser molt enriquidora. Farcida de carrers amarats d’antiguitat que encara tenen impregnat en els seus carreus l’esperit d’aquells homes i aquelles dones que amb tant d’esforç aixecaven les cases, botigues que són veritables joies, edificis emblemàtics, fonts, escultures, carrers amb històries pintoresques… I al final del recorregut, parada i fonda, mai més ben dit. Un sopar deliciós compartit amb bona companyia. Una vivència inoblidable.

Magda Simon

Carrer del petons, capítol XXII

Carrer del petons, capítol XXII

Potser va ser perquè era en català, o potser perquè
necessitava el consol de la poesia, que el vaig llegir
i rellegir un munt de vegades i me'l vaig aprendre de
memòria.

El carrer dels Petons


Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,
oh serres desiguals, que allí en la pàtria mia,
dels núvols e del cel de lluny vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu tu, vell Montseny, que des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira e neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
e al mig del mar immens la mallorquina nau.

(...)

Bonaventura Carles Aribau Oda a la pàtria

Laura Trovo

PASSEJANT PEL LLIBRE

PASSEJANT PEL LLIBRE

Fer una passejada acompanyant els personatges del llibre “El carrer dels Petons”, de Marcel Fité, és intentar reviure un període de la història de Barcelona, un període dramàtic, fosc, tenyit amb pinzellades tendres d’humanitat.

Així ens hem endinsat per l’estretor del barri de Ribera, ofegat per unes muralles que l’obligaven a créixer en vertical i edificar sobre el buit; uns carrerons per on hi corria una aprofitada sèquia que proveïa les necessitats del barri.

...”arriba a la ciutat procedent del Besòs. Abans de travessar les muralles fa anar els molins i encara rega la magnífica horta de la torre del Baró. Un cop a dins, fa anar els molins fariners de les Basses de Sant Pere, les fusines, les blanqueries... després omple els safareigs de fer la bugada...”

També hem visualitzat els indrets on s’alçaven cementiris, convents i esglésies, que amb poc temps es convertiren en places i carrers de certa amplitud, com el carrer Ferran. Hem conegut la duresa de les jornades laborals i de les condicions de vida; la importància que en aquells moments tenia poder fer estudis a l’Escola de la Llotja:

“...L’Antoni, gràcies als seus estudis a la Llotja i a la seva laboriositat, era ja un bon oficial especialista en l’anàlisi de mostres tèxtils...”

Hem descobert els espais per on els barcelonins de l’època solien passejar per esbargir-se una mica, com la Rambla, el passeig de la Muralla del Mar, la plaça Palau o el Jardí del General que estava situat prop de l’esplanada de la Ciutadella i era un dels llocs preferits dels barcelonins:

",,,A mi m'agradava molt aquell espai. Tenia la fama, ben justificada, de ser un dels llocs més plàcids de la ciutat, a l'estiu..."

Hem sabut també com es guanyaven la vida algunes persones, venent romanços, auques i cançonetes en parades de literatura de “canya i cordill”, un gènere anomenat així pels cordills on cavalcaven els fulls, i les canyes amb que les subjectaven:

“... Tenen una parada de canya i cordill en una raconada del carrer dels Flassaders, a tocar del de les Mosques...”

A través d’uns personatges ficticis, a mesura que passem capítols anem decobrint moltes coses. Algunes més anecdòtiques, serveixen de pretext per explicar aquell període, fent una barreja prou encertada entre realitat i ficció. La informació que ens dóna aquest llibre, esperona el nostre interès i sentim la necessitat d'obrir noves vies d’informació addicional, que ens ajuden a omplir el buit cultural que tenim sobre aquesta època de la nostra estimada ciutat.

Francina Gili

ITINERARI PEL "CARRER DELS PETONS"

SENSACIONS I SENTIMENTS

La passejada pel barri del carrer dels Petons va estar tant ben documentada que em sembla superflu escriure res més sobre l’itinerari recorregut. Voldria però esmentar el meu itinerari emocional amb un cúmul de sentiments i sensacions algunes de les quals m’agradaria compartir: impaciència, en veure que el metro no arriba. Alegria, en retrobar companyes de cursos anteriors i conèixer personalment les altres blocaires del matí. Sorpresa, en descobrir les boniques ornamentacions del passatge Bacardi. Alleugeriment, en comprovar que encara queden algunes botigues antigues a Barcelona. Angoixa, a la Baixada de la Llibreteria i al carrer Bòria, en reviure el pas dels condemnats. Emoció, en trepitjar els carrers per on es movien el Miguel i els seus amics. Curiositat, en veure els establiments exòtics del barri. Tendresa, envers la Marieta de l’ull viu. Ràbia, en recordar les injustícies i crueltats perpetrades a l’Esplanada. Irrealitat, mentre mirava els núvols roses i les cúpules grises des del vell terrat amb colomar. Satisfacció davant una taula ben parada. Plaer en mossegar, afamada, una deliciosa croqueta. Joia a l’hora dels brindis. Gravidesa a les cames de camí cap a casa.

Carme Juan

DESCOBERTA DE LA BARCELONA DE 1829

DESCOBERTA DE LA BARCELONA DE 1829

El carrer dels Petons

El dia 5 de maig vam fer un recorregut pels llocs on es desenvolupa la història d'El carrer dels Petons. Va ser una sortida molt alliçonadora, vam descobrir molts indrets, que si no eren desconeguts del tot perquè ja hi havíem passat alguna vegada, els redescobríem amb les explicacions de tots els companys i les companyes blocaires.

Capella d'en Marcús

La capella d'en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia és una petita capella romànica que es troba al barceloní barri de la Bòria.
Va ser construïda fora muralles i al costat d'un dels principals camins d'accés a Barcelona, a mitjans del segle XII amb el finançament de Bernat Marcús, burgès barceloní, que també havia donat terres al mateix indret per fer-hi un cementiri per a pobres.
És un edifici de planta rectangular cobert amb volta de canó. Tenia un absis que va ser suprimit el segle XVIII. Només en són visibles dues façanes, perquè les altres dues són adossades a les cases veïnes i s'han transformat en mitgeres, però les dues que es conserven estan decorades amb frisos d'arquets per sota el ràfec.
Com bona part dels edificis antics de Barcelona, està construïda amb pedra de Montjuïc.

M. Teresa Alonso

Una sortida fins als indrets d'El carrer dels Petons

Una sortida fins als indrets d'El carrer dels Petons

Ahir, dia 5 de maig del 2009, vam anar a passejar i veure uns quants dels carrers que ens descriu en Miquel del " Carrer dels Petons"de Marcel Fite. Els i les blocaires de les dues classes ens ho vàrem passar d'allò més bé imaginant-nos aquella època gràcies a la Maribel i a la Carme que ens va documentar, explicant-nos un munt de coses d'aquells temps ja molt llunyans; però que encara ara, si ho saps, es poden veure i gaudir de molts detalls. En els llocs més adients van dir textos, versos, acudits i llegendes per ajudar-nos a conèixer millor els indrets per on passàvem. I després per acabar-ho d'arrodonir, vam fruir d'un sopar molt bo i capritxós al "RE-PLA" .

Roser Baratta

(Si desitgeu veure les imatges de l'itinerari podeu entrar a l'àgora del bloc a "Arxiu general d'imatges")

Passejada per la Barcelona del segle XIX

Passejada per la Barcelona del segle XIX

Carrer del Rec Comtal: el carrer havia constituït el curs del Rec Comtal, a les seves vores hi havia hagut les tintoreries que se servien de les aigües del rec. El Rec Comtal era una canal que provenia del riu Besòs per regar tots els horts d’extramurs , proveir d’aigua el nucli de població i tota la indústria tèxtil d’aquest barri i per als molins fariners.

Carrer de la Sèquia: des del carrrer Sant Pere més baix a les Basses de Sant Pere, ja al segle XII hi passava la sèquia.
Carrer de les Basses de Sant Pere: des del carrer de Rec Comtal a la plaça de Sant Agustí Vell, per aquest paratge passava el Rec Comtal, formava uns embassaments per tal de donar força a uns molins coneguts des de molt antic per molins de Sant Pere, nom que també havien pres aquests verals. Les basses no eren sinó un eixamplament i dilatació del corrent de la sèquia vers la plaça on l’aprofitaven els blanquers i els tintorers. El desnivell que encara avui té aquest indret assenyala el saltant de l’aigua que imprimia moviment a les rodes dels molins fariners. Els molins fariners eren tres, sembla que un s’aixecava on hi havia la casa del safareig que donava al carrrer de la Sèquia i l’altre vers el carrer d’en Cortines. Els molins fariners foren enrunats el 1869 i aleshores fou urbanitzat aquest indret tal com està avui. Al número 4 hi ha un edifici d'època gòtica que conserva bona part dels trets característics d'aquest estil malgrat les modificacions efectuades durant els segles XVII i XVIII. Està format per dos cossos, un d'ells més elevat, semblant a una torre. En aquest cos podem observar una típica finestra coronella gòtica, amb arquets trilobulats. Els antics portals de grans dovelles van ser eixamplats amb un arc escarser en època posterior, quan degueren obrir-se també els balcons del primer pis.

Laura Trovo

Porxos del carrer del Portal Nou

Porxos del carrer del Portal Nou

Carrer del Portal Nou

Carrrer del Portal Nou: constituïa el vell camí romà que des de la metròpoli travessava el nord de Itàlia, les Gàllies i la península Ibèrica; era el carrer principal romà barceloní que menava dretament fins al Portal Major de la ciutat, al peu de l’actual Baixada de Llibreteria, enllà seguia fins a trobar el Portal de Sant Antoni, situat ben oposat al Portal Nou i continuava encara fins a sortir del terme de la ciutat. Aquest carrer era el més ample de la ciutat antiga, abans totes les cases tenien porxada al davant semblant a les de les cases properes a la plaça de Sant Agustí Vell i la doble renglera de porxos estrenyia notablement el carrer i li donava l’estretor corrent. Segons la tradició, un capità general, que la veu popolar no diu qui era però que pot suposar-se que devia ésser el comte d’Espanya, féu enderrocar els porxos i només van restar els pocs de les cases de la plaça. En la Barcelona medieval aquest era el carrer que donava accés a la ciutat pel cantó de tramuntana i hi havia establerts els oficis típics de les entrades de les poblacions: boters, mestres de carros, sedassers, ferrers i d’altres.

Laura trovo

El Rec Comtal, breu història

El Rec Comtal apareix documentat al segle XI, el comte Mir va ordenar construir la sèquia i es va aprofitar el mateix recorregut de l'antic aqüeducte romà que havia portat l'aigua del Besòs, a l'alçada de Montcada, fins a la ciutat.
Del començament a l'acabament del seu recorregut, de prop de 12 km., pels antics termes municipals de Sant Andreu, Sant Martí de Provençals i Barcelona, el rec complia diverses funcions, el abastament d'aigua als habitants, l'explotació per a usos agrícoles i l'utilització per a usos industrials amb l'aprofitament de l'energia hidràulica (molins fariners, petites indústries, etc.).
Al llarg dels segles el rec va anar desapareixent poc a poc del paisatge urbà però ens ha deixat un record en els noms dels carrers de la ciutat: el del Rec Comtal, el de les Basses de Sant Pere, el de la Sèquia i el del Rec.
A l'antic mercat del Born la intervenció arqueològica ha portat a la llum un tram important del rec i més recentment les obres del metro a l'Arc de Triomf han descobert restes del Rec Comtal on es poden veure traces antigues i restes de la pavimentació d'altres èpoques.

rec m. sèquia, cavitat oberta en terra per a conduir l'aigua per a regar.
sèquia f. excavació llarga i estreta, sovint revestida de pedres o de rajoles, que serveix per a conduir aigua d'un riu o torrent, sia per a abastir poblacions, sia per a regar, per a moure molins, etc.

Laura Trovo

ITINERARI PEL "CARRER DELS PETONS"

Plaça de Sant Cugat

L'església de la Bòria de Sant Cugat, actual barri de sant Pere, estava dedicada a Sant Cugat i emplaçada al Carrer Carders. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) va ser batejat en aquesta parròquia.

Sant Cugat del Rec era un temple del segle XVII al qual anaven a resar tots els gremis del tèxtil; va incendiat els primers dies de la guerra civil. El 1944 l'església va reobrir les portes en un nou emplaçament, sense cap interès arquitectònic, al carrer Princesa 21. l'antic solar és avui la plaça de Sant Cugat.

El Bisbat de Barcelona ha venut l'església de Sant Cugat del Rec a la Caixa Penedès.

Aquest edifici serà totalment remodelat per acollir en el seu interior el futur espai Subirachs, un centre destinat a divulgar l'obra de l'escultor Josep Subirats.

"el Periódico" 20.01.2002

Al barri de Sant Pere, al voltant de l'església de Sant Cugat, es van concentrar els paraires. Els paraires eren les persones que és dedicaven a preparar la llana per a ésser teixida, és a dir, a pentinar-la, cardar-la, perxar-la etc.

A partir de 1730 les primeres fàbriques d'indianes s'instal·len al barri de Sant Pere.

Els teixits de cotó estampats conegut com indianes.

LA PLAÇA DE LA LLANA

la manufactura tèxtil era el sector més important de l'artesania de barcelonina medieval, tant pel que fa al valor absolut de la producció com el nombre de persones que hi treballaven.

És en aquest sector de la producció on es constata una gran presència femenina, especialment en tot allò relacionat amb el vestit. Està documentada l'existència de filateres, sederes, merceres , teixidores, sabateres , barreteres , cosidores...

A la plaça de la Llana, cada dissabte al matí es feia el mercat de la llana filada. A una banda de la plaça, s'hi posaven les filadores, a l'altra , les revenedores, per tal de distingir si es comprava directament directament a la productora o bé a una intermediari.

La plaça de la Llana representa l'essència d'un barri p0pular que s'ha vist reflectit en la literatura catalana de les narracions costumistes d'Emili Vilanova fins a les poesies satíric- sentimentals de Josep Carner.

Hi ha una placa de bronze que recorda que des de 1956 es va renovar aquí la tradició del Jocs Florals de la Poesia Catalana.

El mateix any, els Jocs Florals en l'exili es van dur a terme a Cambridge. Uns dels principals inductors van ser el Dr. Trueta i la seva filla Laura.

El guanyador de l'Englantina va ser Ventura Gassol amb el poema "Ginesta"

Aquí tenim un petit tast de poemes

GINESTA

Ginesta , esbarzer ardent

que ocultes Déu, mostran-nos la flama.

Llengües del cel ! Foc de l'Esperit Sant!

Pasqua Granada!...

Cantor de la ginesta, si al seu temps,

clarivident, per ella conjuraves

presagis i perills, per ella avui

que t'ha trencat el son un brogit d'armes,

conjura els trànfugues cruents

Ventura Gassol ( Jocs Florals en l'exili Cambridge1956 )

EL DIUMENGE DEL SENYOR LLUC

De cadires i fòtils adobaire,

en un vell carreró com un avenc

habita el senyor Lluc, fantasiaire,

borni, menut, alegre mai llamenc.

És un home enginyós, de llarga història,

pobre i feiner i amb una traça d'or,

i que no perd, en pena o en cabòria,

un petit dring d'esquellerinc al cor...

No ha mai trobat al fons de ses diades

ira enutjosa, malcarat orgull:

només veu que la llum i les cantades.

- Potser-diu ell- és perquè em manca un ull-

Josep Carner (1884-1970)

Raimunda Pàmpols